El proper mes de maig comentarem el
llibre
Clarissa de Stefan Zweig
Clarissa, l’últim alè de Stefan Zweig
Poc abans de morir, Stefan Zweig va
escriure Clarissa, una novel·la en què els ideals i els pitjors
presagis de l’escriptor bateguen en cadascuna de les seves pàgines. Quaderns Crema —que
ha publicat bona part de la seva obra— l’edita per primera vegada en català, en
traducció de Joan Fontcuberta.
«De vegades tenia la impressió, la sensació, de no
haver viscut sinó només una part ínfima de la seva vida de manera conscient,
desperta i activa, mentre que l’altra romania en un crepuscle de lassitud i de
deure buit de sentit.» Aquesta és la malaurada existència de la Clarissa:
vicissituds, dilemes i silencis imposats en la societat europea agonitzant de
principis del segle XX, viscuts en la pell d’una noia austríaca, òrfena de mare
i filla de militar. La trama és aparentment ben senzilla: durant un congrés a
Suïssa la protagonista coneix en Léonard, un socialista francès amb les
esperances dipositades en la «gent petita» àvida de grans canvis en els camps
de la pedagogia, de la psicologia, de l’humanisme. Amb ell iniciarà una
història d’amor interrompuda per l’esclat de la Gran Guerra, que separarà els
dos amants, de sobte pertanyents a bàndols oposats i en conflicte armat. Una
situació agreujada per una maternitat del tot inesperada, l’acceptació de la
qual s’erigirà en prioritat absoluta, en revolta silent. Una vida que prometia
tota mena d’èxits i que acabarà sent d’allò més dissortada, talment la d’Evelyn
Nesbit, la model nord-americana que esdevingué tot un símbol a principis del
segle passat i que acapara la coberta de la novel·la. La narració
abraça gairebé trenta anys de la vida de la protagonista, concretament del 1902
al 1930, amb una especial atenció a l’any 1914, inici del conflicte a partir
del qual relat personal i circumstàncies externes esdevenen indestriables.
L’encàrrec d’apropar-nos l’obra de Zweig ha estat confiat, una vegada més, a
Joan Fontcuberta, la traducció del qual és excel·lent i manté l’agilitat, la
concisió i la delicadesa pròpies de l’original —sobta, però, l’ús puntual de certs
arcaismes que desentonen del conjunt.
Una de les particularitats més celebrades de Zweig és la seva habilitat
a l’hora de bastir la psicologia dels personatges, especialment dels femenins.
En aquest sentit, a la novel·la es contraposa l’actitud de dues dones, la
Clarissa i la Marion, víctimes d’una mateixa desventura afrontada des de punts
de vista ben diferents: la primera, la noia d’aire passiu que «fa tot el que
pot per amagar la seva situació interior i passar desapercebuda», i la segona,
una filla il·legítima amb una necessitat irrefrenable «de fer-se estimar, de
cercar l’afecte dels altres», que representen dues cares d’una mateixa moneda
que malden per sobreviure. Un dels
aspectes remarcables de la novel·la rau en la relació entre la Clarissa i el
seu pare, un alt comandament de l’exèrcit austríac, un home distant que «com
més sol, més s’acostumava a substituir la conversa per apunts», i que marcarà
el caràcter tímid i discret d’ella. Pare i filla, doncs, mantenen un fràgil
equilibri en el transcurs de la trama: ell, reflex d’un model de societat en
hores baixes, i ella, símptoma d’una era absorbida per la barbàrie, immersos en
un clima d’incomunicació familiar extrapolable al que patirà l’Europa —i més
enllà de les seves fronteres— de la primera meitat del segle XX.
Discurs antibel·licista, passió per l’humanisme i els seus defensors,
crítica als nacionalismes més exacerbats: l’obra de Stefan Zweig és un breu
decàleg dels seus ideals. “O ara neix Europa o tot està perdut. Només si no
neix haurem perdut la guerra”. La preocupació que consumí l’escriptor és latent
i s’evidencia a través de les veus de bona part dels personatges. Un temor que
creix a mesura que avancen els esdeveniments que acabarien corroborant els seus
pitjors presagis. La solitud desesperant de la Clarissa és la de tants altres
que veieren com s’esfondrava literalment tot el seu món, si més no el que fins
aleshores cregueren conèixer
