dissabte, 16 de juny de 2018


El proper mes de setembre comentarem
el llibre La cueva del sol de Elias Khouday

BABELIA
   FRANCISCO SOLANO   1 AGO 2009  La cueva del Sol



Algo debe significar que no se haya traducido al español, hasta ahora, ninguna obra de Elias Khoury (Beirut, 1948), escritor en lengua árabe de la importancia de los hebreos David Grossman y Amos Oz, ambos bien representados en nuestro país. Y no es descabellado postular que la causa sea más política que literaria. Pero extraña a su vez que sea así, pues la literatura de Elias Khoury, enraizada en la cultura árabe y a la vez deudora de la tradición novelística europea, no es una propuesta radical, sino una compleja vivisección del drama palestino, abordado en La cueva del sol con una multiplicidad de perspectivas que obliga al lector a una minuciosa aplicación, para no perderse en sus torrenciales fábulas. Se ha hablado, y el mismo autor lo ha sancionado, de la decisiva contribución de Las mil y una noches a la concepción que el escritor libanés tiene de la ficción. En una entrevista en este periódico declaró: "Como escritor, no trato de llegar al nivel mismo de los hechos, sino que doy cuenta de las distintas maneras de ver una misma cosa". Esta honestidad narrativa le lleva a una exploración que, en efecto, parece no agotarse nunca.


Resulta, por ello, tarea imposible referir en escorzo la espesa maraña de sucesos, experiencias, reflexiones políticas, evocaciones familiares que registran las apretadas páginas de La cueva del sol, una voluminosa novela que se sostiene y nutre del interminable monólogo de Jalil frente al moribundo Abu Sálim, también llamado Iz Ad-Din, Jonás, Abd Al-Wahid, Lobo, que yace inconsciente en un derruido hospital de un campo de refugiados palestino. Jalil cuida del moribundo, en calidad de enfermero voluntario, un periodo que abarca el tiempo de gestación humano, y no cesa de hablar, a veces increpándolo, otras temiendo su muerte, otras deseando que no vuelva a la vida, pero siempre valiéndose de su silencio para construir historias, verdaderas o falsas, que permitan acceder a un sentido, interpretar las penalidades, dar razón del absurdo del amor, discernir la incongruencia o la coyuntura de las convicciones políticas, la práctica de la violencia, la traición, la cobardía... El monólogo deriva en un diálogo epopéyico en el que los vivos se dicen a sí mismos lo que transmiten los muertos: "Contigo he descubierto las muchas personas que habitan en mi interior y siento que con ellas podría conversar eternamente". Esas "muchas personas" se dan cita en una misma voz revelando los secretos y las flaquezas de las acciones privadas y el orgullo y la humillación pública del pueblo palestino, de modo que se articula como la intrahistoria más vívida, mezclando ficción, verdad y creencia, en un admirable intento de reflejar, con la simulación de la palabra hablada, el máximo de realidad. Es, pues, portentosa la ambición que acapara La cueva del sol; contiene tantas historias -muchas inacabadas, como una gentileza al lector, que deberá completarlas- que se necesitaría más de una vida para atenderlas todas.
Elias Khoury    País:Líbano     Nacimiento:Beirut, 1948
Biografía de Elias Khoury

Escritor y crítico literario libanés nacido en Beirut en 1948. Fue militante de al-Fatah y de la Organización para la Liberación de Palestina (OLP) de Yasser Arafat, combatiendo con ellos en la Guerra Civil libanesa, resultando gravemente herido. En el terreno literario, y aunque sólo tiene dos obras traducidas al español (la antología poética Década y la novela La cueva del sol), es uno de los autores en lengua árabe más importantes de la actualidad. Ha sido director de varias publicaciones literarias, y ha ejercido la docencia en EE.UU. (universidades de Columbia y de Nueva York) y en su país natal. Tiene publicadas más de una docena de novelas en las que ahonda en los problemas de Oriente Medio, así como recopilaciones de historias cortas, poemarios y numerosos libros de ensayo. En sus últimas obras combina la lengua árabe con el dialecto libanés.




El proper mes de Juny comentarem
El llibre de Poeta a Poeta de Marius Torres


De poeta a poeta
·  36 poetes comenten 36 poemes de Màrius Torres
Un diàleg polifònic entre Màrius Torres i altres poetes dels diversos territoris de parla catalana i de totes les generacions i estètiques, els quals, breument i des de la seva perspectiva personal, interpreten un poema de Torres triat per ells mateixos. El resultat és la lectura atenta de trenta-sis poemes que apunten als nuclis neuràlgics de l’univers literari del poeta lleidatà, des de l’admiració i el reconeixement a l’home i a la qualitat inestimable de la seva obra, però que també ens obren les portes a la manera de sentir i de viure el fet poètic dels seus autors.

La poesía
Fragment de L´epíleg de Joan Margarit del llibre Un hivern fascinant

Una de les dues forces principals de la poesía és la seva veritat, tant si es tracta d´un poema realista, surreal, explicit, críptic o de qualsevol dels tipus en què els estudiosos clasifiquen les nostres maneres d´escriure-ls. Però la realitat és que un bon poema és tan difícil de fer, i és tan  poc  probable assolir d´escriure´l, que aquestes classificacions són sempre a posteriori, perquè el poema per moltes intencions i posicions  prèvies que es tinguin, es contrueix més com es pot que no pas com es vol, per dir-ho ras i curt. Sense erudicció continuaría  havent-hi poesía Sense veritat, no.

L´altra força important de la poesía és la bellesa

Veritat i bellesa poden superposar-se, però la veritat moltes vegades és en llocs on la bellesa no hi té res a fer. El territorio de l´art és només aquell on coincideixen. El poeta ha de saber que no hi ha cap lloc on no calgui investigar, perquè la bellesa pot ser a tot arreu,encara que oculta o gens evident en la major part de les ocasions.El pitjor error que pot fer un poeta és pensar que, en trobar només bellesa o només veritat, ja té les dues coses, que ja pot escriure el poema, perquè darrere d´una ha de seguir per força l´altra. La inspiració és, precisament , aquesta acte tam rar i difícil que consisteixa localitzar un lloc on és prou probable que hi puguin ser juntes, inseparables , veritat i bellesa



Màrius Torres i Perenya

Homenatge a Màrius Torres, Lleida.jpg
Monument de Màrius Torres a Lleida
Naixement
Mort
29 de desembre de 1942 (als 32 anys)
Sant Quirze Safaja
Sepultura
Cementiri de Sant Quirze Safaja, nínxol 81
Ocupació
Escriptor
Gènere
Moviment
Obres destacades
Pare
Germans
Modifica dades a Wikidata
Màrius Torres i Perenya (Lleida30 d'agost de 1910 – Sant Quirze SafajaMoianès29 de desembre de 1942) fou un poeta català, en l'òrbita del simbolisme.
Biografia[modifica]
Màrius Torres va nàixer al si d'una família lleidatana benestant, fill d'Humbert Torres i Barberà, polític, diputat al Parlament de Catalunya i de Maria Perenya Reixach, tots dos de famílies d'intel·lectuals, metges i advocats d'ideologia republicana.[1] Era el germà gran del polític Víctor Torres.
S'interessà des de ben jove per la literatura. Va estudiar al Liceu Escolar i a l'Institut General i Tècnic de Lleida, on va arribar a batxillerat. Actualment el centre que es coneixia com "Institut General i Tècnic de Lleida" rebé més tard el nom d'"Institut Màrius Torres" (Lleida).
Més endavant estudià medicina a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en malalties de l'aparell digestiu; en aquest moment, de 1926 a 1933, visqué al carrer del Comte d'Urgell 116. Hi escrigué una comèdia titulada "Un fantasma com n'hi ha pocs", que va ser presentada pels seus cosins al certamen literari Ignasi Iglésias entre 1933 i 1936.[1] També va col·laborar, al començament de la guerra civil al diari L'ideal de Lleida amb el pseudònim de Gregori Sastre.[1]
Als vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi i el desembre de 1935 ingressà al sanatori de Puigdolena, ubicat a Sant Quirze Safaja. Tenia vint-i-cinc anys i ja no en sortiria mai més, llevat d'algun viatge a Barcelona i al Mas Blanc.
El dia a dia al sanatori li permetia de cultivar les seves aficions: llegir, escriure, tocar el piano i passejar. El seu repertori de lectures era força extens, així, en el camp de la filosofia llegia autors del món clàssic com PlatóAristòtil i Lucreci, i autors contemporanis com Bergson i Nietzsche; pel que fa a les obres literàries, llegia narrativa i assaig i, sobretot, poesia. El ventall d'obres poètiques és ampli i entre el poetes llegits hi ha BaudelaireCarnerRibaGarcía LorcaMaragall, etc. Aquestes lectures seran una clara formació i influència per a la seua poesia, que es mou en l'òrbita del Simbolisme.
Al sanatori conegué Mercè Figueres, malalta com ell, que esdevindria la seva amistat més íntima i havia d'inspirar-li tota la sèrie Cançons a Mahalta, poema escrit el 1937. Amb Mercè Figueras, amb qui es podien veure poc a causa del règim estricte del sanatori i els períodes de repòs s'escrivien cartes, que van ser publicades el 2017 amb el títol de Cartes a Mahalta.[2] El 6 de desembre de 1936, Mercè li presentà Joan Sales i la seva dona Núria Folch, que havien vingut a visitar-la, establint-se a partir d'aquell moment una relació amb un llarg epistolari i una influència en la trajectòria poètica de Màrius.[3] Joan Sales publicà part de les cartes que els enviava en el seu llibre Cartes a Màrius Torres.
Fou al llarg de l'etapa al sanatori de Puig d'Olena quan la trajectòria literària de Torres, iniciada com a distracció mentre cursava els estudis de Medicina, passà a ocupar el primer pla de la seva vida. En aquest període l'autor s'autodefinia com “un metge que fa versos” i confessava que és “aquesta cosa absurda: un poeta líric”.[4]
Morí als trenta-dos anys i està enterrat al cementiri de Sant Quirze Safaja. Entre molts d'altres, hi ha dos poemes que tradicionalment s'han destacat, d'entre la breu obra de Màrius Torres: Dolç Àngel de la Mort... i La ciutat llunyana. La primera d'aquestes dues sovint s'ha cregut que era la darrera que va escriure,[3] però en realitat ho fou la intitulada Cançó.[5]
Al costat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Salvador Espriu, se l'inclou dins la generació del 36.[6]