divendres, 21 de setembre de 2018


El proper mes d´Octubre comentarem el llibre
L´ordre del dia  de Erik Vuillard
 L’ordre del dia, Éric Vuillard

   He llegit L’orde del dia, d’Éric Vuillard, el darrer premi Goncourt, el màxim guardó de les lletres franceses. I m’ha agradat moltíssim, sobretot per la seva originalitat. No és ben bé una novel·la, tal com entenem aquest gènere, més que res perquè no és ficció; però tampoc és un llibre d’història, ja que el tractament de la matèria narrativa és una joia literària. Però tant se val què sigui. Es llegeix d’una tirada (té menys de 140 pàgines) i narra fets i converses reals (l’autor s’ha documentat profusament), però no es queda en les explicacions de grans fets rellevants com faria un llibre d’història. A Vuillard, li interessa principalment el marc en què es produeixen els fets, el fons del quadre, els detalls humans.                    PER QUÈ LLEGIR-LO
·                            Perquè presenta una mirada de les coses que mai se t’hauria acudit
·         P                 perquè no te n’adonaràs i ja l’hauràs acabat
·         P                 perquè et sap greu que s’acabi tan de pressa i tens ganes de llegir-lo dues vegades, ja que penses que     t’                  han passat per alt massa coses
·                            Perquè no és una novel·la, ni un llibre d’història o un assaig, i aquí es fonamenta la seva originalitat
L’obra té un inici prodigiosament descrit i que t’atrapa: la reunió de vint-i-quatre grans industrials alemanys –presidents d’empreses que avui dia ens vesteixen, donen de menjar, asseguren o porten d’aquí a allà– que van donar quantitats ingents de diners a Hitler per donar suport al seu ascens al poder. I l’obra acaba, una altra vegada, fixant la mirada en alguns d’aquests personatges. Entre una cosa i l’altra, una successió de retalls de la vida, d’apunts o pinzellades aparentment anodins, teixits i units per un fil conductor invisible, que és el batec mateix de la vida de cada dia, d’aleshores i d’ara.
       El fons de tot plegat ve a ser aquest: al darrere del tapís de la història, dels moments més crucials de la humanitat (i en aquest cas, estem parlant de l’ascens de Hitler al poder, fet que donarà pas a una de les barbàries més esfereïdores del segle XX), s’hi amaguen uns nusos matussers, una mena de teixit de menudeses, una cadena de fets aparentment insubstancials que donen forma i relleu a les més ignominioses decisions humanes.
     És com si, contemplant un retrat d’una trobada entre líders mundials, ens fixéssim en la forma de les cadires, en una taca d’humitat d’una paret, o en un botó que falta a l’abric d’un membre del seguici. Minúcies, sí, però el llibre ens ve a dir que la vida és així, que la història està sembrada d’un dia a dia insignificant que l’envolta i que la fa possible. Que la vida és plena de detalls que l’adornen. Que l’home és home, abans que no res, i que sempre ho serà. Que darrere la bèstia hitleriana, transcorria una vida com la nostra, envoltada de petits detalls, de mirades i gestos, d’un costat invisible a ull nu.

Cal aprendre doncs la lliçó. Aquesta novel·la, o el que sigui, té una lectura moral molt interessant. Vulguem-ho o no, la història es repeteix, perquè l’home repeteix com a personatge principal de la comèdia de la vida. I no podem deixar passar l’oportunitat d’aprendre’n alguna cosa, de tot plegat



Éric Vuillard

Éric Vuillard 2018.jpg
(2018)
Naixement
4 maig 1968 (50 anys)
Lió
Ocupació
Obres destacables
Éric Vuillard (Lió1968) és un escriptor i cineasta francèsPremi Goncourt de l'any 2017.[1]
Va néixer a Lió el 4 de maig de 1968.[2] Va iniciar la seva obra literària l'any 1999 amb la publicació de la novel·la Le Chasseur. La major part de les seves obres tenen com a marc de referència fets de caràcter històric, des de la caiguda de l'imperi inca (Conquistadors) fins a la revolució francesa, passant per la conquista colonial (Congo) o la Segona Guerra Mundial, tema de l'obra premiada amb el Goncourt de 2017.[1]
Com a cineasta, l'any 2002 va codirigir amb Phillipe Grandrieux La Vie Nouvelle i el 2009 va dirigir l'adaptació de la novel·la Mateo Falcone de Prosper Mérimée.[3]
Obra[modifica]
Any
Títol
1999
Le Chasseur
2002
Tohu
2009
Conquistadors
2012
Congo
La bataille d'Occident
2014
Tristesse de la terre
2017
L'Ordre du jour[4]