El proper mes de mars del 2020 comentarem el llibre
Aloma de Mercè Rodoreda
·
Rodoreda, Mercè
.Aloma
Barcelona, Edicions 62 (Col·lecció universal de
butxaca El Cangur), 1994.
ISBN: 84-297-1308-5 D.L.: B. 17.123-1994
Aloma es va passar la mà pel ventre.
Sentia una mena d'orgull. No, no era orgull, era una altra cosa, no sabia què,
que li donava força. Tantes de proves l'havien fet tornar valenta. La mort de
Dani, sobretot. I aquella sensació, cada dia més fonda, d'estar obligada a
viure.
sinopsi
Aloma és una noia que viu amb el
seu germà Joan, la seva cunyada Anna i el seu nebot Dani. L'arribada del seu
cunyat Robert des d'Amèrica crea molta expectació. Els sentiments d'Aloma cap a
ell són contradictoris, es mouen entre l'atracció i la repulsió. Tanmateix
acaben mantenint relacions. Entretant, Dani cau malalt i finalment mor. Joan,
mentre, és infidel i s'endeuta per la seva amant. Això fa que s'hagin de vendre
la casa i anar a viure de lloguer. Les desgràcies culminen amb el descobriment
d'una relació amorosa que Robert havia deixat a Amèrica i la seva marxa. Tot i
el dolor, Aloma decideix continuar vivint pel fill que espera.
ressenya
Una de les qüestions que ens
podríem plantejar davant d'Aloma és de si es tracta d'una novel·la
autobiogràfica. Sovint confiar en l'autobiografisme és caure en una temptació
inevitable, sobretot quan alguns paral·lelismes entre l'obra i la vida de
l'autor semblen convidar-nos-hi. En el cas d'aquesta novel·la, on sí trobem
aquesta vinculació, sembla una qüestió molt clara.
Existeixen alguns esdeveniments
que lliguen realitat i ficció: la relació d'una jove amb un familiar de més
edat, principalment, però també la ubicació de la llar en una casa amb jardí.
Això sembla indicar el caire autobiogràfic del llibre. En el mateix sentit,
podríem llegir l'ús de l'estil indirecte lliure, que permet fins i tot incloure
pensaments íntims de la protagonista. Igualment l'escriptora trenca la
linealitat del temps i deixa que apareguin els records de la noia per
associacions lliures. Així doncs, la narració ens introdueix només en el món
d'Aloma, que podríem veure com l'alter-ego de Rodoreda.
Malgrat tot, és important no
confondre la ficció amb l'autobiografia: naturalment l'autora s'inspira en la
pròpia experiència vital, i tanmateix cal dir que la novel·la va molt més enllà
de l'anècdota personal i intenta construir una ficció, centrant-se en l'anàlisi
de la psicologia de la seva protagonista.
Rodoreda comença a desenvolupar-hi
el seu estil característic basat sobretot en el recurs simbòlic. Identifica el
jardí i la llar amb el món de la innocència, món que Aloma abandonarà al llarg
de la novel·la. Es tracta, per tant, d'una novel·la que narra la transformació
de l'infant en adult, a través del descobriment de la mort, l'amor, l'engany i,
al final, del deure que s'encarna en un fill.
L'autora marca la sortida del món
infantil amb el marciment de les flors. També utilitza amb finalitat simbòlica
el temps: l'obra comença a la primavera, el temps de la florida, continua amb
l'estiu, el clímax de la trama, la tardor suposa el principi de la decadència i
a l'hivern s'encadenen tots els desastres. La novel·la conclou amb la promesa
d'una nova primavera, quedant així un final obert.
Malgrat que pugui semblar el
contrari, és una novel·la d'aparença molt senzilla: el seu vocabulari és
planer, no té grans descripcions i evita tractar directament els temes
transcendentals igual que evita caure en la grandiloqüència. Però, tot i així,
aconsegueix una gran profunditat. El resultat és una novel·la que potser fou un
exercici catàrtic per l'autora, que intentava deixar enrere els errors de la
seva joventut.
Mercè Rodoreda i Gurgu Biografia abreujada
 |
|
|
Naixement
|
|
|
Mort
|
|
|
Causa de mort
|
|
|
Lloc d'enterrament
|
|
|
Formació
|
|
|
Camp de treball
|
|
|
Ocupació
|
|
|
Activitat
|
1930
 – |
|
Ocupador
|
Revista de Catalunya (1947–)
Comissariat de propaganda (1937–1939) La Publicitat (1935–1939) Institució de les Lletres Catalanes |
|
Gènere
|
|
|
Influències
|
|
|
Primeres obres
|
|
|
Família
|
|
|
Cònjuge
|
|
|
Parella
|
|
|
Fills
|
|
|
Pares
|
|
|
Premis[mostra]
|
|
|
|
|
|
Lloc web
|
|
Mercè
Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10
d'octubre de 1908 - Girona, 13
d'abril de 1983)
fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres guardons, el Premi d'Honor de
les Lletres Catalanes de 1980.[1]
Es
considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent,[2] tal
com ho testifiquen les referències d'altres autors a la seva obra i la
repercussió internacional, amb traduccions a més de trenta llengües.[n.
1][3][4]
La
seva producció comprèn tots els gèneres literaris; Rodoreda conreà tant
la poesia com
el teatre o
el conte,
tot i que destaca especialment en la novel·la.
Pòstumament se'n descobrí el vessant més pictòric,
que sovint havia quedat en segon terme per la importància que Rodoreda donava a
la pròpia escriptura:
|
«
|
Escric
perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per
agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser
és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo.
He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de
mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.[5]
|
»
|
|
— Mercè Rodoreda, Pròleg a Mirall Trencat
|
||
Mercè
Rosa Rodoreda i Gurguí nasqué el 10 d'octubre de 1908[6] en
una petita torre amb jardí del carrer de Sant Antoni, actualment carrer de
Manuel Angelon, al barri de Sant Gervasi de
Cassoles, Barcelona.
Fou l'única filla d'Andreu Rodoreda i Sallent, comptable d'una armeria, i
Montserrat Gurguí i Guàrdia. Tots dos eren grans amants de la literatura i
el teatre i,
de fet, havien assistit a classes de declamació a
l'Escola d'Art Dramàtic, que posteriorment esdevindria l'Institut del Teatre,
impartides per Adrià Gual.[7][8] La
seva mare també tenia un gran interès per la música.[7]
Rodoreda
només cursà l'educació primària durant sis anys, de 1915 fins
a 1917 a
l'Escola Lurdes del barri de Sarrià i
de 1917 fins a 1920 al
centre Nuestra Señora de Lourdes [9][10] que
era més proper a casa seva, al carrer de Pàdua, a l'altura del carrer de
Vallirana. Després va anar a una acadèmia on estudià només francès i aritmètica
comercial [9].
L'avi matern,
Pere Gurguí, era un admirador de Jacint
Verdaguer —de qui havia estat amic— i
havia col·laborat com a redactor a les revistes La
Renaixensa i L'Arc de Sant Martí.[7][11] L'any 1910,
Pere Gurguí féu aixecar un monument en memòria de Jacint Verdaguer al jardí de
casa que duia un gravat amb el títol de les dues obres més importants de
l'autor, Canigó i L'Atlàntida;
aquell indret es convertí en l'espai de festes i reunions de la família.[11] La
figura de l'avi la marcà intensament i l'arribà a considerar el seu mestre.
Gurguí li inculcà un profund sentiment catalanista,
i un amor a la llengua
catalana i a les flors que
quedaren ben reflectits al llarg de tota l'obra de Mercè Rodoreda.
|
«
|
Recordo la
sensació d'estar a casa quan, abocada a la barana del terrat, veia caure
damunt la gespa i les hortènsies les flors blaves de la xicranda. No sabré
explicar-ho mai; mai no m'he sentit tan a casa com quan vivia a casa del meu
avi amb els meus pares.[12]
|
»
|
|
— Mercè Rodoreda, Imatges d'infantesa.
|
||
El 18
de maig de 1913,
amb només cinc anys, actuà per primer cop en una obra de teatre amb el paper de
la nena Kitty de l'obra El misteriós Jimmy Samson, al Teatre
Torrent de les Flors. Anys més tard,
aquest personatge fou, en certa manera, recuperat per al conte El bany,
dins l'obra Vint-i-dos
contes.[8]
Durant
la seva infància llegí sobretot els autors catalans clàssics i moderns,
com Jacint
Verdaguer, Ramon
Llull, Joan Maragall, Sagarra i Josep Carner,
entre altres, segurament influïda per l'ambient bohemi que es respirava a la
casa familiar.[11]
El 30
de maig de 1920 participà
en el drama Quince días de reinado a l'Escola Lurdes. En el
mateix acte també hi recità el poema en
català La negra.[13]
El 1921,
el seu oncle Joan s'instal·là a casa de la família i els canvià l'estil de vida
tot imposant-hi austeritat i ordre convencional.
Mercè Rodoreda el tenia idealitzat arran de les cartes que n'havia rebut
anteriorment i acabà casant-s'hi[7] el 10
d'octubre de 1928,
el dia del seu vintè aniversari, a l'església de la Bonanova.
Ell tenia catorze anys més que ella i, a causa del grau de consanguinitat, necessitaren
la dispensa papal.[14]
Després
del casament, el matrimoni anà a París de viatge de
nuvis, i després s'instal·là en una casa del carrer de Saragossa.[15] El
seu marit havia estat a l'Argentina de ben jove i n'havia tornat amb una petita
fortuna.
El 23
de juliol de 1929 nasqué
el seu únic fill, Jordi Gurguí i Rodoreda. A partir d'aquest moment, Mercè
Rodoreda començà a fer proves literàries, per a aconseguir alliberar-se de la
dependència econòmica i social que li comportava la monòtona vida de casada.
Fou així que començà a concebre l'escriptura com un ofici.[14] Cada
dia es tancava durant una estona en un colomar blau
que hi havia a la casa materna de Manuel Angelon, que possiblement després li
serví d'inspiració per a incloure a La plaça del
Diamant el colomar.[16] Durant
aquell temps, escriu versos, una comèdia teatral (que roman desapareguda) i una
novel·la.[16] Entretant,
fou proclamada la Segona República.
Afetitó no controlat nº 46 per el mes
de mars 2020
Hivern
Demà
passat et veuré i he pensat
parlar-te
de l´estiu, de veles plenes,
de
cenyir-se als vertígens de l´escora,
del
sol a la pell, de la mar als llavis;
d´abandonar-se
un desig oceànic.
Parlar-te
d´ones que et gronxen la son,
a
les nits on trobes, per ancorar-hi,
qualsevol
cala amable; de banyar-se,
en
alta mar, durant les encalmades;
de
l´aigua lenta que dorm en llits d´alga.
Parlar-te
dels estels i les marees
que
porten a les badies secretes
on
l´arena és més blanca que la neu
I
on sempre és l´estació dels amants.
Poema de Josep Lluis
Aguiló del llibre Banderas dins la mar
