diumenge, 18 de març del 2018


El proper mes de abril comenterem la segona part del llibre María Antonieta de Stefant Zweig
a partir de la pag. 252

dissabte, 17 de febrer del 2018

El proper mes de març comentarem el llibre

 Maria Antonieta de Stefant Zweig
Qué mujer, María Antonieta

Si hay un personaje criticado y odiado por contemporáneos y por historiadores, ése es el de María Antonieta. Llegó como delfina de Francia, se convirtió en una reina esplendorosa, popular y todopoderosa y acabó, abandonada por todos, en la más estricta soledad y en el cadalso.
Su historia, sorprendente y aleccionadora, mereció el interés de Stefan Zweig, quien le aportó su perspicacia histórica y su brillante y ágil pluma. El resultado es María Antonieta. Retrato de una mujer común, escrita en 1932, cuando Zweig disfrutaba de las mieles del éxito. Editorial Juventud, acaso para no perder lectores, le ha robado el subtítulo a la obra. Lo cierto es que todo el libro parece un esfuerzo por desmentir que María Antonieta fuera una mujer común.

No estaba destinada a serlo. Hija del emperador Francisco I y de María Teresa, se concertó su matrimonio con el heredero del trono de Francia, de su misma edad pero de un temperamento absolutamente opuesto; un Luis XVI por cuyas venas corría horchata en lugar de sangre, roja o azul, mientras que aquélla se abrazó a la vida y la vivió como si tuviese derecho a todo lo hermoso y placentero.

Zweig no se detiene en su infancia, en sus horas de juegos en Schönbrunn, en su huida permanente de todo lo que pareciese grave y aburrido. Nos la presenta a punto de dejar la niñez, cuando se ve abocada a abandonar su país y a su familia para formar otra familia con un desconocido y regir los destinos de otro país. Zweig nos deja ver todos los detalles, los juegos diplomáticos, las absurdas imposiciones del protocolo y la adaptación de María Antonieta a su nueva situación.

Tenía nuestra mujer, al decir de Zweig, un poder enorme para ganarse el favor de cuantos la conocían. Conquistó primero a la Corte, que en un primer momento desconfiaba de ella. En horas más aciagas, volvió a ejercer ese poder sobre quienes la rodeaban; por ejemplo, cuando unos delegados de la Asamblea Nacional trasladaron a la Familia Real, a la que habían cazado en Varennes en plena huida, a la capital. Pasan del escarnio a una cierta simpatía, incluso –en el caso de Barnave– a la fidelidad. También en su última habitación, una celda hosca y mugrienta de la Consejería, cuando lo ha perdido ya todo y nada puede dar a cambio de un favor, logra que las humildes personas que la atienden se desvivan por que se sienta cómoda.

Ese poder le hubiese bastado para ganarse a su marido, pero es que además éste, sostiene Zweig, se hallaba a su merced porque una fimosis le impedía consumar el matrimonio. Todo se podía resolver con una sencilla operación, como de hecho así fue. Pero la indecisión del rey, que le acompañó hasta el final, retrasó esa decisión siete años. Entre tanto, "con desesperación ven los ministros, ve la emperatriz madre, ve toda la corte, cómo por esa trágica flaqueza todo el poder va a caer a manos de una joven aturdida, la cual lo malgasta con la mayor ligereza". Luis XVI "continuó siempre como siervo de María Antonieta, sin voluntad propia, sólo porque a su debido tiempo no pudo ser su marido".

Éste es uno de los innumerables ejemplos de cómo el devenir histórico está condicionado por pequeñas vicisitudes y actos individuales. Pues, de haber heredado Luis XVI algo de la resolución de su abuelo, además de ciertas habilidades, el destino de Francia hubiera estado bajo su mano. Era, por cierto, un hombre de ideas mucho más avanzadas de lo que se esperaba de su posición. Acaso habría permitido aquellas reformas en las que él mismo creía, en lugar de dejar hacer y deshacer a su caprichosa esposa.

María Antonieta, despreocupada por las cuestiones políticas, por el alcance mediato de sus actos, por las fuerzas que dominan el curso de la historia, que acabó arrollándola, tenía dentro de sí todas las cualidades para haber evitado su final fatal. Tenía una inteligencia rápida y clara, pero, ay, una falta de constancia que venía de un desinterés invencible. Sólo cuando todo aquel mundo de juegos y bailes, de diversiones y chanzas se disolvió, sin que entendiese nunca cómo ni por qué, apareció esa otra faceta suya, que había quedado oculta. La mujer, de nuevo nada común, que aúna entrega a una causa, responsabilidad, trabajo, denuedo y firmeza. No pierde ese infinito orgullo que sólo una mujer, y más en su posición, puede albergar. Sabe salir de las situaciones más complicadas. No pierde la cabeza hasta el último momento.
       El libro parecería una novela histórica, por las sorpresas que le esperan al lector no avisado, por los requiebros de la historia, por el final trágico. Y porque está escrito maravillosamente. Pero no: es un libro de historia, de historia verdadera: Zweig no hace concesión alguna a los relatos brillantes pero dudosos que se dan en la literatura sobre la reina de Francia. No los necesita. A pesar de ser un libro histórico, Zweig no interrumpe a cada paso el relato con notas a pie de página. Tampoco incluye una bibliografía, sino que escribe una nota metodológica de la cual se desprende que lo ha leído y considerado todo; además, explica qué fuentes le parecen poco fiables y por qué, en consecuencia, las rechaza.
       Zweig, en su autobiografía El mundo de ayer, absolutamente recomendable, dice sobre este libro, como ejemplo de su modo de escribir:
Para una biografía como María Antonieta examiné realmente todas y cada una de las cuentas para comprobar sus gastos personales, estudié todos los periódicos y panfletos de la época y repasé todas las actas del proceso hasta la última línea. Pero en el libro impreso y publicado no se encuentra ni una sola línea de todo ello, porque en cuanto termino de poner en limpio el primer borrador de un libro empieza para mí el trabajo propiamente dicho, que consiste en condensar y componer.
Es así como logra "no disminuir la precisión y a la vez aumentar el ritmo", como puede comprobar el lector.
       Se ha dicho de esta biografía que es la mejor que se ha escrito sobre María Antonieta. Seguramente, otras serán más prolijas en detalles. Pero se hace difícil pensar en un retrato que se le acerque en la penetración psicológica del personaje, en la descripción de la vida y vicisitudes de esa mujer. De hecho, el lector corre el riesgo de identificarse con ella, y eso que el autor no le ahorra las necesarias críticas, desde el mismo arranque del libro.
     Es éste un libro para el verano y para cualquier estación. Alimento para los curiosos de aquella época e instrumento para el solaz de las horas.

STEFAN ZWEIG: MARÍA ANTONIETA.

Stefan Zweig Biografia reduida

.Stefan Zweig va ser un escriptor molt conegut durant la dècada dels 20 i els 30 del segle XX, per bé que, des de la seva mort, el 1942, la seva obra esdevingué menys familiar per al públic en general.
Zweig va escriure novel·les, històries curtes i diverses biografies, la més famosa de les quals és, probablement, la de Maria I d'Escòcia. Es va publicar en alemany amb el títol de Maria Stuart i en anglès amb el títol de (The) Queen of Scots o Mary, Queen of Scotland and the Isles. De vegades, quan el sentiment antigermànic s'estava estenent, les seves obres es van publicar en anglès amb el pseudònim de "Stephen Branch" (una traducció del seu nom real). De la seva biografia de la reina Maria Antonieta se'n va arribar a fer una adaptació per a una pel·lícula de la Metro Goldwin Mayer (MGM), amb l'actriu Norma Shearer en el paper protagonista.
Nascut a Viena, Zweig era fill de Moritz Zweig, un adinerat fabricant tèxtil jueu, i d'Ida (Brettauer) Zweig, filla d'una família de banquers italians. Va estudiar filosofia i història de la literatura, matèries que li van permetre entrar en contacte amb l'avantguarda cultural vienesa de l'època.
Va ser en aquest ambient que, el 1901, va publicar els primers poemes, una col·lecció titulada Silberne Saiten ("Cordes d'argent") en la qual s'endevinava la influència d'Hugo von Hofmannsthal i de Rainer Maria Rilke. El 1904 va publicar la primera novel·la, gènere que conrearia especialment durant la seva carrera.
Zweig va desenvolupar un estil literari molt particular, que unia una acurada construcció psicològica amb una brillant tècnica narrativa.
A més a més de les seves creacions en dramatúrgiaperiodisme i assaig, Zweig va treballar en traduccions d'autors com Paul VerlaineCharles Baudelaire i Émile Verhaeren.
El 1910 viatjà a l'Índia i el 1912 a l'Amèrica del Nord. El 1913 es va traslladar a Salzburg, on va viure gairebé vint anys.
Durant la Primera Guerra Mundial, i després d'haver servit en l'exèrcit austríac (com a empleat de l'Oficina de Guerra, ja que havia estat declarat no apte per al combat), es va haver d'exiliar a Zuric a causa de les seves conviccions antibel·licistes, conseqüència de la influència del seu amic, el pacifista francès Romain Rolland.
D'aquest període és Jeremiah, una obra antibèl·lica que va escriure mentre estava servint en l'exèrcit i que va ser publicada durant el seu exili a Suïssa. Aquesta peça teatral de tema bíblic, inspirada en la guerra europea, va ser exhibida a Nova York el 1939. 

dissabte, 13 de gener del 2018


El proper mes de febrer comentaren el llibre


Tota una Vida de Robert Seetlhaler

 L'editorial La Campana ha publicat Tota una vida, de Robert Seethaler, una novel·la que ens planteja la irrellevància de la nostra existència a partir de la història d'un home pobre que viu sol a les muntanyes d'Alemanya. El fet de retratar la vida d'un individu solitari, amb escasses relacions socials, ajuda a veure clarament allò que és essencial, i alhora ens ajuda a aclarir el paper de l'home al món.
Una muntanya ben lluny del cel
Un dels encants de Tota una vida és que s'inicia en un paisatge paradisíac: una vall austríaca plena d'altes muntanyes. Però l'element idíl·lic es limita al paisatge. El protagonista, Andreas Egger, és un nen nascut a principis de segle XX que s'ha quedat sense família. És, doncs, un pària en un món que està molt lluny de ser igualitari. El nen creixerà sol, maltractat pels qui l'acullen, en un poble que li dóna l'esquena. La seva vida no serà gens fàcil, ni de nen, ni d'adult. La marginalitat patida en la seva infància acabarà perseguint-lo i condemnant-lo a ser un individu marginal.
El món ve a trobar-te
El protagonista no és un home especialment comunicatiu. De fet, els seus projectes de futur són més aviat escassos, i generalment es limita a esperar allò que li depara el futur. Però Andreas Egger no escaparà a l'evolució del seu entorn i li caldrà enfrontar-se a un món que no para de canviar. Un nen que s'ha criat en una societat rural acabarà veient-se involucrat en la construcció de funiculars que duran a una societat basada en el turisme, completament diferent a la societat rural que ha conegut en la seva infància. I aquell que ha viscut al marge del món acabarà veient-se involucrat en la guerra. I la crueltat, la misèria i la mort acabaran anant al seu encontre. I a la fi de la guerra, es trobarà amb un món que se li ha fet desconegut, en què ja no pot fer el que sabia fer. Comparteix, doncs, una de les grans angoixes de l'individu al món modern.
La sortida, l'amor
En l'univers de Robert Seethaler, l'única sortida, l'únic que dóna sentit a l'home, és l'amor. El protagonista de Tota una vida viurà els seus moments de màxima plenitud a través de l'amor. Perquè és en l'amor, per a l'autor, que l'home assoleix la seva màxima expressió i escapa a la manca de sentit de la seva vida. Però l'amor no és gens fàcil de trobar ni de mantenir. És increïblement fràgil i volàtil, i qualsevol cosa el pot posar en perill. L'home necessita estimar, però l'amor és terriblement esquiu. Tota una vida és, en part, una gran història d'amor. Però és molt més que això.
Al pot petit...
Tota una vida és una novel·la breu, molt breu, que es llegeix d'una volada. I, malgrat tot, concentra grans reflexions i grans emocions. Una obra escrita amb un llenguatge senzill, planer, i amb una estructura simple, sense complicacions, però que omple al lector. Un gran text que ens transporta a les arrels de l'existència humana, al més essencial, al més important de tot... I que ens acaba mostrant la nostra petitesa. Tota una vida en 150 planes, amb lletra grossa.cap
Robert Seethaler                                                      
Robert Seethaler (nascut el 7 d'agost de 1966 a Viena ) és un escriptor , guionista i actor austríac .
Vida i treball [ edita | Edita ]
Seethaler va créixer a Viena. Té un defecte ocular congènit (menys 19 diòptries) i, per tant, va assistir a una escola primària per a persones amb deficiències visuals. Viu a Berlín-Kreuzberg [1] i a Viena.
Actor [ edita | Edita ]
Robert Seethaler va assistir a l'escola de teatre a Viena i va treballar en una varietat de produccions per a cinema i televisió, així com en cinemes a Viena, Berlín, Stuttgart i Hamburg. [2] És conegut per l'audiència televisiva com "Dr. Kneissler "de la sèrie Un equip fortconegut. El 2015, Robert Seethaler es va veure juntament amb Rachel Weisz en el paper de Luca Moroder en el llargmetratge de la pel·lícula Eternal Youth de Paolo Sorrento .
Escriptor [ edita | Edita ]
Les novel·les de Robert Seethler inclouen: The Bee and Kurt , The Further Prospects , Now It's Getting Serious i The Trafikant de Verlag Kein & Aber (Zurich) així com la novel·la de 2014 Einer Leben bei Hanser Berlin . Per a les seves publicacions Seethaler va rebre nombrosos premis i beques. La pel·lícula basada en el seu guió de The Second Lady va ser realitzada per Hans Steinbichler, va tenir la seva estrena al Festival de Cinema de Munic i va rebre tres Premis Grimme en 2009.           Resultats [ edita | Edita ]
·         2005: Tankred Dorst Screenplay Award del Drehbuchwerkstatt München per Heartbreakin '
·         2007: Premi d'estrena de Buddenbrookhaus per The Bee i Kurt
·         2008: Beca Alfred Döblin / Acadèmia d'Arts de Berlín
·         2008: My Mother, My Bride i jo en el Festival Internacional de Cinema de Toronto
·         2009: Beca de literatura de Spreewald
·         2009: Premi Grimme per a The Second Woman (Millor Pel·lícula)
·         2009: nominació al Premi Europeu de Mitjans per a la Integració
·         2011: Beques estatals del govern federal austríac
·         2011: Beca del Heinrich-Heine-Haus der Stadt Lüneburg
·         2015: Premi Grimmelshausen per a tota la vida [3]
·         2016: nominació al premi Man Booker International
·         2016: Premi de llibre de l'economia vienesa
·         2017: Premi Anton de l'oca salvatge [4]
·         2017: Llista breu del premi internacional literari DUBLIN amb una vida sencera
Obres [ edita | Edita ]
·         La segona dona , Sperl & Schott Film, 2008
·         Heartbreakin '
·         Harry Stein
Novel·les [ edita | Edita ]
·         L'abella i el Kurt. Kein & Aber, Zurich 2006, ISBN 3-0369-5155-5 ; com el Llibre ibid. 2014, ISBN 978-3-0369-5915-3 .
·         Les perspectives addicionals. Kein & Aber, Zurich 2008, ISBN 978-3-0369-5525-4 ; Goldmann, Munic 2010, ISBN 978-3-442-47172-0 .
·         Ara es posa greu. Kein & Aber, Zurich 2010, ISBN 978-3-0369-5574-2 ; Goldmann, Munich 2012, ISBN 978-3-442-47672-5 .
·         L'estanc . Kein & Aber, Zurich 2012, ISBN 978-3-0369-5645-9 ; ibid. 2013, ISBN 978-3-0369-5909-2 .
Robert Seethaler llegeix Der Trafikant. lectura de l'autor sense