El proper mes d´Octubre comentarem
el llibre
L´ordre del dia de Erik Vuillard
He llegit L’orde del dia, d’Éric Vuillard, el darrer premi Goncourt, el màxim guardó de
les lletres franceses. I m’ha agradat moltíssim, sobretot per la seva
originalitat. No és ben bé una novel·la, tal com entenem aquest gènere, més que
res perquè no és ficció; però tampoc és un llibre d’història, ja que el
tractament de la matèria narrativa és una joia literària. Però tant se val què
sigui. Es llegeix d’una tirada (té menys de 140 pàgines) i narra fets i
converses reals (l’autor s’ha documentat profusament), però no es queda en les
explicacions de grans fets rellevants com faria un llibre d’història. A
Vuillard, li interessa principalment el marc en què es produeixen els fets, el
fons del quadre, els detalls humans. PER QUÈ LLEGIR-LO
·
Perquè presenta una mirada
de les coses que mai se t’hauria acudit
·
P perquè no te n’adonaràs i ja
l’hauràs acabat
·
P perquè et sap greu que s’acabi
tan de pressa i tens ganes de llegir-lo dues vegades, ja que penses que t’ han passat per alt massa
coses
·
Perquè no és una novel·la,
ni un llibre d’història o un assaig, i aquí es fonamenta la seva originalitat
L’obra té un inici prodigiosament
descrit i que t’atrapa: la reunió de vint-i-quatre grans industrials alemanys
–presidents d’empreses que avui dia ens vesteixen, donen de menjar, asseguren o
porten d’aquí a allà– que van donar quantitats ingents de diners a Hitler per donar suport al seu
ascens al poder. I l’obra acaba, una altra vegada, fixant la mirada en alguns
d’aquests personatges. Entre una cosa i l’altra, una successió de retalls de la
vida, d’apunts o pinzellades aparentment anodins, teixits i units per un fil
conductor invisible, que és el batec mateix de la vida de cada dia, d’aleshores
i d’ara.
El fons de tot plegat ve a ser aquest: al
darrere del tapís de la història, dels moments més crucials de la humanitat (i
en aquest cas, estem parlant de l’ascens de Hitler al poder, fet que donarà pas
a una de les barbàries més esfereïdores del segle XX), s’hi amaguen uns nusos
matussers, una mena de teixit de menudeses, una cadena de fets aparentment
insubstancials que donen forma i relleu a les més ignominioses decisions
humanes.
És com si, contemplant un retrat d’una trobada entre líders mundials,
ens fixéssim en la forma de les cadires, en una taca d’humitat d’una paret, o
en un botó que falta a l’abric d’un membre del seguici. Minúcies, sí, però el
llibre ens ve a dir que la vida és així, que la història està sembrada d’un dia
a dia insignificant que l’envolta i que la fa possible. Que la vida és plena de
detalls que l’adornen. Que l’home és home, abans que no res, i que sempre ho
serà. Que darrere la bèstia hitleriana, transcorria una vida com la nostra,
envoltada de petits detalls, de mirades i gestos, d’un costat invisible a ull
nu.
Cal aprendre doncs la lliçó. Aquesta
novel·la, o el que sigui, té una lectura moral molt interessant. Vulguem-ho o
no, la història es repeteix, perquè l’home repeteix com a personatge principal
de la comèdia de la vida. I no podem deixar passar l’oportunitat d’aprendre’n
alguna cosa, de tot plegat
Éric Vuillard
(2018)
|
|
Naixement
|
|
Ocupació
|
|
Obres destacables
|
|
Va
néixer a Lió el 4 de maig de
1968.[2] Va
iniciar la seva obra literària l'any 1999 amb
la publicació de la novel·la Le Chasseur. La major part de les
seves obres tenen com a marc de referència fets de caràcter històric, des de la
caiguda de l'imperi inca (Conquistadors)
fins a la revolució francesa,
passant per la conquista colonial (Congo) o la Segona Guerra Mundial,
tema de l'obra premiada amb el Goncourt de 2017.[1]
Com
a cineasta, l'any 2002 va
codirigir amb Phillipe Grandrieux La Vie Nouvelle i el 2009 va
dirigir l'adaptació de la novel·la Mateo Falcone de Prosper Mérimée.[3]
Any
|
Títol
|
1999
|
Le Chasseur
|
2002
|
Tohu
|
2009
|
Conquistadors
|
2012
|
Congo
La bataille d'Occident
|
2014
|
Tristesse de la terre
|
2017
|