JOB

El proper llibre del mes de Abril

Job de Josep Roth              

       

Joseph Roth (Brody, Imperi Austrohongarès, 2 de setembre de1894 - París, 27 de maig de 1939) fou un periodista i escriptor austríac d'origen jueu.^[1]Va escriure amb tècniques narratives tradicionals diverses novel·les de qualitat com Fugida sense fi, La llegenda del sant bevedor o La rebel·lió. La seva obra més coneguda és La marxa Radetzky, que descriu una família durant el declivi de l'Imperi austrohongarès. Està considerat, juntament amb Hermann Broch iRobert Musil, un dels majors escriptors centreeuropeus del segle XX. Va formar part de la literatura de l'exili provocat pel nazisme.En la seva obra Juden auf Wanderschaft de 1927, descriu un relat fragmentat sobre les migracions jueves de l'est cap a l'oest d'Europa arran de la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa. Deixà Alemanya en arribar Hitler (1933). Inicialment simpatitzant del socialisme (Hotel Savoy, 1924), les experiències de l'URSS i del nazisme el decantaren vers la reivindicació de la monarquia austrohongaresa (tot i criticar-ne la decadència a La Marxa de Radetzky).^[1] Del 1934 al 1939 visqué a París, on morí a conseqüència d’una pulmonia, empobrit i alcoholitzat.^[2]La seva obra va ser reconeguda sobretot de forma pòstuma. Al segle XXI, la reedició d'algunes de les seves obres i articles suscitaren un interès creixent en la seva figura.      BiografiaDe família jueva, posteriorment batejat catòlic,^[1] Joseph Roth naix i creix a Brody, un llogaret de Galítsia que actualment forma part d'Ucraïna. Estudià filosofia i literatura alemanya a Lwiw (llavors Lemberg), aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, i una de les regions amb major població jueva del continent europeu. Roth no va conèixer son pare, desaparegut abans del seu naixement, i va créixer amb sa mare.^[3]Estudia a Lviv, i el 1914, entra a la Universitat de Viena per a estudiar Filosofia i Literatura Germànica. El 1916 deixa els estudis i s’enrola a l’exèrcit per participar en la Primera Guerra Mundial, on és fet presoner pels russos.^[4]L'experiència bèl·lica el marca i li influïrà durant la resta de la seua vida, igual que la sensació de sense-pàtria arran de la desaparició de l'Imperi Austrohongarès, la qual cosa es reflectirà a la seua obra.     Periodista[L'any 1918 retorna a Viena. Escriu per a periòdics d'esquerra, ocasionalment amb el pseudònim de Roig Roth (der rote Roth). Dos anys després es trasllada a Berlín,^[2] on treballa als diaris Neue Berliner Zeitung i Berliner Börsen-Courier, on es converteix en un exitòs periodista. A partir de 1923 col·labora amb el Frankfurter Zeitung (1923-32).^[1]Viatja i informa des de diversos indrets d'Europa: el sud de França, Albània, la Unió Soviètica, Polònia o Itàlia. "Va ser un dels periodistes més distingits i millor pagats de l'època, fins a un marc per línia".^[5]   Vida familiarRoth es va casar Friederike (Friedl) Reichler en 1922. A finals de la dècada dels anys 20, la seua muller va esdevindre esquizofrènica, la qual cosa va fer que Joseph Roth patira una profunda crisi emocional i financera. Friedl Reichler va viure durant uns anys a un sanatori; i va ser assassinada pels nazis.Carrera com a escriptor

«

Us n'haureu adonat que ens encaminem cap a grans catàstrofes. A part del que és privat - es destrueix la nostra existència literària i financera - tot indica que marxem cap una nova guerra. I no hi apostaria un penic per les nostres vides. Ells han tingut èxit en establir un regne de barbaritat. No us feu il·lusions. L'infern regna.[6]

»

Obra traduïda al català^[2]La primera novel·la (inacabada) de Joseph Roth va ser Das Spinnennetz (La teranyina). Va ser serialitzada en 1923 per un periòdic austriac. Va aconseguir un cert èxit com a escriptor durant aquesta dècada amb un seguit de novel·les en les quals explora com era la vida a l'Europa de postguerra. Però serà a partir de les obres aparegudes a l'inici de la següent dècada, com Hiob (Job) o Radetzkymarsch (La marxa Radetzky) quan gaudeix del reconeixement com a novel·lista.A partir d'aquest moment, la ficció de Roth tractarà menys la societat contemporània, amb la qual hi estava desil·lusionat; durant aquest període, el seu treball evoca amb freqüència l'imperi centreeuropeu anterior a 1914: ho fa amb nostàlgia i malenconia. Sovint retrata la sort de rodamons que cerquen un lloc per a viure, en especial jueus i antics habitants d'Austria-Hongria, els quals, amb la caiguda de la monarquia, han perdut el seu únic Heimat (autèntica llar) possible. En els seus darrers treballs, sembla que Roth desitja el retorn de la monarquia amb tot el seu vell glamour, la qual cosa constrasta amb els seus inicis com Roig Roth.       Anys a París  Per la seua condició de prominent periodista jueu, Roth va haver d'eixir d'Alemanya amb l'arribada al poder d'Adolf Hitler en gener de 1933. Aleshores, l'escriptor va fixar la seua residència a París. Roth estima la capital francesa i els seus assajos escrits ací tracten amb alegria la ciutat i la seua cultura.En febrer de 1933, Roth va dirigir una profètica carta amb seu amic i escriptor austriac Stefan Zweig:Entre 1936 i 1938, Roth va tindre una relació amorosa amb Irmgard Keun. Ambdòs van treballar junts i van viatjar per diverses ciutats europees: Vilna,Lwiw, Varsòvia, Viena, Salzburg, Brussel·les o Amsterdam.Sense la intenció de negar els seus orígens jueus, Roth va considerar com a molt important la seua relació amb el catolicisme. En els seus darrers anys es podria inclùs haver convertit. Segons apunta el traductor Michael Hofmann, al prefaci de Report from a Parisian Paradise, una col·lecció d'assajos, es diu que Roth "va tindre dos funerals, un jueu i un altre cristià".·                    Els seus últims anys van ser difícils. Alcoholitzat i sense una residència fixa, vivia amb ansietat la seua situació econòmica i el seu propi futur personal. Tot i això, va escriure fins a la seua prematura mort, el 1939 a París. La seua darrera novel·la va ser Die Legende vom heiligen Trinker (La llegenda del sant bevedor), la qual narra els intents d'un rodamon alcohòlic per recuperar la seua dignitat i complir un deute. El seu col·lapse final es va precipitar quan va escoltar a les notícies que el dramaturg Ernst Toller s'havia penjat a Nova York.^[5] Joseph Roth està soterrat alCimetière de Thiais, al sud de París.  
·                                , ·                    Hotel Savoy. Traducció de Carme Gala. Barcelona: Glauco, 1985.
·                    La marxa de Radetzky. Traducció de Joan Valls. Barcelona: Proa, 1985.
·                    La rebel·lió. Traducció de Judith Vilar. Barcelona: Laia, 1989. [2a ed. Muro: Ensiola Editorial, 2008.]
·                    Job; La llegenda del sant bevedor. Traducció de Judith Vilar. Barcelona, Edicions 62, 1993. [2a ed. de La llegenda del Sant Bevedor. Barcelona: Viena, 2008.]
·                    La fugida sense fi. Traducció de Heike van Lawick. Alzira: Bromera, 1995.
·                    El pes fals. Traducció de Jaume Creus. Collbató: La Guineu, 2006.     

PEDRO PÁRAMO

El proper llibre del mes de mars        titul Pedro Paramo              Autor Juan Rulfo

Juan Rulfo

Juan Nepomuceno Carlos Pérez Rulfo Vizcaíno, conegut com a Juan Rulfo (Sayula, Mèxic, 16 de maig de 1917 - Ciutat de Mèxic, 7 de gener de 1986)^[1] fou un escriptor i guionista mexicà, màxim exponent del realisme màgic i autor cabdal de la literatura castellana.     Biografia[]

Nascut el 16 de maig a la ciutat mexicana d'Acapulco, Jalisco(segons les seves pròpies paraules), encara que va ser oficialment registrat com Juan Nepomuceno Carlos Pérez Rulfo Vizcaíno a Sayula, Jalisco. Fins i tot avui no se sap exactament en quina d'aquestes dues poblacions nasqué, encara que la majoria dels seus biògrafs coincideixen amb la segona.

La seva família es va traslladar el 1925 a Guadalajara, entrant a l'Escola d'Educació Secundària d'aquesta ciutat. El 1933abandonà els estudis després d'una vaga d'estudiants, traslladant-se a Ciutat de Mèxic. En aquesta ciutat entrà a treballar a l'Oficina de Migració fins al 1945. Després de treballar en diversos oficis passà a formar part de l'Institut Nacional Indiginesta als anys 50, moment en què començà a publicar els seus escrits en diferents revistes del país i a col·laborar en la cració de guions per la televisió.

El 1944, Juan Rulfo, amb 24 anys, es va enamorar de la que acabaria sent la seva esposa, Clara, quan aquesta tenia 11 anys. El matrimoni va tenir dos fills, Claudia, nascuda el 1949, i Juan Francisco, nascut el 1950.

Les seves úniques obres publicades en vida són El llano en llamas (1953), recopilació de contes; Pedro Páramo(1955), obra cabdal del realisme màgic; i El gallo de oro (1980), recull dels guions per a la televisió.

Un altre vessant del seu llegat artístic són les fotografies que es van donar a conèixer de manera àmplia el 1980, gràcies a una exposició muntada al Palacio de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic, motivada per l'Homenatge nacional que li va dedicar aquell any el govern mexicà.

Rulfo va rebre el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres l'any 1983 en reconeixement de l'alta qualitat estètica, fondària inventiva, encert i novetat expressiva, així com de la seva decisiva influència en la posterior narrativa del seu país i el lloc destacat que ocupa en el conjunt de les lletres hispanes, i el Premi Manuel Gamio, al mèrit indigenista, corresponent al 1985, de manera pòstuma.

Va morir el 7 de gener de 1986 a Ciutat de Mèxic.     Anàlisi de l'obra[]

La influència de Rulfo en la narrativa, i en general, en la literatura llatinoamericana, apareix ja en les obres de molts dels escriptors llatinoamericans que van protagonitzar el "boom" literari durant la segona meitat del segle XX. Fora d'ells, també trobem connotats poetes, com Nicanor Parra, que es veuen influïts per la seva obra. I és que, segons el mateix Parra, Rulfo no ha escrit narracions, sinó poesia en prosa.

Poques vegades dues obres tan succintes, Juan Rulfo va comentar en diverses ocasions que van ser un exercici de reducció literària al mínim indispensable, han influït amb tanta força a una generació d'escriptors, capdavantera del realisme màgic, i influent en autors com Gabriel García Márquez.

Obra publicada[modifica | modifica el codi]

·                    El llano en llamas (1953)

·                    Pedro Páramo (1955)

·                    El gallo de oro y otros textos para cine (1980)

·                    Juan Rulfo (1980)

·                    Inframundo, el México de Juan Rulfo (1983)

·                    Los Cuadernos de Juan Rulfo (1994)

·                    Aire de las colinas (2000)

ORGULLO I PREJUICIO

El proper llibre  dels mes de febrer

Orgullo iprejuicio 

de Jane Austen

 

 

Jane Austen

Jane Austen……..   Obra
Obres mestres	Orgull i prejudici Seny i sentiment Emma
Signatura

Jane Austen (Steventon, Hampshire, Anglaterra, 16 de desembre de1775 – Winchester, Hampshire, Anglaterra, 18 de juliol de 1817) va ser una novel·lista anglesa. Les seves obres, entre les quals cal destacar Orgull i prejudici, Seny i sentiment i Emma, són generalment considerades clàssics de la literatura anglesa. La seva penetrant anàlisi de la societat de l'època, unida al seu magistral ús de la narració indirecta i de la ironia, fan d'Austen una de les més influents i estimades novel·listes del segle XIX.

] Biografia

Jane Austen va nàixer en una rectoria a Steventon, Hampshire, sent la benjamina dels set fills del Reverend George Austen (1731–1805) i la seva esposa Cassandra (Leigh de nom de soltera) (1739–1827). Dos dels seus germans mascles James i Henry van seguir la carrera del pare i es van fer clergues (el darrer al final de la seva vida després d'una reeixida carrera com a banquer), mentre que Francis i Charles van seguir la carrera naval. Amb la seva única germana, Cassandra, va mantenir una estreta relació durant tota la vida. L'abundant correspondència entre les germanes ha proveït als historiadors la major part de les dades sobre la vida de Jane Austen. L'únic retrat indiscutit de Jane Austen és un esbós rudimentari i colorejat fet per Cassandra, que actualment es conserva a la National Portrait Galleryde Londres. L'any 1783, va ser educada breument per un familiar aOxford, després a Southampton, i finalment (1785–1786) va assistir a una escola de senyoretes a l'abadia de Reading,Berkshire. El seu singular i avançat nivell d'educació pot haver contribuït a la seva primerenca afició per la literatura, havent començat la seva primera novel·la l'any 1789. La seva família també va propiciar la seva vocació; sovint la família Austen representava obres de teatre, donant a Jane l'oportunitat de posar en escena les seves pròpies històries. També solien emprar llibres de la biblioteca local, llibres que van influir en l'estil d'Austen. El seu germà Henry la va encoratjar especialment, i ell mateix era aficionat a escriure.

"Cottage" on Jane Austen va viure els 8 darrers anys de la seua vida (avui un museu)

L'any 1801 la família va traslladar-se a la socialment estimada ciutat balneari deBath, que li va proporcionar l'ambient de moltes de les seves novel·les. Tanmateix, Jane Austen, com el seu personatge Anne Elliot, sembla haver "persistit en el seu desgrat per Bath", potser perquè la seva estada a aquesta ciutat va coincidir amb una situació de precarietat financera de la seva família. L'any 1802, Austen va rebre una proposta de matrimoni d'un ric però "gras i maldestre" home anomenat Harris Bigg-Wither, que era sis anys més jove que ella. Aquest enllaç l'hauria alliberada de les dificultats i la dependència que llavors anaven associats a l'estatus de fadrinota. Aquestes consideracions van poder condicionar-la a la seva acceptació inicial, només per a canviar d'opinió l'endemà i refusar-hi. Tot sembla indicar que ella no l'estimava. Després de la mort de son pare, l'any 1805, Austen, la seva germana i sa mare van residir a Southampton amb el seu germà Frank i la família d'aquest durant uns quants anys, per a després traslladar-se a Chawton l'any 1809. Ací, el seu ric germà Edward tenia una finca amb una vil·la, on va allotjar sa mare i les seves germanes. Aquesta casa és avui dia un museu molt visitat pels turistes, i ha esdevingut un lloc de pelegrinatge pels admiradors d'Austen.

Austen va viure a Chawton i hi va escriure les seves darreres novel·les. L'any 1816, va començar a patir problemes de salut. Al maig de 1817 va traslladar-se a Winchester per estar més a prop del seu metge. Avui dia s'especula que va patir la malaltia d'Addison, una disfunció de les glàndules suprarenals que sovint és causada per la tuberculosi. Aquesta malaltia era desconeguda en aquell temps. Altres, com ara una de les seves biògrafes, Carol Shields, són partidaris de la hipòtesi que va morir de càncer de mama. El seu estat va anar empitjorant, i el 8 de juliol de 1817 va morir a l'edat de quaranta-un anys, sent soterrada a la Catedral de Winchester.

Obra[modifica | modifica el codi]

L'obra més popular d'Austen és Orgull i prejudici, que es considera un exponent de la seva astuta comèdia de costums. Austen també va escriure una sàtira de les llavors populars novel·les gòtiques d'Ann Radcliffe, L'abadia de Northanger, que va ser publicada pòstumament.

Adherint-se a una pràctica comuna entre les escriptores de l'època, Austen va publicar les seves obres de manera anònima; aquest fet va comportar que mai no s'integrés en els cercles literaris influents.

Les comèdies de costums d'Austen, especialment Emma, sovint es posen com a exemple de perfecció formal. Els crítics moderns continuen descobrint noves perspectives en els incisius comentaris d'Austen sobre la situació de les senyoretes solteres angleses dels últims anys de la dècada del 1790 i els primers de la dècada del 1800, una conseqüència de les lleis i costums en matèria d'herència, que atribuïen al fill mascle de més edat la pràctica totalitat de l'herència familiar.

Tot i que la carrera d'Austen va coincidir amb el moviment romàntic, no va ser una romàntica intensa i apassionada, podent trobar-se elements neoclàssics en la seva obra. Les emocions passionals en les novel·les d'Austen habitualment comporten perills: la dama jove que resa dues vegades al dia té més probabilitats de trobar la felicitat vertadera que aquella que fuig amb un amant capritxós. Els valors artístics d'Austen tenen més punts de contacte amb David Hume iJohn Locke que amb els seus contemporanis William Wordsworth o Lord Byron. Entre les influències sobre Austen cal destacar Samuel Johnson, William Cowper, Samuel Richardson,Walter Scott, George Crabbe i Fanny Burney.

Tot i que Austen no pren partit per l'emoció en el mateix grau que altres escriptors romàntics, també es mostra escèptica per l'actitud contrària - un càlcul i una fredor excessius sovint condueixen al desastre en les novel·les d'Austen.

LOS DESORIENTADOS

La trobada del mes de Gener , comentarem el llibre 

Los desorientados  de Amin Maalouf 

Amin Maalouf (Beirut, 25 de febrer del 1949),

 és un escriptor  libanès enllengua francesa.    Biografia[

Els pares d'Amin Maalouf eren periodistes d'ascendència cristiana.

 La seva mare procedia d'una família tradicionalment catòlica

 i francòfona, i el seu pare, de formació anglòfona, procedia de la comunitat melquita. Amin Maalouf cursà estudis de sociologia i d'economia política en una escola jesuïta francesa i a la universitat francesa de Beirut.

Va treballar com periodista durant 12 anys. Fou director del diari an-Nahar fins al començament de la guerra civil libanesa del 1975, quan es va exiliar a França amb la seva dona i els seus tres fills, i on resideix des d'aleshores. Allà fou redactor en cap de la revista Jeune Afrique, cobrint nombrosos esdeveniments importants com la guerra de Vietnamo la revolució de l'Iran, i va fer reportatges en més de seixanta països. A partir del 1985, arran de l'èxit obtingut amb Les croades vistes pels àrabs, es dedica exclusivament a l'escriptura.

La seva obra es troba marcada per les seves pròpies vivències: la diversitat dels seus orígens, la convivència amb diferents llengües i religions, l'enfrontament entre comunitats i l'exili. En la ressenya de la UAB a l'ocasió de l'Any de la Mediterrània 2003/2004 es diu que "Maalouf combina la narració de fets històrics fascinants amb fantasia i amb idees filosòfiques. Les seves novel·les ofereixen una visió sensible i refinada dels valors i les actituds de les diferents cultures del Pròxim Orient i del Nord d'Àfrica i, en conjunt, del món mediterrani, entre les quals intenta sempre d'establir ponts de diàleg i de comprensió".^[1]

L'any 2005 va guanyar el Premi Internacional Terenci Moix al millor llibre de l'any 2004 per Orígenes.^[2] El 6 d'abril del2006 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili i el juny del 2010 va rebre el premi Príncep d'Astúries de les lletres.^[3]

Obra[modifica | modifica el codi]

Novel·la[modifica | modifica el codi]

·                    Lleó l'africà (1986), premi de l'Amistat franco-àrab 1986

·                    Samarcanda (1988), que parla del poeta i savi Omar Khayyam

·                    Els jardins de llum (1991), biografia novel·litzada del profeta Mani

·                    El segle primer després de Beatrice (1992)

·                    La roca de Tanios (Premi Goncourt 1993)

·                    Les escales de Llevant (1996)

·                    El periple de Baldassare (2000). Un mercader genovès, instal·lat a Orient, se'n va a la recerca d'un llibre mític on es diu que s'hi troba "el centè nom", és a dir, el nom ocult de Déu. (Premi Jacques Audiberti-ville d'Antibes 2000)

Assaig[modifica | modifica el codi]

·                    Les croades vistes pels àrabs (1983)

·                    Les identitats que maten (1998)

·                    Orígens (Premi Méditerranée 2004)

·                    Un món desajustat (2009)

Llibret d'òpera[modifica | modifica el codi]

·                    L'amor de lluny (2000)

·                    Adriana Mater (2004)

 Enllaços 

 http://www.elmundo.es/elmundo/2010/06/09/cultura/1276071686.html

http://revistadeletras.net/amin-maalouf-si-eres-insensible-a-la-politica-tu-seras-la-primera-victima/