El proper mes de Juny comentarem el llibre
Voces de Chernóbil de Svetlana Alexievich
|
Periodista, escriptora
|
Svetlana Aleksándrovna Aleksiévich o Svetlana Alexandrovna
Alexiévich (Aleksiévič, transliterat del rus Светлана Александровна
Алексиевич, en bielorúsСвятлана
Аляксандраўна Алексіевіч, transcripto com Sviatlana
Aliaksándrauna Alieksiyévich); Stanislav , Ucraïna , Unió Soviètica , 31 de maig de 1948 ) és una escriptora i
periodista bielorussa en llengua russa , guardonada amb el Premi Nobel de
Literatura en 2015 .
Biografia [ editar ]
Infància [ editar ]
Filla de dos mestres, ell bielorús i ella
ucraïnesa, Aleksiévich va néixer al poble de Stanislav -actual Ivano-Frankivsk - en la Ucraïna soviètica , però es va criar a larepública soviètica de Bielorússia . Va estudiar periodisme
a la Universitat
de Minskdes de 1967 i en graduar marxar a la ciutat de Biaroza , en l'óblast o província de Brest , per a treballar al
diari ia l'escola locals com a professora d'història i d'alemany.Durant aquest
temps es va debatre entre la tradició familiar de treballar en l'ensenyament i
el periodisme.
Periodisme [ editar ]
Va ser reportera a la premsa de Narowla , en l'óblast o província de Gómel . Des dels seus dies
d'escola havia escrit poesia i articles per a la premsa escolar i també a la
revista literària Neman de Minsk , on va publicar els
seus primers assajos, contes i reportatges.
L'escriptor bielorús Alés
Adamovich la
va inclinar a la literatura recolzant un nou gènere d'escriptura polifònica que
va denominar «novel·la col·lectiva», «novel·la-oratori», «novel·la-evidència» o
«cor èpic», entre d'altres fórmules. En els seus textos a mig
camí entre la literatura i el periodisme fa servir la tècnica del collage que juxtaposa
testimonis individuals, amb el que aconsegueix apropar-se més a la substància
humana dels esdeveniments. Per
això va haver de transformar-se en viatgera i visitar gairebé tota la Unió Soviètica. Va usar aquest estil en
el seu primer llibre La
guerra no té rostre femení (1983),
en el qual, a partir d'entrevistes, va abordar el tema de les russes que van
participar en la II Guerra Mundial . L'estrena de
l'adaptació teatral a Moscou, el 1985, va suposar un gran antecedent en la glasnost o obertura del règim
soviètic iniciada pel seu dirigent Mikhaïl Gorbatxov . Alés
Adamovich i Vasil Bykaŭ són els més importants
influxos que la pròpia escriptora ha reconegut en la seva obra .
En Tsínkovyie málchiki (Els nois de zinc, traduïda de vegades com Taüts de zinc), 1989, compila un mosaic
de testimonis de mares de soldats soviètics que van participar en la Guerra
d'Afganistan ; enZacharóvannye
smertiu (Captius
de la mort), 1993,
ofereix la visió d'aquells que no van poder sobreviure a la idea de la caiguda del règim
soviètic i
es van suïcidar. Veus de Txernòbil (1997), un dels pocs
llibres seus traduïts al castellà (2006), exposa l'heroisme i patiment dels qui
es van sacrificar a la catàstrofe nuclear de Txernòbil . Llibre traduït a vint
idiomes, encara segueix prohibit a Bielorússia. En la seva última obra, Època del desencant. El final de l'homo
sovieticus, publicat
alhora en alemany i en rus el 2014, procura fer un retrat generacional de tots
els que van viure la dramàtica caiguda de l'utòpic estat comunista soviètic. També
ha compost nombrosos guions per a documentals i diverses obres de teatre.
La seva obra és una crònica personal de la
història dels homes i dones soviètics i postsoviètics, als quals va entrevistar
per a les seves narracions durant els moments més dramàtics de la història del
seu país, com ara la II Guerra Mundial , la Guerra
d'Afganistan, la caiguda de la
Unió Soviètica i
el accident de Txernòbil . Enfrontada al règim
autoritari i la censura del president de Bielorússia,Alexander Lukaixenko , va abandonar Bielorússia l'any 2000 i va estar
vivint a París , Gotenburgo i Berlín . El 2011 Aleksiévich va
tornar a Minsk . Diversos llibres seus
van ser publicats a Europa, Estats Units, Xina, Vietnam i l'Índia i va rebre el
premi Nobel de 2015 sent la primera escriptora de no ficció amb aquest premi en
un segle. ( fragment)
Voces de Chernóbil
Bielorrusia. Para el
mundo somos una tierra incógnita,
tierra ignorada, aún por descubrir. La Rusia Blanca , así suena más o menos el nombre de
nuestro país en inglés. Todos conocen Chernóbil, pero en lo que atañe a Ucrania
y Rusia. A los bielorrusos aún nos queda contar nuestra historia…
Todos
sabemos, creo, qué pasó en Chernóbil (Ucrania, cerca de la frontera bielorrusa)
aquel nefasto 26 de abril de 1986,
a la 1 h 23' 58" cuando una serie de explosiones
destruyó el reactor y el edificio del 4º bloque energético de la Central Eléctrica
Atómica. La catástrofe de Chernóbil se convirtió en el desastre tecnológico más
grave del siglo XX.
En
Bielorrusia nunca hubo una central nuclear, pero es sobre todo allí donde se
están pagando, y muy caras, las consecuencias de la tragedia de Chernóbil. Ese
pequeño país de tan solo 10
millones de habitantes fue también uno de los que más sufrieron la II Guerra Mundial,
durante la cual los alemanes destruyeron 619 aldeas bielorrusas con sus
pobladores. Después de Chernóbil, se perdieron 485 aldeas y pueblos, 70 de los
cuales fueron enterrados bajo tierra. Durante la guerra Bielorrusia perdió la
cuarta parte de su población; hoy, el 20% de los bielorrusos vive en un
territorio contaminado con todo lo que esto conlleva- enfermedades, el
incremento de la mortalidad, el descenso demográfico, el sufrimiento de miles
de personas.
El libro
de la periodista bielorrusa Svetlana Alexiévich, publicado por primera vez en
1997, recoge testimonios de algunas de las personas afectadas por la tragedia.
Fue traducido a varios idiomas y galardonado con numerosos premios. En 2006,
para conmemorar el vigésimo aniversario de la catástrofe, se publicó una
versión actualizada del libro, Voces de Chernóbil. Crónica del futuro, que
este mes sale a la venta en España reeditada por DEBOLSILLO.
La guerra no tiene rostro de mujer
Voces de Chernóbil empieza con el relato de la mujer de uno de los bomberos
que apagaron el incendio en la central.
Todo parecía
iluminado. El cielo entero. Unas llamas altas. Y hollín. Un calor horroroso. Y
él seguía sin regresar. El hollín era porque ardía el alquitrán; el techo de la
central estaba cubierto de asfalto. Sobre el que la gente andaba, como él
después recordaba, igual que sobre resina. Sofocaban las llamas, y mientras, él
reptaba. Subía al reactor. Tiraban el grafito ardiendo con los pies. Se fueron sin
los trajes de lona; se fueron para allá tal como iban, en camisa. Nadie les
avisó; los llamaron a un incendio normal.
Le salían por la boca pedacitos de pulmón, de hígado. Se ahogaba
con sus propias vísceras. Me envolvía la mano con una gasa y la introducía en
su boca para sacarle todo aquello de dentro. ¡Es imposible contar esto! ¡Es
imposible contar esto! ¡Es imposible escribirlo! ¡Ni siquiera soportarlo!...
Todo esto tan querido… Tan mío… Tan… No
le cabía ninguna talla de zapatos. Lo colocaron en el ataúd descalzo
(es un Fragment )
