La trobada del mes de setembre,  comentarem el llibre,    Patria.    de Fernando Aramburu. 

 Fernando Aramburu

Fernando Aramburu Irigoyen ( Sant Sebastià , 1959 ) és un poeta, narrador i assagista espanyol .

Biografia [ editar ]

Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Saragossa (1982). Va participar a Sant Sebastià, la seva ciutat natal, en la fundació del Grup CLOC d'Art i Desarte, que entre 1978 i 1981 va editar una revista i va intervenir en la vida cultural del País Basc , Navarra i Madrid amb propostes d'índole surrealista i accions de tot tipus caracteritzades per una barreja particular de poesia, contracultura i sentit de l'humor.

Des de 1985 resideix a Alemanya , on ha impartit classes de llengua espanyola a descendents d'emigrants. El 2009 va abandonar la docència per dedicar-se exclusivament a la creació literària.

El 1996 va publicar Focs amb llimona, novel·la basada en les seves experiències juvenils amb el Grup CLOC. 

Va guanyar el Premi Tusquets de Novel·la en 2011 per Anys lents. Els seus llibres han estat traduïts a diversos idiomes. Col·labora amb freqüència a la premsa espanyola. En 2016, va publicar la novel·la Pàtria, que va suposar un èxit de crítica i públic i pel qual va obtenir el 2017, el Premi de la Crítica i el premi Francisco Umbral al Llibre de l'Any . 

Adaptacions de les seves obres literàries [ editar ]

Félix Viscarret va adaptar al cinema la novel·la El trompetista del Utopía amb el títol de Sota les estrelles (2007). Aquesta pel·lícula va guanyar dos premis Goya .

Obres [ editar ]

Novel·les [ editar ]            Focs amb llimona, Tusquets Editores , 1996                                                                Els ulls buits, primer llibre de la Trilogia de Antíbula, 2000

·         El trompetista del Utopía, 2003

·         Bami sense ombra, segon llibre de la Trilogia de Antíbula, 2005

·         Viatge amb Clara per Alemanya, 2010

·         Anys lents, 2012

·         La gran Marivián, tercer llibre de la Trilogia de Antíbula, 2013

·         Àvides pretensions. Barcelona: Seix Barral, 2014

·         Pàtria , Tusquets, 2016

                                   Patria       

·           

·          

                        Explica          el                ALBERT OM                El llibre de l’any

·         Has escrit la millor novel·la del 26. Ho diuen els crítics i ho diem els que hem llegit aquesta història de dues famílies a l’Euskadi d’ETA. El llibre de l’any, en aquest cas, també és el llibre del meu any. El que més m’ha fet pensar. Literàriament, impecable. Políticament, encara hi dono voltes.         He comentat Patria amb gent del meu entorn. L’he recomanat, l’he regalat i he deixat el meu exemplar a persones que m’estimo. Fa mesos que el vaig llegir i no me’l trec del cap. Amb el teu llibre he obert els ulls a efectes del terrorisme que ni sospitava que existien. A Patria veus com les famílies que han sigut víctimes d’un atemptat terrorista moren dues vegades.

·         La primera quan assassinen el seu marit o el seu pare, i la segona quan, ja mort, noten el silenci, les mirades incriminatòries dels seus veïns, que els volen fora d’allà, que sembla que els diguin que marxin, que han sigut ells qui han portat els problemes al poble. Els fan el buit, els enterren vius.             

·         En una societat en què, durant dècades, el terrorisme ha estat tan present, la por ja la dónes per descomptada. El que potser no t’imagines tant és com pot arribar a ser de dolorós el silenci. I també -ara que per fi les coses ja estan més tranquil·les- he vist al teu llibre les ganes que tenen moltes persones de posar-se al lloc de l’altre, d’intentar entendre el perquè. El desig de perdonar i la immensa dificultat d’arribar a fer-ho.       

·          Tot això ho he après a les 642 pàgines de Patria. Però mentiria si no et digués que el teu llibre també m’ha incomodat. O potser són les entrevistes que t’he llegit, en què expliques que fins ara la literatura havia convertit els etarres en herois i que el teu, en canvi, és un retrat asèptic de la vida sota el terrorisme. Patria no és un assaig, és una novel·la, però també la ficció vehicula idees. Dibuixes una societat basca en què només hi ha dues ideologies: els que maten i els que els maten. Aquests últims sembla que siguin tots apolítics; els primers, una secta a qui els han rentat el cervell.       

·          He trobat a faltar un personatge que aportés background al conflicte, que anés més enrere dels anys de plom de la dècada dels 80, que recordés que ETA neix durant el franquisme i que de fons hi ha un conflicte polític. He empatitzat, i t’ho agraeixo, amb les víctimes, però lamento no haver-ho pogut fer amb la mare del noi que entra a ETA perquè l’has convertit en el personatge més pèrfid del llibre. Asèptic, no ho sé. Sibil·lí, sí. Un llibre monumental que, ja ho veus, dóna per a moltes lectures polítiques.

·         P.D . Una altra sensació que deixa el llibre és que sembla que faci molts anys dels atemptats d’ETA, quan de la treva només en fa cinc. Dissortadament, Al-Qaida, l’Estat Islàmic i la psicosi global han empès el record d’ETA cap a una mena de terrorisme vintage

El proper mes de juny comentarem el llibre

Repós Etern i altres narracións de

Vassili Grossman

Eterno reposo y otras narraciones

Vasili Grossman

Traducción de Andréi Kozinets. Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores. Barcelona, 2013. 245 páginas. 18 euros.

RAFAEL NARBONA | 03/01/2014 |  Edición impresa

Corresponsal del diario Estrella Roja, el ingeniero químico Vasili Grossman acompañó a las tropas soviéticas desde Stalingrado hasta Berlín, descubriendo por el camino los campos de exterminio de Majdanek y Treblinka. Hijo de una acomodada familia judía, su madre murió en Berdichev, fusilada con otras 35.000 personas por los Einsatzgruppen. Su tragedia personal se agravó cuando el régimen de Stalin experimentó un giro antisemita y prohibió sus obras. Grossman murió en 1964, convencido de que había perdido irremisiblemente el manuscrito de Vida y destino (1960), una novela monumental que se ha comparado con Guerra y Paz y que no se publicaría en Suiza hasta 1980.

Grossman cultivó el periodismo, la novela y el cuento. <em>Eterno reposo y otras narraciones reúne ocho relatos ambientados en la Segunda Guerra Mundial y en los años de terror estalinista. Las piezas más notables son Tiergarten, La Madonna Sixtina y Eterno reposo. Tiergarten relata los avatares del zoológico de Berlín durante las últimas semanas del Tercer Reich. Ramm es uno de los cuidadores y siente un especial aprecio hacia el gorila Fritzi. Aunque pertenece a ese amplio sector de la sociedad alemana que se dejó seducir por la retórica de Hitler, su convivencia con los animales y las penalidades de la contienda le han abierto los ojos. De hecho, advierte una triste semejanza entre los animales enjaulados o destinados al consumo y los deportados a Dachau o Mauthausen. “Los animales son los seres más oprimidos de la Tierra”, opina Ramm. Se justifica su exterminio o su encierro con argumentos darwinistas, pero lo cierto es que la especie humana, lejos de ser la cúspide la creación, actúa de una forma increíblemente dañina, pues su violencia afecta incluso a sus propios semejantes. Los mataderos y las cámaras de gas rebosan la misma crueldad. Al observar los ojos de unos caballos que caminan hacia el matadero, Ramm aprecia el desconsuelo de los seres inocentes inmolados en nombre de ideologías aberrantes. Sólo los niños, los ancianos y los soldados derrotados atisban este drama, que mancha la conciencia de todos.

La Madonna Sixtina es un apólogo basado en la peripecia del famoso cuadro de Rafael Sanzio. Trasladado a Moscú por el Ejército Rojo, será devuelto a Dresde en 1955. Antes de restituir la obra, será expuesta durante 90 días, lo cual permitirá a Grossman contemplar la tela y reflexionar sobre los horrores de la guerra. La imagen de la Virgen con el Niño evoca el dolor de las madres que entraron con sus hijos en brazos en la cámara de gas de Treblinka. Treblinka no es una anomalía transitoria, sino la Capilla Sixtina de una cultura que procesa al ser humano como materia fungible. Sin embargo, la obra de Rafael es la “eterna vencedora”, pues su inequívoca belleza consagra la fe en “la vida y la libertad”. El totalitarismo sólo deja un rastro de cenizas. La vida y la libertad, que deben ser una misma cosa, son la luz que guía a la humanidad y encarnan la esperanza de los pueblos.

Eterno reposo es el mejor cuento del libro y, sin duda, una obra maestra del género. Grossman describe y poetiza la rutina del cementerio moscovita de Vagánkovskoie. Lejos de patetismos o filigranas góticas, el cementerio es un lugar alegre, luminoso y lleno de actividad: “...cuán poca tristeza se respira allí”. En un cementerio, las disputas familiares y los desengaños caen en el olvido “Todos los enredos dolorosos de antaño devienen claridad”. Entre sus muros rojos, palpita “el espíritu de la Internacional, el delirio dulce de la Comuna y los himnos embriagadores de la revolución”. Sin negar las atrocidades cometidas en nombre de la Raza o el Progreso, Grossman imprime a sus cuentos un aire optimista y utópico. En el corazón del ser humano, anidan los sentimientos más nobles: amor, sacrificio, perdón. Nuestra civilización engendró Auschwitz e Hiroshima, pero también el amor de las madres que canturreaban a sus hijos en Treblinka, derrotando al odio y a la malicia con ternura y heroísmo. La obra de Grossman sigue goteando páginas que nos ayudan a comprender la historia y a no perder la ilusión por un futuro mejor. 

El proper mes de maig comentarem el llibre

Clarissa de Stefan Zweig

 Clarissa, l’últim alè de Stefan Zweig

 Mar Fontana Peitiví. Barcelona.

Poc abans de morir, Stefan Zweig va escriure Clarissa, una novel·la en què els ideals i els pitjors presagis de l’escriptor bateguen en cadascuna de les seves pàgines. Quaderns Crema —que ha publicat bona part de la seva obra— l’edita per primera vegada en català, en traducció de Joan Fontcuberta.

«De vegades tenia la impressió, la sensació, de no haver viscut sinó només una part ínfima de la seva vida de manera conscient, desperta i activa, mentre que l’altra romania en un crepuscle de lassitud i de deure buit de sentit.» Aquesta és la malaurada existència de la Clarissa: vicissituds, dilemes i silencis imposats en la societat europea agonitzant de principis del segle XX, viscuts en la pell d’una noia austríaca, òrfena de mare i filla de militar. La trama és aparentment ben senzilla: durant un congrés a Suïssa la protagonista coneix en Léonard, un socialista francès amb les esperances dipositades en la «gent petita» àvida de grans canvis en els camps de la pedagogia, de la psicologia, de l’humanisme. Amb ell iniciarà una història d’amor interrompuda per l’esclat de la Gran Guerra, que separarà els dos amants, de sobte pertanyents a bàndols oposats i en conflicte armat. Una situació agreujada per una maternitat del tot inesperada, l’acceptació de la qual s’erigirà en prioritat absoluta, en revolta silent. Una vida que prometia tota mena d’èxits i que acabarà sent d’allò més dissortada, talment la d’Evelyn Nesbit, la model nord-americana que esdevingué tot un símbol a principis del segle passat i que acapara la coberta de la novel·la.                                                                                La narració abraça gairebé trenta anys de la vida de la protagonista, concretament del 1902 al 1930, amb una especial atenció a l’any 1914, inici del conflicte a partir del qual relat personal i circumstàncies externes esdevenen indestriables. L’encàrrec d’apropar-nos l’obra de Zweig ha estat confiat, una vegada més, a Joan Fontcuberta, la traducció del qual és excel·lent i manté l’agilitat, la concisió i la delicadesa pròpies de l’original —sobta, però, l’ús puntual de certs arcaismes que desentonen del conjunt.                                                                                                                 Una de les particularitats més celebrades de Zweig és la seva habilitat a l’hora de bastir la psicologia dels personatges, especialment dels femenins. En aquest sentit, a la novel·la es contraposa l’actitud de dues dones, la Clarissa i la Marion, víctimes d’una mateixa desventura afrontada des de punts de vista ben diferents: la primera, la noia d’aire passiu que «fa tot el que pot per amagar la seva situació interior i passar desapercebuda», i la segona, una filla il·legítima amb una necessitat irrefrenable «de fer-se estimar, de cercar l’afecte dels altres», que representen dues cares d’una mateixa moneda que malden per sobreviure.                                Un dels aspectes remarcables de la novel·la rau en la relació entre la Clarissa i el seu pare, un alt comandament de l’exèrcit austríac, un home distant que «com més sol, més s’acostumava a substituir la conversa per apunts», i que marcarà el caràcter tímid i discret d’ella. Pare i filla, doncs, mantenen un fràgil equilibri en el transcurs de la trama: ell, reflex d’un model de societat en hores baixes, i ella, símptoma d’una era absorbida per la barbàrie, immersos en un clima d’incomunicació familiar extrapolable al que patirà l’Europa —i més enllà de les seves fronteres— de la primera meitat del segle XX.

Discurs antibel·licista, passió per l’humanisme i els seus defensors, crítica als nacionalismes més exacerbats: l’obra de Stefan Zweig és un breu decàleg dels seus ideals. “O ara neix Europa o tot està perdut. Només si no neix haurem perdut la guerra”. La preocupació que consumí l’escriptor és latent i s’evidencia a través de les veus de bona part dels personatges. Un temor que creix a mesura que avancen els esdeveniments que acabarien corroborant els seus pitjors presagis. La solitud desesperant de la Clarissa és la de tants altres que veieren com s’esfondrava literalment tot el seu món, si més no el que fins aleshores cregueren conèixer

El proper mes d´abril comentarem el llibre.

Nosaltres en la nit, de Kent Haruf

Un amigo me regaló este libro hace poco y no puedo estarle más agradecida. Nosotros en la noche de Kent Haruf es una historia de amor, una historia de amor tranquilo y manso. Una historia llena de ternura sobre el amor en la edad adulta, un relato que nos hace creer en la posibilidad real de un amor sosegado. Además, la historia personal del autor también tiene lo suyo, ya veréis...

Addie Moore y Louis Waters son dos ancianos que llevan siendo vecinos durante más de media vida en un pequeño pueblo de Colorado. Ambos son viudos y ambos creen haber dejado atrás la edad del amor. Sin embargo, un buen día Addie va a hablar con Louis y le propone algo que él nunca hubiera esperado nunca: comenzar a pasar las noches juntos, por el simple placer de tener compañía durante las horas más duras del día. Y Louis, contra todo pronóstico, acepta.

Comienzan entonces a pasar las noches juntos, a dormir acompañados, a tener largas conversaciones en las que van descubriendo sus vidas y sus miedos. Se echan en la cama, uno junto al otro, y las terribles horas nocturnas van perdiendo su fuerza gracias a la compañía que se brindan. Sin embargo, la llegada del nieto de seis años de Addie, Jamie, y la tensa relación con su hijo hará que todo comience a ser mucho más difícil de lo que en realidad debería ser.

Nosotros en la noche está escrita de una manera sencilla y evocadora, sin transición entre los diálogos de los diferentes personajes y el narrador, cosa que puede chocar en un principio pero que se despliega ante nosotros de la manera más natural. Un estilo aparentemente fácil pero que esconde mucho más de lo que puede parecer a simple vista. No suele ser habitual encontrar novelas sobre el amor a edad avanzada pero esta historia lo compensa con creces.

La historia de la gestación de esta novela tampoco os dejará indiferente. A Kent Haruf, autor de varias novelas donde suele hablar de Colorado, su tierra natal, sus médicos le dijeron que le quedaba poco tiempo de vida. Era el año 2014 y Haruf puso todo su empeño en escribir esta novela, falleciendo poco después de entregar el manuscrito a su editor, con sesenta y un años. Una melancolía que impregna cada página, la de un hombre que escribe sabiendo que va a morir en breve y que, sin embargo, sigue celebrando la vida.

Tal ha sido el éxito de la novela en Estados Unidos que la gente de Netflix no ha tardado en preparar una película adaptándola, con Robert Redford y Jane Fonda como pareja protagonista y que, eso sí, no podremos ver hasta 2017. 'Nosotros en la noche' es una novela corta, de esas que se lee en un rato, pero permanece durante mucho tiempo en nuestro pensamiento. El amor no tiene edad, no, y esta historia es un ejemplo de que la vida, a pesar de todo, puede sorprenderte en cualquier momento.

Y entonces llegó el día en que Addie Moore pasó a visitar a Louis Waters. Fue un atardecer de mayo justo antes de que oscureciera.
Vivían a una manzana de distancia en la calle Cedar, en la parte más antigua de la ciudad, con olmos y almezos y un arce que crecían a lo largo del bordillo y jardines verdes que se extendían desde la acera hasta las casas de dos plantas. Durante el día había hecho calor, pero al anochecer había refrescado. Addie recorrió la acera bajo los árboles y giró ante la casa de Louis.
Cuando él salió a la puerta, Addie le preguntó: ¿Puedo entrar a hablar de una cosa contigo?

Kent Haruf

De Viquipèdia lliure.

Alan Kent Haruf ( Poble (Colorado) , 24 de de febrer de 1943 - Sortida (Colorado) , 30 de de novembre de 2014 ) va ser un novel·lista nord-americà .

Biografia [ canvi | wikitexto canvi ]

Kent Haruf va néixer el 1943 a Poble, Colorado, el fill d'un pastor metodista i un mestre. Es va graduar el 1965 a Nebraska Wesleyan University , on més tard ensenyaria, va passar dos anys com a professor d'anglès per als nens de les escoles intermèdies en el Cos de Pau a Turquia. ^[1] [2]

Un objector de consciència durant la guerra de Vietnam, en lloc del servei militar va treballar en un hospital de rehabilitació a Denver i en un orfenat ^[1] [3] . Abans d'esdevenir un escriptor a terme molts treballs en diferents llocs: obrer agrícola en una granja de pollastres a Colorado , un treballador de la construcció en Wyoming , ajudant en una clínica de rehabilitació en Denver , i un hospital a Phoenix , bibliotecari a Iowa , el professor de la Universitat de Nebraska i Illinois ( Universitat del Sud d'Illinois). ^[2]

El 1973 es trasllada amb la seva dona i la seva filla Virginia Koon a Iowa amb la intenció d'inscriure en el prestigiós Taller d'Escriptors de la Universitat d'Iowa, on va ensenyar alguns escriptors famosos com John Irving , Seymour Krim i Dan Wakefield . La seva sol·licitud va ser rebutjada inicialment, però sense renunciar a una feina com a conserge a l'escola i és finalment acceptat nelI'Iowa Taller d'Escriptura. ^[3] En 1974, després d'obtenir una Mestratge en Belles Arts (MFA) , per proveir per al manteniment de la família que treballa en una escola secundària alternativa a Madison, Wisconsin.

En 1976 va ser professor assistent a la Universitat de Nebraska Wesleyan, on es va graduar. El 1982 va publicar el seu primer conte, ara (i després), en la qual el narrador explica la tornada a casa de la mare de Wisconsin a través d'Iowa.

El 1984, als 41 anys, va publicar un conte a la revista literària Port del Sol ^[2] i, a continuació, per als tipus de Harper & Row, la seva primera novel·la, El llaç que uneix a rebre el Premi Whiting i una menció especial al Hemingway Fundació / PEN. L'escriptor John Irving, el seu professor de la Universitat d'Iowa, que l'ajuda a posar en contacte amb el seu agent. El 1990 es va publicar la seva segona novel·la on pertany.

Mentre que obtenir bones crítiques, els seus dos primers llibres no es venen molt i Haruf, amb tres nens en edat escolar, que està experimentant un període de dificultats econòmiques. La seva producció literària, però, li fa guanyar una millor posició en el món acadèmic. Des de 1990 és professor a Southern Illinois University Carbondale per al voltant d'una dècada, i la menor càrrega de treball li permetrà dedicar més temps a l'escriptura. ^[4]

El 1990 es publica on pertany, però és només 56 anys d'edat, amb el cant pla (1999) ( la plana Cant ) que Haruf tracta de notorietat. ^[5] Els senyals són visibles des del moment de la publicació. La novel·la és acceptada per Knopf Gary Fisketjon, l'editor d'escriptors famosos com Raymond Carver , Richard Ford , Tobias Wolff i Cormac McCarthy ^[1] . La primera alliberament serà de 70.000 còpies, un nombre significativament major que la dels llibres anteriors. El llibre s'acompanya d'una ressenya molt positiva a The New York Times. Per primera vegada Haruf, poc disposats a aconseguir publicitat, acordat promoure el llibre amb una gira en 15 ciutats. El llibre també es va filmar per a la televisió per la cadena CBS. ^[4] La novel·la, que va guanyar el Premi Llibreter Muntanyes i Planes i el Premi Mary Thomas i és finalista del National Book Award i un Premi del Llibre de Nova York, li permet sortir a la professió docent i dedicar-se completament a l'escriptura. ^[4]

En 2000, després de viure durant una dècada a Carbondale, Illinois, va tornar a Colorado. Seguint els desitjos de la seva segona esposa Cathy Dempsey, es va establir a les muntanyes, en una casa de fusta prop de la ciutat de Sortida. El 2004 va publicar Crepuscle (Crepúsculo), la seqüela de cant pla (Cant pla), que va guanyar el Premi del Llibre de Colorado.

És aquí on es matriu 30 novembre 2014, a l'edat de 71 anys, a causa d'una malaltia pulmonar.

Tot ^[6] les novel·les Haruf tenen lloc a la ciutat fictícia de Holt, a les planes de l'est de Colorado. Es creu que aquest municipi que inspirarà a algunes ciutats en què va viure Haruf ^[3] [2] , incloent Yuma, Colorado, una de les residències de Haruf en la dècada de 1980.

La seva prosa senzilla va fer el comparen amb Ernest Hemingway ^[3] ; Haruf considera l'autor William Faulkner que potser ha influït més. ^{[7] [8] [9]}

Obres [ el canvi | wikitexto canvi ]

novel·les

·         Els llaços que uneixen de 1984

·         On pertany , 1990

·         Cant pla, 1999 ( Cançó de la plana , trans Per Fabrizio Ascari, Milà: .. Rizzoli, 2000; trans Per Fabio Cremonesi, Milà: NNE, 2015), el primer volum de la "Trilogia dels plans"

·         Caiguda de la tarda, 2004 ( Crepuscle , trans Per Fabio Cremonesi, Milà :. NE, 2015), el segon volum de la "Trilogia dels plans"

·         Benedicció, 2013 ( Blessing , trans Per Fabio Cremonesi, Milà :. NE, 2015), el tercer volum de la "Trilogia dels plans"

·         Les nostres Ànimes en la nit, 2015 ( les nostres ànimes a la nit , trans Per Fabio Cremonesi, Milà :. NE, 2017)

assaigs

·         La fabricació d'un escriptor. Revista Granta , sortida número 129: "El destí". Publicat a Londres per l'editorial Granta en 2014.

divers

·         A l'oest de l'última oportunitat, amb el fotògraf Peter Brown (2008)