El proper mes de Juny comentarem

El llibre de Poeta a Poeta de Marius Torres

De poeta a poeta

·  36 poetes comenten 36 poemes de Màrius Torres

Un diàleg polifònic entre Màrius Torres i altres poetes dels diversos territoris de parla catalana i de totes les generacions i estètiques, els quals, breument i des de la seva perspectiva personal, interpreten un poema de Torres triat per ells mateixos. El resultat és la lectura atenta de trenta-sis poemes que apunten als nuclis neuràlgics de l’univers literari del poeta lleidatà, des de l’admiració i el reconeixement a l’home i a la qualitat inestimable de la seva obra, però que també ens obren les portes a la manera de sentir i de viure el fet poètic dels seus autors.

La poesía

Fragment de L´epíleg de Joan Margarit del llibre Un hivern fascinant

Una de les dues forces principals de la poesía és la seva veritat, tant si es tracta d´un poema realista, surreal, explicit, críptic o de qualsevol dels tipus en què els estudiosos clasifiquen les nostres maneres d´escriure-ls. Però la realitat és que un bon poema és tan difícil de fer, i és tan  poc  probable assolir d´escriure´l, que aquestes classificacions són sempre a posteriori, perquè el poema per moltes intencions i posicions  prèvies que es tinguin, es contrueix més com es pot que no pas com es vol, per dir-ho ras i curt. Sense erudicció continuaría  havent-hi poesía Sense veritat, no.

L´altra força important de la poesía és la bellesa

Veritat i bellesa poden superposar-se, però la veritat moltes vegades és en llocs on la bellesa no hi té res a fer. El territorio de l´art és només aquell on coincideixen. El poeta ha de saber que no hi ha cap lloc on no calgui investigar, perquè la bellesa pot ser a tot arreu,encara que oculta o gens evident en la major part de les ocasions.El pitjor error que pot fer un poeta és pensar que, en trobar només bellesa o només veritat, ja té les dues coses, que ja pot escriure el poema, perquè darrere d´una ha de seguir per força l´altra. La inspiració és, precisament , aquesta acte tam rar i difícil que consisteixa localitzar un lloc on és prou probable que hi puguin ser juntes, inseparables , veritat i bellesa

Màrius Torres i Perenya

Monument de Màrius Torres a Lleida
Naixement	30 d'agost de 1910 Lleida
Mort	29 de desembre de 1942 (als 32 anys) Sant Quirze Safaja
Sepultura	Cementiri de Sant Quirze Safaja, nínxol 81
Alma mater	Universitat de Barcelona
Ocupació	Escriptor
Gènere	poesia
Moviment	Simbolisme
Obres destacades	Cançó a Mahalta
Pare	Humbert Torres i Barberà
Germans	[mostra]

Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 – Sant Quirze Safaja, Moianès, 29 de desembre de 1942) fou un poeta català, en l'òrbita del simbolisme.

Biografia[modifica]

Màrius Torres va nàixer al si d'una família lleidatana benestant, fill d'Humbert Torres i Barberà, polític, diputat al Parlament de Catalunya i de Maria Perenya Reixach, tots dos de famílies d'intel·lectuals, metges i advocats d'ideologia republicana.^[1] Era el germà gran del polític Víctor Torres.

S'interessà des de ben jove per la literatura. Va estudiar al Liceu Escolar i a l'Institut General i Tècnic de Lleida, on va arribar a batxillerat. Actualment el centre que es coneixia com "Institut General i Tècnic de Lleida" rebé més tard el nom d'"Institut Màrius Torres" (Lleida).

Més endavant estudià medicina a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en malalties de l'aparell digestiu; en aquest moment, de 1926 a 1933, visqué al carrer del Comte d'Urgell 116. Hi escrigué una comèdia titulada "Un fantasma com n'hi ha pocs", que va ser presentada pels seus cosins al certamen literari Ignasi Iglésias entre 1933 i 1936.^[1] També va col·laborar, al començament de la guerra civil al diari L'ideal de Lleida amb el pseudònim de Gregori Sastre.^[1]

Als vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi i el desembre de 1935 ingressà al sanatori de Puigdolena, ubicat a Sant Quirze Safaja. Tenia vint-i-cinc anys i ja no en sortiria mai més, llevat d'algun viatge a Barcelona i al Mas Blanc.

El dia a dia al sanatori li permetia de cultivar les seves aficions: llegir, escriure, tocar el piano i passejar. El seu repertori de lectures era força extens, així, en el camp de la filosofia llegia autors del món clàssic com Plató, Aristòtil i Lucreci, i autors contemporanis com Bergson i Nietzsche; pel que fa a les obres literàries, llegia narrativa i assaig i, sobretot, poesia. El ventall d'obres poètiques és ampli i entre el poetes llegits hi ha Baudelaire, Carner, Riba, García Lorca, Maragall, etc. Aquestes lectures seran una clara formació i influència per a la seua poesia, que es mou en l'òrbita del Simbolisme.

Al sanatori conegué Mercè Figueres, malalta com ell, que esdevindria la seva amistat més íntima i havia d'inspirar-li tota la sèrie Cançons a Mahalta, poema escrit el 1937. Amb Mercè Figueras, amb qui es podien veure poc a causa del règim estricte del sanatori i els períodes de repòs s'escrivien cartes, que van ser publicades el 2017 amb el títol de Cartes a Mahalta.^[2] El 6 de desembre de 1936, Mercè li presentà Joan Sales i la seva dona Núria Folch, que havien vingut a visitar-la, establint-se a partir d'aquell moment una relació amb un llarg epistolari i una influència en la trajectòria poètica de Màrius.^[3] Joan Sales publicà part de les cartes que els enviava en el seu llibre Cartes a Màrius Torres.

Fou al llarg de l'etapa al sanatori de Puig d'Olena quan la trajectòria literària de Torres, iniciada com a distracció mentre cursava els estudis de Medicina, passà a ocupar el primer pla de la seva vida. En aquest període l'autor s'autodefinia com “un metge que fa versos” i confessava que és “aquesta cosa absurda: un poeta líric”.^[4]

Morí als trenta-dos anys i està enterrat al cementiri de Sant Quirze Safaja. Entre molts d'altres, hi ha dos poemes que tradicionalment s'han destacat, d'entre la breu obra de Màrius Torres: Dolç Àngel de la Mort... i La ciutat llunyana. La primera d'aquestes dues sovint s'ha cregut que era la darrera que va escriure,^[3] però en realitat ho fou la intitulada Cançó.^[5]

Al costat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Salvador Espriu, se l'inclou dins la generació del 36.^[6]

EL PROPER MES DE MAIG COMENTAREM EL LLIBRE

LA NOBLEZA DEL ESPIRIRU DE ROB RIEMEN

I  L´INFORMACIÓ DE NOVA INFORMACIÓ RADICAL 

de Marina Garcés

Crónica: Nobleza de espíritu

“La enseñanza universitaria, el alma mater del cultivo del espíritu, está ya politizada”: Rob Riemen

Alcanzando su segunda edición en México, el libro Nobleza de espíritu. Una idea olvidada (Taurus, 2016), del filósofo e intelectual holandés Rob Riemen, es un intento de mantener la última llama de la cultura encendida; es una luz esperazandora ante el oscuro esfuerzo politizado de borrar aquello que alguna vez se llamaba “alta cultura”, accesible a todos aquellos que deseaban abrazar la formación para ennoblecer el espíritu.

Fiel a la escritura ensayística, seguido por las ideas de los grandes pensadores desde Sócrates a Dostoievski pero, en especial, de la escritura de Thomas Mann, el autor nos propone un juego libre de ideas serias que las teje entre el recuerdo y la fantasía, pero con lucidez, sobre la situación de nuestro tiempo en relación al tema de la cultura, de la civilización y de la educación, siendo una crítica sutil a nuestra sociedad y, a la vez, una llamada a la recuperación de la “nobleza del espíritu” (del humanismo).

El libro de Rob Riemen viene a recordarnos que los jóvenes de hoy deberían ser educados no solo para ser unos buenos profesionistas, sino para comprender que es imposible vivir sin cultura, sin una educación humanista, con valores que hay que rescatar de entre tantas marcas que nos seducen. Este mensaje no es al azar, sino que el autor es consciente de que la enseñanza universitaria, que antes era el alma mater del cultivo del espíritu, está ya politizada, transformándose en una institución formativa de personal calificado.

 Por lo que el mensaje de Riemen es una señal de alarma dirigida a todos nosotros como sociedad, pero en especial al que tiene en sus manos la enseñanza de las humanidades: la misión del verdadero intelectual es la de recuperar la “nobleza del espíritu” pero para esto, se necesita, como dice el autor: “ser valiente”. De nada sirve pretender enseñar si la enseñanza no persigue este ideal; de nada sirve enseñar sin la libertad de pensar. Afirma Riemen: “sin libertad de pensamiento y de expresión, sin derecho a pensar de otra manera, a ser distinto y a discrepar, todos los demás valores se hallan idefensos”.

Fundador y presidente del Nexus Instituut (Instituto Nexus) en Tilburg,  Países Bajos, Rob Riemen ha entregado su misión al servicio de recordarnos el valor fundamental de la cultura para la formación de nuestro carácter. Las aulas del Instituto han sido abiertas, desde el año 1992, a varias personalidades de nuestros tiempos como: J. M. Coetzee, Jürgen Habermas, Susan Sontag, Daniel Barenboim, Roger Scruton, George Steiner, Milan Kundera, Mario Vargas Llosa y muchos más, todos ellos defensores del humanismo. Fuera de dirigir el Instituto y organizar cada año foros en los cuales participan personalidades como las ya mencionadas, Riemen se destaca también como autor de varios artículos y de los libros: “Nobleza del espíritu. Una idea olvidada”, traducido en varios idiomas, el “Eterno retorno del fascismo” y  “La universidad de la vida”.

Plantar cara al sistema: sobre “Nova il·lustració radical” de Marina Garcés

Marina Garcés, néta del poeta Tomàs Garcés, comença a ser una referència ineludible del pensament actual. Un pensament que es vol reflexió i acció, teoria i pràctica alhora. Ara ha publicat Nova il·lustració radical, en una col·lecció mítica que ha recuperat l’editorial Anagrama: “Quaderns Anagrama”.

I què hi defensa l’autora? Doncs, com proclama el títol, que reprenguem l’esperit de la il·lustració. I açò vol dir, sobretot, més que defensar un determinat paradigma, adoptar una actitud. Una actitud lligada a combatre el nihilisme desesperançat que llança el sistema actual i que ens diu contínuament que no podem fer res per canviar el món, per aturar el canvi climàtic, per millorar la salut social i eliminar la pobresa de mig planeta…Una actitud que també ha de lluitar contra els dogmatismes polítics, religiosos, econòmics que alimenten la deriva autoritària, el despotisme i la violència dels estats actuals.

El punt de partida de Garcés és el diagnòstic del nostre present que no pot oblidar els tristos resultats postmoderns que constaten el descrèdit de la idea de progrés en la nostra cultura i ens conviden a renovar l’edifici tot sabent que la casa té l’aluminosi. Ella parla, per això, que vivim en un temps de “pròrroga”,  plagat de missatges apocalíptics i de promeses de salvació en la tecnociència i en la robòtica. Ço és fora de l’home. Recuperar el llegat il·lustrat passa per tornar a posar l’individu al centre de l’acció i reactivar les humanitats (això sí amb el conjunt de sabers, no sols els de lletres) a través de les quals buscar el sentit de l’experiència humana i, amb ell, la dignitat.

El tercer punt d’aquesta nova il·lustració esbossa un mapa per tal d’enrobustir l’humanisme. Novament els punts de partida han de ser la conseqüència d’haver aprés que l’eurocentrisme, l’absolutització de l’intel·lecte o la relació del saber amb el poder, són focus infecciosos. Cal, per això, buscar uns nous punts de partida a través del diàleg entre cultures, abandonar determinats pressupòsits lligats a l’universalisme, i tornar a reelaborar la relació natura-cultura.  La imatge final del llibres és ben eloqüent: ”Imagino la nova il·lustració radical com una tasca de teixidores insubmises, incrèdules i confiades alhora. ‘No us creiem’, som capaces de dir, mentre des de molts llocs refem els fils del temps i del món amb eines afinades i inesgotables”.

La fase del nou pensament més que cap proposta sobre el futur, passa per contestar els discursos dominants i demana, en primer lloc, no creure’s els relats del poder. La meua generació ho deia d’una altra manera: “plantar cara al sistema”.

 

Marina Garcés Mascareñas (Barcelona, 1973) és una filòsofa i assagista catalana. És professora titular de filosofia de la Universitat de Saragossa. Ha impulsat el projecte col·lectiu Espai en Blanc [1] de pensament crític i experimental.^[1][2] Un dels conceptes centrals del seu pensament és el comú en el camí de desenvolupar alternatives per enfrontar-nos a les crisis actuals. Defensa la filosofia com una forma de vida, un art que neix al carrer i que continua sense interrupció a l'espai íntim i invisible.^[1]     Biografia[modifica]

Va estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona, on es va doctorar el 2001 amb una tesi titulada Las prisiones de lo posible. Des del 2002 impulsa i coordina el projecte Espai en Blanc, una aposta col·lectiva per una relació compromesa, pràctica i experimental amb el pensament filosòfic.^[2] Encara que ha viscut sempre a Barcelona, actualment treballa com a profesora titular de filosofia a la Universitat de Saragossa. Ha col·laborat, amb altres universitats com la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat Pompeu Fabra o la Universitat de Girona a través de diversos màsters. Des de 2016 és membre del claustre del professors del Programa d'Estudis Independents del MACBA i dirigeix l'Aula Oberta de l'Institut d'Humanitats (CCCB).[2] El 2017 va ser pregonera de les Festes de la Mercè.^{[nota 1][3]}

El proper mes de abril comenterem la segona part del llibre María Antonieta de Stefant Zweig

a partir de la pag. 252

El proper mes de març comentarem el llibre

 Maria Antonieta de Stefant Zweig

Qué mujer, María Antonieta

Si hay un personaje criticado y odiado por contemporáneos y por historiadores, ése es el de María Antonieta. Llegó como delfina de Francia, se convirtió en una reina esplendorosa, popular y todopoderosa y acabó, abandonada por todos, en la más estricta soledad y en el cadalso.

José Carlos Rodríguez

Su historia, sorprendente y aleccionadora, mereció el interés de Stefan Zweig, quien le aportó su perspicacia histórica y su brillante y ágil pluma. El resultado es María Antonieta. Retrato de una mujer común, escrita en 1932, cuando Zweig disfrutaba de las mieles del éxito. Editorial Juventud, acaso para no perder lectores, le ha robado el subtítulo a la obra. Lo cierto es que todo el libro parece un esfuerzo por desmentir que María Antonieta fuera una mujer común.

No estaba destinada a serlo. Hija del emperador Francisco I y de María Teresa, se concertó su matrimonio con el heredero del trono de Francia, de su misma edad pero de un temperamento absolutamente opuesto; un Luis XVI por cuyas venas corría horchata en lugar de sangre, roja o azul, mientras que aquélla se abrazó a la vida y la vivió como si tuviese derecho a todo lo hermoso y placentero.

Zweig no se detiene en su infancia, en sus horas de juegos en Schönbrunn, en su huida permanente de todo lo que pareciese grave y aburrido. Nos la presenta a punto de dejar la niñez, cuando se ve abocada a abandonar su país y a su familia para formar otra familia con un desconocido y regir los destinos de otro país. Zweig nos deja ver todos los detalles, los juegos diplomáticos, las absurdas imposiciones del protocolo y la adaptación de María Antonieta a su nueva situación.

Tenía nuestra mujer, al decir de Zweig, un poder enorme para ganarse el favor de cuantos la conocían. Conquistó primero a la Corte, que en un primer momento desconfiaba de ella. En horas más aciagas, volvió a ejercer ese poder sobre quienes la rodeaban; por ejemplo, cuando unos delegados de la Asamblea Nacional trasladaron a la Familia Real, a la que habían cazado en Varennes en plena huida, a la capital. Pasan del escarnio a una cierta simpatía, incluso –en el caso de Barnave– a la fidelidad. También en su última habitación, una celda hosca y mugrienta de la Consejería, cuando lo ha perdido ya todo y nada puede dar a cambio de un favor, logra que las humildes personas que la atienden se desvivan por que se sienta cómoda.

Ese poder le hubiese bastado para ganarse a su marido, pero es que además éste, sostiene Zweig, se hallaba a su merced porque una fimosis le impedía consumar el matrimonio. Todo se podía resolver con una sencilla operación, como de hecho así fue. Pero la indecisión del rey, que le acompañó hasta el final, retrasó esa decisión siete años. Entre tanto, "con desesperación ven los ministros, ve la emperatriz madre, ve toda la corte, cómo por esa trágica flaqueza todo el poder va a caer a manos de una joven aturdida, la cual lo malgasta con la mayor ligereza". Luis XVI "continuó siempre como siervo de María Antonieta, sin voluntad propia, sólo porque a su debido tiempo no pudo ser su marido".

Éste es uno de los innumerables ejemplos de cómo el devenir histórico está condicionado por pequeñas vicisitudes y actos individuales. Pues, de haber heredado Luis XVI algo de la resolución de su abuelo, además de ciertas habilidades, el destino de Francia hubiera estado bajo su mano. Era, por cierto, un hombre de ideas mucho más avanzadas de lo que se esperaba de su posición. Acaso habría permitido aquellas reformas en las que él mismo creía, en lugar de dejar hacer y deshacer a su caprichosa esposa.

María Antonieta, despreocupada por las cuestiones políticas, por el alcance mediato de sus actos, por las fuerzas que dominan el curso de la historia, que acabó arrollándola, tenía dentro de sí todas las cualidades para haber evitado su final fatal. Tenía una inteligencia rápida y clara, pero, ay, una falta de constancia que venía de un desinterés invencible. Sólo cuando todo aquel mundo de juegos y bailes, de diversiones y chanzas se disolvió, sin que entendiese nunca cómo ni por qué, apareció esa otra faceta suya, que había quedado oculta. La mujer, de nuevo nada común, que aúna entrega a una causa, responsabilidad, trabajo, denuedo y firmeza. No pierde ese infinito orgullo que sólo una mujer, y más en su posición, puede albergar. Sabe salir de las situaciones más complicadas. No pierde la cabeza hasta el último momento.
       El libro parecería una novela histórica, por las sorpresas que le esperan al lector no avisado, por los requiebros de la historia, por el final trágico. Y porque está escrito maravillosamente. Pero no: es un libro de historia, de historia verdadera: Zweig no hace concesión alguna a los relatos brillantes pero dudosos que se dan en la literatura sobre la reina de Francia. No los necesita. A pesar de ser un libro histórico, Zweig no interrumpe a cada paso el relato con notas a pie de página. Tampoco incluye una bibliografía, sino que escribe una nota metodológica de la cual se desprende que lo ha leído y considerado todo; además, explica qué fuentes le parecen poco fiables y por qué, en consecuencia, las rechaza.
       Zweig, en su autobiografía El mundo de ayer, absolutamente recomendable, dice sobre este libro, como ejemplo de su modo de escribir:

Para una biografía como María Antonieta examiné realmente todas y cada una de las cuentas para comprobar sus gastos personales, estudié todos los periódicos y panfletos de la época y repasé todas las actas del proceso hasta la última línea. Pero en el libro impreso y publicado no se encuentra ni una sola línea de todo ello, porque en cuanto termino de poner en limpio el primer borrador de un libro empieza para mí el trabajo propiamente dicho, que consiste en condensar y componer.

Es así como logra "no disminuir la precisión y a la vez aumentar el ritmo", como puede comprobar el lector.
       Se ha dicho de esta biografía que es la mejor que se ha escrito sobre María Antonieta. Seguramente, otras serán más prolijas en detalles. Pero se hace difícil pensar en un retrato que se le acerque en la penetración psicológica del personaje, en la descripción de la vida y vicisitudes de esa mujer. De hecho, el lector corre el riesgo de identificarse con ella, y eso que el autor no le ahorra las necesarias críticas, desde el mismo arranque del libro.
     Es éste un libro para el verano y para cualquier estación. Alimento para los curiosos de aquella época e instrumento para el solaz de las horas.

STEFAN ZWEIG: MARÍA ANTONIETA.

Stefan Zweig Biografia reduida

.Stefan Zweig va ser un escriptor molt conegut durant la dècada dels 20 i els 30 del segle XX, per bé que, des de la seva mort, el 1942, la seva obra esdevingué menys familiar per al públic en general.

Zweig va escriure novel·les, històries curtes i diverses biografies, la més famosa de les quals és, probablement, la de Maria I d'Escòcia. Es va publicar en alemany amb el títol de Maria Stuart i en anglès amb el títol de (The) Queen of Scots o Mary, Queen of Scotland and the Isles. De vegades, quan el sentiment antigermànic s'estava estenent, les seves obres es van publicar en anglès amb el pseudònim de "Stephen Branch" (una traducció del seu nom real). De la seva biografia de la reina Maria Antonieta se'n va arribar a fer una adaptació per a una pel·lícula de la Metro Goldwin Mayer (MGM), amb l'actriu Norma Shearer en el paper protagonista.

Nascut a Viena, Zweig era fill de Moritz Zweig, un adinerat fabricant tèxtil jueu, i d'Ida (Brettauer) Zweig, filla d'una família de banquers italians. Va estudiar filosofia i història de la literatura, matèries que li van permetre entrar en contacte amb l'avantguarda cultural vienesa de l'època.

Va ser en aquest ambient que, el 1901, va publicar els primers poemes, una col·lecció titulada Silberne Saiten ("Cordes d'argent") en la qual s'endevinava la influència d'Hugo von Hofmannsthal i de Rainer Maria Rilke. El 1904 va publicar la primera novel·la, gènere que conrearia especialment durant la seva carrera.

Zweig va desenvolupar un estil literari molt particular, que unia una acurada construcció psicològica amb una brillant tècnica narrativa.

A més a més de les seves creacions en dramatúrgia, periodisme i assaig, Zweig va treballar en traduccions d'autors com Paul Verlaine, Charles Baudelaire i Émile Verhaeren.

El 1910 viatjà a l'Índia i el 1912 a l'Amèrica del Nord. El 1913 es va traslladar a Salzburg, on va viure gairebé vint anys.

Durant la Primera Guerra Mundial, i després d'haver servit en l'exèrcit austríac (com a empleat de l'Oficina de Guerra, ja que havia estat declarat no apte per al combat), es va haver d'exiliar a Zuric a causa de les seves conviccions antibel·licistes, conseqüència de la influència del seu amic, el pacifista francès Romain Rolland.

D'aquest període és Jeremiah, una obra antibèl·lica que va escriure mentre estava servint en l'exèrcit i que va ser publicada durant el seu exili a Suïssa. Aquesta peça teatral de tema bíblic, inspirada en la guerra europea, va ser exhibida a Nova York el 1939.