ORGULLO I PREJUICIO

El proper llibre  dels mes de febrer

Orgullo iprejuicio 

de Jane Austen

 

 

Jane Austen

Jane Austen……..   Obra
Obres mestres	Orgull i prejudici Seny i sentiment Emma
Signatura

Jane Austen (Steventon, Hampshire, Anglaterra, 16 de desembre de1775 – Winchester, Hampshire, Anglaterra, 18 de juliol de 1817) va ser una novel·lista anglesa. Les seves obres, entre les quals cal destacar Orgull i prejudici, Seny i sentiment i Emma, són generalment considerades clàssics de la literatura anglesa. La seva penetrant anàlisi de la societat de l'època, unida al seu magistral ús de la narració indirecta i de la ironia, fan d'Austen una de les més influents i estimades novel·listes del segle XIX.

] Biografia

Jane Austen va nàixer en una rectoria a Steventon, Hampshire, sent la benjamina dels set fills del Reverend George Austen (1731–1805) i la seva esposa Cassandra (Leigh de nom de soltera) (1739–1827). Dos dels seus germans mascles James i Henry van seguir la carrera del pare i es van fer clergues (el darrer al final de la seva vida després d'una reeixida carrera com a banquer), mentre que Francis i Charles van seguir la carrera naval. Amb la seva única germana, Cassandra, va mantenir una estreta relació durant tota la vida. L'abundant correspondència entre les germanes ha proveït als historiadors la major part de les dades sobre la vida de Jane Austen. L'únic retrat indiscutit de Jane Austen és un esbós rudimentari i colorejat fet per Cassandra, que actualment es conserva a la National Portrait Galleryde Londres. L'any 1783, va ser educada breument per un familiar aOxford, després a Southampton, i finalment (1785–1786) va assistir a una escola de senyoretes a l'abadia de Reading,Berkshire. El seu singular i avançat nivell d'educació pot haver contribuït a la seva primerenca afició per la literatura, havent començat la seva primera novel·la l'any 1789. La seva família també va propiciar la seva vocació; sovint la família Austen representava obres de teatre, donant a Jane l'oportunitat de posar en escena les seves pròpies històries. També solien emprar llibres de la biblioteca local, llibres que van influir en l'estil d'Austen. El seu germà Henry la va encoratjar especialment, i ell mateix era aficionat a escriure.

"Cottage" on Jane Austen va viure els 8 darrers anys de la seua vida (avui un museu)

L'any 1801 la família va traslladar-se a la socialment estimada ciutat balneari deBath, que li va proporcionar l'ambient de moltes de les seves novel·les. Tanmateix, Jane Austen, com el seu personatge Anne Elliot, sembla haver "persistit en el seu desgrat per Bath", potser perquè la seva estada a aquesta ciutat va coincidir amb una situació de precarietat financera de la seva família. L'any 1802, Austen va rebre una proposta de matrimoni d'un ric però "gras i maldestre" home anomenat Harris Bigg-Wither, que era sis anys més jove que ella. Aquest enllaç l'hauria alliberada de les dificultats i la dependència que llavors anaven associats a l'estatus de fadrinota. Aquestes consideracions van poder condicionar-la a la seva acceptació inicial, només per a canviar d'opinió l'endemà i refusar-hi. Tot sembla indicar que ella no l'estimava. Després de la mort de son pare, l'any 1805, Austen, la seva germana i sa mare van residir a Southampton amb el seu germà Frank i la família d'aquest durant uns quants anys, per a després traslladar-se a Chawton l'any 1809. Ací, el seu ric germà Edward tenia una finca amb una vil·la, on va allotjar sa mare i les seves germanes. Aquesta casa és avui dia un museu molt visitat pels turistes, i ha esdevingut un lloc de pelegrinatge pels admiradors d'Austen.

Austen va viure a Chawton i hi va escriure les seves darreres novel·les. L'any 1816, va començar a patir problemes de salut. Al maig de 1817 va traslladar-se a Winchester per estar més a prop del seu metge. Avui dia s'especula que va patir la malaltia d'Addison, una disfunció de les glàndules suprarenals que sovint és causada per la tuberculosi. Aquesta malaltia era desconeguda en aquell temps. Altres, com ara una de les seves biògrafes, Carol Shields, són partidaris de la hipòtesi que va morir de càncer de mama. El seu estat va anar empitjorant, i el 8 de juliol de 1817 va morir a l'edat de quaranta-un anys, sent soterrada a la Catedral de Winchester.

Obra[modifica | modifica el codi]

L'obra més popular d'Austen és Orgull i prejudici, que es considera un exponent de la seva astuta comèdia de costums. Austen també va escriure una sàtira de les llavors populars novel·les gòtiques d'Ann Radcliffe, L'abadia de Northanger, que va ser publicada pòstumament.

Adherint-se a una pràctica comuna entre les escriptores de l'època, Austen va publicar les seves obres de manera anònima; aquest fet va comportar que mai no s'integrés en els cercles literaris influents.

Les comèdies de costums d'Austen, especialment Emma, sovint es posen com a exemple de perfecció formal. Els crítics moderns continuen descobrint noves perspectives en els incisius comentaris d'Austen sobre la situació de les senyoretes solteres angleses dels últims anys de la dècada del 1790 i els primers de la dècada del 1800, una conseqüència de les lleis i costums en matèria d'herència, que atribuïen al fill mascle de més edat la pràctica totalitat de l'herència familiar.

Tot i que la carrera d'Austen va coincidir amb el moviment romàntic, no va ser una romàntica intensa i apassionada, podent trobar-se elements neoclàssics en la seva obra. Les emocions passionals en les novel·les d'Austen habitualment comporten perills: la dama jove que resa dues vegades al dia té més probabilitats de trobar la felicitat vertadera que aquella que fuig amb un amant capritxós. Els valors artístics d'Austen tenen més punts de contacte amb David Hume iJohn Locke que amb els seus contemporanis William Wordsworth o Lord Byron. Entre les influències sobre Austen cal destacar Samuel Johnson, William Cowper, Samuel Richardson,Walter Scott, George Crabbe i Fanny Burney.

Tot i que Austen no pren partit per l'emoció en el mateix grau que altres escriptors romàntics, també es mostra escèptica per l'actitud contrària - un càlcul i una fredor excessius sovint condueixen al desastre en les novel·les d'Austen.

LOS DESORIENTADOS

La trobada del mes de Gener , comentarem el llibre 

Los desorientados  de Amin Maalouf 

Amin Maalouf (Beirut, 25 de febrer del 1949),

 és un escriptor  libanès enllengua francesa.    Biografia[

Els pares d'Amin Maalouf eren periodistes d'ascendència cristiana.

 La seva mare procedia d'una família tradicionalment catòlica

 i francòfona, i el seu pare, de formació anglòfona, procedia de la comunitat melquita. Amin Maalouf cursà estudis de sociologia i d'economia política en una escola jesuïta francesa i a la universitat francesa de Beirut.

Va treballar com periodista durant 12 anys. Fou director del diari an-Nahar fins al començament de la guerra civil libanesa del 1975, quan es va exiliar a França amb la seva dona i els seus tres fills, i on resideix des d'aleshores. Allà fou redactor en cap de la revista Jeune Afrique, cobrint nombrosos esdeveniments importants com la guerra de Vietnamo la revolució de l'Iran, i va fer reportatges en més de seixanta països. A partir del 1985, arran de l'èxit obtingut amb Les croades vistes pels àrabs, es dedica exclusivament a l'escriptura.

La seva obra es troba marcada per les seves pròpies vivències: la diversitat dels seus orígens, la convivència amb diferents llengües i religions, l'enfrontament entre comunitats i l'exili. En la ressenya de la UAB a l'ocasió de l'Any de la Mediterrània 2003/2004 es diu que "Maalouf combina la narració de fets històrics fascinants amb fantasia i amb idees filosòfiques. Les seves novel·les ofereixen una visió sensible i refinada dels valors i les actituds de les diferents cultures del Pròxim Orient i del Nord d'Àfrica i, en conjunt, del món mediterrani, entre les quals intenta sempre d'establir ponts de diàleg i de comprensió".^[1]

L'any 2005 va guanyar el Premi Internacional Terenci Moix al millor llibre de l'any 2004 per Orígenes.^[2] El 6 d'abril del2006 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili i el juny del 2010 va rebre el premi Príncep d'Astúries de les lletres.^[3]

Obra[modifica | modifica el codi]

Novel·la[modifica | modifica el codi]

·                    Lleó l'africà (1986), premi de l'Amistat franco-àrab 1986

·                    Samarcanda (1988), que parla del poeta i savi Omar Khayyam

·                    Els jardins de llum (1991), biografia novel·litzada del profeta Mani

·                    El segle primer després de Beatrice (1992)

·                    La roca de Tanios (Premi Goncourt 1993)

·                    Les escales de Llevant (1996)

·                    El periple de Baldassare (2000). Un mercader genovès, instal·lat a Orient, se'n va a la recerca d'un llibre mític on es diu que s'hi troba "el centè nom", és a dir, el nom ocult de Déu. (Premi Jacques Audiberti-ville d'Antibes 2000)

Assaig[modifica | modifica el codi]

·                    Les croades vistes pels àrabs (1983)

·                    Les identitats que maten (1998)

·                    Orígens (Premi Méditerranée 2004)

·                    Un món desajustat (2009)

Llibret d'òpera[modifica | modifica el codi]

·                    L'amor de lluny (2000)

·                    Adriana Mater (2004)

 Enllaços 

 http://www.elmundo.es/elmundo/2010/06/09/cultura/1276071686.html

http://revistadeletras.net/amin-maalouf-si-eres-insensible-a-la-politica-tu-seras-la-primera-victima/

WONDER

                              Llibre del mes de desembre

                                  Wonder   

WONDER, una novel·la molt humana i plena de sentimentns Wonder ens ofereix una faula sobre la superació personali lluita contra les adversitats.

Comparable amb l’excel·lent novel·la de Mark Haddon, ‘El curiós incident del gos a mitjanit. Wonder és una faula sobre la superació personal i la lluita contra les adversitats.
R J Palacio debuta com a escriptora  amb Wonder/ La lección de August  (La Campana/Nube de tinta), després de treballar com a dissenyadora  de portades de llibres.
«Em dic August, per cert.  No penso descriure la meva cara.  Segur que és molt pitjor que tot  el que us esteu imaginant.»
Aquesta és la carta de presentació de l’August, un nen de 12 anys que ha nascut amb una malformació a la cara.  Ja des de ben petit ha patit tot un seguit d’operacions que l’han allunyat de l’escola i del món.
August ha viscut en un món fet  a la seva mida, allunyat de la resta de la humanitat. Malgrat això sempre ha viscut amb una certa angoixa  la reacció que provoca la seva cara.
Si em trobés una llàntia màgica i només li pogués demanar un desig, demanaria tenir una cara normal que no cridés gens l’atenció.
Demanaria poder anar pel carrer sense que la gent, al veure’m, fes allò d’apartar la vista.
¿Sabeu què crec, jo?
Que l’única cosa que fa que no sigui normal és que ningú m’hi troba.
El seu univers fins ara s’ha centrat  al voltant dels familiars més propers; els seus pares, la germana Via,  la  gosseta Daisy i les pel·lícules de ‘La guerra de les galàxies’.
De la super protecció rebuda, l’August haurà de superar un  nou repte:  abandonar la seva llar,  anar a l’escola i relacionar-se amb la resta de companys de classe.
Fins ara la seva mare li feia de mestre  a casa i ara començarà cinquè a una escola de debò. L’August haurà d’adaptar-se a la nova situació amb el doble repte  d’ acceptar-se i que els companys l’acceptin tal com és ell.
‘La mare diu que ja l’hi havien explicat tot de mi i que s’havia anat preparant per veure’m. Però diu que quan va tenir al davant per primera vegada la meva carona aixafada  l’únic que va veure és que tenia uns ulls preciosos’       A partir d’aquest moment coneixerem la història de l’August des de diferents fronts  amb capítols narrat per la seva germana  Via i els companys de classe  Jack, Justin  i la Summer. Aquest fet ajuda a construir una visió molt més amplia de la història, que ens permetrà reflexionar sobre qüestions referents a l’amistat i la superació de les adversitats.
‘’Reconec que costa una mica acostumar-s’hi, a la cara de l’August. Ja fa dues setmanes que m’assec amb ell, i no es pot dir que sigui la persona més polida del món, menjant. Però a part d’això, és molt simpàtic. També puc dir que ja no em  fa gens de pena’ ‘
Tothom té dret a un moment  de glòria, o a una ovació com diu l’August a Wonder.
Donem tots plegats tambe una ovació  a una història molt humana i plena de sentiments que no ens deixarà indiferents.

Un lectura que hauria de ser obligatòria a les escoles.

EL IMPERIO

El Imperio 

de l'escriptor Ryszard Kapuscinski

Reportero, trotamundo, cronista, el polaco Ryszard Kapuscinski (1932-2007) fue y sigue siendo un referente del periodismo internacional. Habría cubierto un total de 27 situaciones del tipo de asonadas, revueltas y golpes de Estado. El Imperio, publicado por primera vez en 1993, es uno de sus trabajos más celebrados (anticipo que, en mi opinión, el libro no desmerece junto a la literatura de calidad). Híbrido de relato de viajes y de reportaje, el imperio al que alude el título es la Unión Soviética: el antiguo imperio de los zares-más o menos-, en clave comunista.
    Por sobrepujar el nivel de la obviedad (‘esta es crónica de viajes por la URSS’),vale apuntar que el libro es en gran medida el testimonio de un viajerosumergido en la Unión Soviética profunda. Pero también es, en otra importante medida, relación –que no ensayo ni estudio exhaustivo- de lo que un observador acucioso ha visto en el transcurso de un acontecimiento miliar en la historia contemporánea: el derrumbe del imperio soviético.

Sabida la índole del libro, se puede contar con una sucesión de anotaciones realizadas conforme progresa la andadura del autor –andaduras, en rigor, ya que los viajes de los que deja constancia son varios. La expectativa es felizmente sazonada con reflexiones pertinentes, propiciadas por lo que se ofrece al entendimiento del viajero. Y es que Kapuscinski es cronista de fuste, cultivado, consecuente con su predicamento de que los periodistas han de ser “cazadores furtivos de otros campos: filosofía, sociología, psicología, antropología, literatura… Y [su deber es] profundizar en los temas. Hacerse sabios. Todo ello con el afán de hacer ver al lector” (‘El periodismo como pasión, entendimiento y aprendizaje’, artículo de prensa).

El primer contacto de Kapuscinski con el leviatán soviético se produjo cuando nuestro autor apenas contaba siete años de edad, en los aciagos días de 1939, a poco de ser rebasado el flanco oriental de Polonia por el Ejército Rojo. Tras esta iniciación, amarga como se puede suponer, siguieron sendos viajes por territorios de la URSS en 1958 y 1967. De manera inevitable, la nota política sobrevuela las páginas correspondientes a tales viajes, que ocupan poco menos de un tercio de la extensión del libro. No obstante, en ellas dicha nota está subordinada al interés por las singularidades culturales de la periferia asiática del imperio.

El grueso de la obra se concentra en el período final de la URSS, entre 1987 y 1992. Aquí el interés ‘etnológico’ es desplazado por el político. No es sólo el desmoronamiento del coloso comunista lo que concita atención, sino también las tensiones étnicas y nacionalistas entre las repúblicas extra-rusas, cuyo distanciamiento de Moscú es cada vez más pronunciado. Uno de los pasajes álgidos del libro es aquel en que el periodista, bajo disfraz y en connivencia con una diputada armenia del Sóviet Supremo, viaja al Alto Karabaj, constante motivo de disputas entre Azerbaiyán y Armenia. Hay ocasión de constatar la presión a que es sometido este enclave cristiano -específicamente armenio- en territorio musulmán, pero también el orgullo de un pueblo que se considera el extremo oriental de la civilización europea.

Otro notable momento es el que tiene por centro la región de Kolymá, desierto helado de Siberia nororiental. Reverbera en el capítulo respectivo el horror del Gulag,la red soviética de campos de concentración, tormento y sepultura de una miríada de víctimas engullidas por el régimen.
Aparte de las muy oportunas citas que de vez en cuando nutren las páginas de la obra, el panorama es redondeado por medio de comprometidas observaciones personales. No posa Kapuscinski de observador neutral. Así, por ejemplo, cuando visita Bakú (capital de Azerbaiyán) en plena crisis del poder soviético, puede comparar el éxodo masivo de rusos de las provincias imperiales con el de la población blanca de África en décadas precedentes. “Son [los que huyen de África] los colonizadores de ayer, amos y señores de estas tierras. Hoy, por el contrario, su único deseo es salir de allí […]”; misma situación es la que involucra a multitud de rusos en torno de 1990: antaño señores, al presente unos parias compelidos a retornar a la patria natal (o la de sus ancestros). ¿Qué hay en uno y otro caso, que impulse a migrar a las antiguas castas dominantes? “Es en la conciencia del colonizador –comenta el autor- donde se ha dejado oír su infierno, el infierno interior. Se ha despertado y salido a la superficie su mala conciencia […]. Esta mala conciencia no necesariamente tiene que referirsea todos y cada uno de los individuos que forman el cuerpo de colonizadores. Muchos de estos hombres se sienten –y lo son- del todo inocentes. Pero son víctimas de una situación que ellos mismos han contribuido a crear, a saber, la situación colonial, que se basa en el principio de la asimetría y la subordinación del hombre colonizado al colonizador”. El observador ha tomado partido, ya se advierte; el único que cabe al ciudadano de un país que ha padecido hasta la saciedad el drama de la invasión y la conquista.

Más adelante, otro de sus posicionamientos:

“Al mundo lo amenazan tres plagas.
La primera es la plaga del nacionalismo.
La segunda es la plaga del racismo.
Y la tercera es la plaga del fundamentalismo religioso.
Las tres tienen un mismo rasgo, un denominador común. La irracionalidad, una irracionalidad agresiva, todopoderosa, total. No hay manera de llegar a una cabeza tocada por una de estas plagas. En una cabeza así arde constantemente una santa pira en espera de víctimas. Todo intento de entablar una conversación serena está condenado al fracaso. Aquí no se trata de una conversación sino de una declaración. Que asientas a lo que él te dice, que le concedas la razón,que firmes tu adhesión”.

En otro llamativo pasaje, reflexiona Kapuscinski acerca de cómo ha asistido al proceso de la perestroika y la caída de la URSS: a través de dos pantallas, la de la televisión –que mostraba el teatro de la gran política- y la de la vida cotidiana –que le rodeaba por doquier en sus viajes-.El contraste lo lleva a percibir una suerte de contrapunto disonante entre el mundo cotidiano y el de los acontecimientos políticos. Mientras éstos siguen un ritmo vertiginoso, la rutina del hombre de la calle prosigue parsimoniosa y tan sufrida como siempre. Además, la televisión contribuiría -por fin- a desacralizar el mundo de la política (verdadera revolución en Rusia, país cuya constante histórica ha sido la mitificación de un poder absoluto y distante del hombre común).
Mérito notable es que tales pasajes -a manera de interludios- sean lo suficientemente dosificados y puntuales como para no alterar la progresión de la lectura. ‘El Imperio’ se beneficia de unas equilibradas proporciones de amenidad e información (prenda, me parece, de las crónicas de calidad).Desplegada la trama, fluye y discurre armoniosamente, sin costuras ni remiendos aparentes. Ya esto se agradece.

Mi muy personal veredicto: lectura recomendable; sin reservas.

“El Imperio”, Ryszard Kapuscinski. Anagrama, Barcelona, 2007. Traducción de Agata Orzescek. 357 pp. 

Enllaços d'on s'ha extret la informació:

http://es.wikipedia.org/wiki/Ryszard_Kapu%C5%9Bci%C5%84ski
http://www.hislibris.com/el-imperio-ryszard-kapuscinski/

ERASMO DE ROTTERDAM

Erasmo de Rotterdam

Triunfo y tragedia de un humanista

     de l'escriptor Stefan Zweig   

                   

Erasmo de Rotterdam (en alemán Triumph und Tragik des Erasmus von Rotterdam) es un libro del autor austriaco Stefan Zweig en el que realiza una biografía sobre el ilustre humanista Erasmo de Rotterdam. Dividido en once capítulos, el autor recrea, desde su típica perspectiva emocional, el conflicto interno de Erasmo a medida que se generan las fuerzas creadoras de la Reforma Luterana y su posicionamiento equidistante en la lucha Reforma-Contrarreforma.¹ En la obra parece verse el reflejo de la actitud de Erasmo en el propio Zweig, defensor de su neutralidad y en contra de los conflictos violentos que en sus días se materializaron con la ascensión al poder del nazismo y la II Guerra Mundial.

La obra comienza con una visión rápida de los rasgos más generales de la vida de Erasmo, a quién Zweig denomina «el primer europeo consciente de serlo» describiendo la personalidad de Erasmo manifestada en sus obras literarias, su carácter y sus ideales. A continuación, Zweig describe el contexto histórico en el que Erasmo se desarrolló como individuo y lo que, a juicio del autor, configuró su personalidad. Tras la narración de los detalles conocidos de su juventud, el autor se extiende en la labor de Erasmo como erudito y docente, desde su labor de escritor, traductor y difusor de la cultura humanista. A continuación se exponen las fronteras infranqueables que limitan la labor del humanismo frente a las tensiones que se crean en torno a la Reforma Protestante en Alemania, de la que la Dieta de Worms, será uno de los capítulos cruciales.

A medida que la biografía del sabio va terminando, la obra llega al clímax con el enfrentamiento entre Erasmo y Lutero, inevitable por las diferencias insalvables entre ambas personalidades. Zweig señala la Dieta de Augsburgo como la última oportunidad de Erasmo para actuar con valentía contra el final de su mundo idealizado, donde la cultura y el entendimiento triunfen. Pero su reiterado carácter neutral y moderado le impide dar el paso crucial, lo que derivará en su eliminación de la primera fila intelectual y le relegará a un lugar secundario en la historia de la Reforma. Su declive físico y vital da paso al legado tras su muerte, muy importante en el plano de las ideas, con influencias en filósofos de los siglos XVIII y XIX.  

Informació extreta de la wikipèdia, si cliqueu a sota enllaçareu amb la informació

Erasmo de Rotterdam, triumfo y tragedia de un humanista

Altres enllaços d'interès:

http://blogs.ua.es/erasmorotterdam/2011/09/02/triunfo-y-tragedia-de-un-humanista/

http://www.adriangramary.com/agramary/Articulos/Entradas/2013/5/13_LA_TRAGEDIA_DE_STEFAN_ZWEIG.html

http://www.casastefanzweig.org/sec_texto_view.php?id=19

http://blogdejoaquinrabassa.blogspot.com.es/2011/03/stefan-zweig-erasmo-de-rotterdam.html