El proper mes de febrer comentaren el llibre Sapiens

 de Yuval Noah Harari

Sàpiens. Una breu història de la humanitat, de Yuval Noah Harari

Començo pel final: m’ha agradat molt llegir aquest llibre. He acabat més savi.                                     El vaig començar pensant-me que era una altra divulgació de la història universal com d’altres n’he llegit (i algunes de molt bones). I ho és però molt diferent.

Situat sempre en una perspectiva molt i molt ampla, Yuval Noah Harari ens descriu i explica com l’homínid que ha estat batejat Homo sapiens, o simplement sapiens, apareix a la Terra enmig d’una multitud d’altres animals i es va escampant per tot el planeta fins a sotmetre la resta d’espècies. I el llibre acaba situat a la segona dècada del segle XXI en què està capacitat per crear éssers que puguin fer el mateix que el sapiens o potser de substituir-lo. D’aquí el títol que en altres llengües, no pas en l’original anglès, han posat al llibre: D’animals a Déus. Una breu història de la humanitat.

Dit així sembla que estigui parlant d’un llibre de ciència ficció i no. De ciència n’hi ha molta (biologia, economia, religions, antropologia,…) però de ficció molt poca o gens. El que hi ha, al final del llibre especialment, és hipòtesis sobre el futur amb els interrogants que avui en dia queden oberts que i no sabem ni podem tancar.

Harari afirma que és el reconeixement de la ignorància, de prendre consciència del que no sabem, el que ha fet que esclatés la Revolució Científica preparada pel Renaixement, iniciada amb Newton i la seva generació i convertida en mestressa absoluta del món a partir del segle XIX (que ben mirat és un eco posat al dia d’allò de “només sé que no sé res”). I coherent amb aquesta afirmació s’atipa de fer preguntes suggestives i de proposar respostes possibles deixant molt sovint els interrogants oberts. Exemples: l’homo sapiens hi va sortir guanyant en passar de recol·lector a agricultor ramader? com és que les dones han quedat relegades a un paper secundari quan disposen d’habilitats socials que sembla que les fan més aptes per tenir un rol dirigent? El descobriment que l’escorbut es podia combatre menjant fruita va resultar positiu o va impulsar el desastre ecològic a Austràlia i Tasmània? Va ser l’home que va domesticar el blat o va ser el blat que va domesticar l’home?

Conté afirmacions que sobten la primera vegada que les llegeixes però que, explicades i argumentades, van resultant versemblants i sovint convincents. Una de les més vistoses, l’ordre imaginat:

¿Com es fa perquè la gent cregui en un ordre imaginat com el cristianisme, la democràcia o el capitalisme? Primer, no s’ha d’admetre mai que l’ordre és imaginat. Sempre cal insistir que l’ordre en què es basa la societat és una realitat objectiva creada pels grans déus o per les lleis de la naturalesa (…) p.165

Harari no fa però maniqueisme ni valoracions pejoratives, l’ordre imaginat permet la col·laboració de milers de persones que no es coneixen, possibilita descobriments, tecnologies noves… La pregunta serà si això ha estat i és positiu, i per a qui. No pels milers d’espècies extingides,  ni per les vaques, gallines o porcs que han pogut augmentar extraordinàriament en nombre però estan sotmesos a condicions de vida lamentable.

Com que escriu molt bé, argumenta impecablement deixant, ja ho he dit, els interrogants oberts quan creu que encara no hi ha resposta, posa exemples de manera entenedora i molt contemporània i té un finíssim sentit de l’humor, resulta que és un plaer llegir aquest llibre.

Com que a més fa pensar i ajuda a pensar, nosaltres l’acabem una mica més savis. Sapiens

Yuval Noah Harari (24 de febrer de 1976) és un escriptor conegut per ser l'autor del best-seller internacional Sàpiens: Una breu història de la humanitat. És professor al Departament d'Història de la Facultat d'Humanitats a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Harari ha guanyat dues vegades el Premi Polonsky de creativitat i l'originalitat, el 2009 i 2012, entre altres premis. Viu amb el seu marit en un moshav a prop de Jerusalem.^[1]

Harari es va especialitzar originalment en història medieval i història militar, doctorant-se al Jesus College de la Universitat d'Oxford el 2002. En aquell període va publicar diversos estudis.^[2]

Més endavant es va especialitzar en història del món i en els processos macro-històrics al llarg de la història de la humanitat. La seva recerca es basa a marcar punts de trobada entre la història i la biologia, com per exemple trobar quina és la diferència essencial entre Homo sapiens i altres animals. El seu llibre Sàpiens s'ha publicat en més d'una trentena idiomes, inclòs el català.^[3] El llibre intenta recollir tota la història de la humanitat a partir de l'evolució de l'Homo sapiens.

El 2015 va publicar, en hebreu i després durant el 2016 en molts altres idiomes (inclòs el català), Homo Deus. Una breu història del demà.^[4]

Publicacions[modifica | modifica el codi]

·         Homo Deus: A Brief History of Tomorrow (2016), traduït al català com Homo Deus. Una breu història del demà. 2016 (Edicions 62)

·         Sapiens: A Brief History of Humankind (London: Harvill Secker, 2014) traduït al català com Sàpiens, una breu història de la humanitat (Edicions 62)

·         Renaissance Military Memoirs: War, History and Identity, 1450-1600 (Woodbridge: Boydell & Brewer, 2004)

·         Special Operations in the Age of Chivalry, 1100-1550 (Woodbridge: Boydell & Brewer, 2007)

·         The Ultimate Experience: Battlefield Revelations and the Making of Modern War Culture, 1450-2000 (Houndmills: Palgrave-Macmillan, 2008)^[5]

El proper mes de gener de 2016 comentarem el llibre

La Ciudad de los prodigios

La ciudad de los prodigios es una novela del escritor español Eduardo Mendoza, publicada en 1986 por la editorial Seix Barral. En ella se hace un retrato vivo de la evolución de la ciudad de Barcelona entre las exposiciones universales de 1888 y 1929. No se trata de una novela histórica al uso, como ya advierte su autor en el prólogo, sino de una transcripción de la memoria colectiva de una generación de barceloneses. Tomándose las licencias literarias necesarias para fraguar una historia novelada, Eduardo Mendoza nos muestra la evolución de una sociedad completa desde su estancamiento inicial hasta su desarrollo industrial, económico y social. Cada momento de la historia de una ciudad llamada a ser en el futuro una de las más europeas de las ciudades españolas. Fue incluida en la lista de las 100 mejores novelas en español del siglo XX del periódico español «El Mundo».¹

El autor en 2008

En las notas del autor a la reedición de la novela en 2001, Mendoza comentó que comenzó a escribir La ciudad de los prodigios poco después de la publicación de La verdad sobre el caso Savolta, aunque no consiguió acabarla hasta varios años más tarde, con varias interrupciones e incursiones en otros géneros que dieron lugar a novelas como El misterio de la cripta embrujada y El laberinto de las aceitunas. Mendoza comenzó a escribir la novela fuera de su ciudad natal, Barcelona, aunque abandonó el proyecto en beneficio de otros y la rescató años después una vez instalado en la Ciudad Condal, donde reescribió el manuscrito, según sus palabras, "con la intención de recuperar la imagen de una ciudad que era la mía, pero de la que había estado ausente en unos años cruciales".                              Trama

El hilo conductor de toda la trama es Onofre Bouvila, representante del ideario colectivo de las clases sociales más bajas. Es un joven de origen humilde que, gracias a sus propios esfuerzos, se convierte en uno de los hombres más ricos e influyentes no sólo de Cataluña sino de toda España: un personaje sórdido y cruel, sin escrúpulos, que atesora poder y bienes gracias a sus maniobras inteligentes pero también salvajes. La historia de Onofre Bouvila estará fuertemente influida por la aparición en ella de tres mujeres. Una pitonisa le dirá que una lo haría rico, otra lo encumbraría y otra lo haría feliz. Son estas tres mujeres las que directa o indirectamente aportarán a Onofre los instrumentos necesarios para ascender social y económicamente, las que influirán en su formación como personaje, las que crearán en torno a él un mundo completo y complejo.

Los inicios de Onofre en Barcelona comienzan como repartidor de panfletos de ideario anarquista en la construcción de la futura Exposición Universal de Barcelona (1888) en el Parque de la Ciudadela. A medida que avanza el relato se hilvanan los inicios de Onofre en Barcelona con su pasado humilde en "la Cataluña agreste, sombría y brutal que se extiende al sudoeste de los Pirineos", de la cual su padre, Joan Bouvila, emigró a Cuba con el propósito de prosperar económicamente dejando atrás a su familia. Sin embargo, Onofre descubre a su regreso que su padre no sólo no logró prosperar en América, sino que ocultó una falsa fortuna para conseguir adelantos de dinero en Cataluña que se transformaron en deudas. A raíz de estos sucesos, Onofre decide dejar atrás su pasado y trasladarse a la ciudad para conseguir el sueño roto de su padre Joan.

El reparto de panfletos anarquistas sitúa a Onofre en una situación delicada con la Policía hasta que es contratado por Humbert Figa i Morera, un abogado especializado en defender a ladrones y esbirros de la sociedad que se convierte en el jefe de uno de los grupos de la mafia local. En el grupo comienza a medrar en la organización al tomar sus propias decisiones al margen de las órdenes de Figa i Morera, haciendo frente a otro grupo de la mafia liderado Alexandre Canals i Formiga. En un día desmantela la organización de Canals i Formiga ordenando asesinar al propio Alexandre y a la mayoría de sus esbirros, sin el consentimiento de Figa i Morera, y toma el poder de su organización, donde introduce a Don Braulio como líder y a sus principales amigos, Efrén Castells y Odón Mostaza, como recaderos.

Como principal valido de Figa i Morera, Onofre amasa una gran fortuna con la hipoteca de la casa de sus padres y con la especulación inmobiliaria sobre terrenos del plan de ordenación urbana de Barcelona. Además, obtiene de Figa i Morera el permiso de casarse con su hija Margarita, convirtiendo al abogado en su suegro. Sin embargo, su compromiso matrimonial se ve obstaculizado por el interés de su madre en casar a Margarita con Canals i Rataplán, hijo del difunto Canals i Formiga. Para eliminar a Canals i Rataplán, ordena a su amigo Odón Mostaza que lo asesine y aprovecha el crimen para que la Policía encarcele a su amigo y eliminar a un posible competente dentro de su equipo.

Con el ahorcamiento de Mostaza, Onofre saca de la cárcel a Delfina y la convierte en Honesta Labroux, una actriz con la que pone en marcha una empresa cinematográfica pionera en España. Sin embargo, la empresa se convierte al poco tiempo en un fiasco económico que se suma al Golpe de Estado de Primo de Rivera en 1923, motivo que le obliga a exiliarse en su pueblo natal. Tras poner a Efrén Castells como titular de sus negocios, Onofre se refugia en el hogar de su hermano Joan, alcalde del municipio. Sin embargo, el asesinato de un cura en el pueblo lo motiva a volver a Barcelona, donde Efrén rehúsa devolverle la titularidad de sus negocios, aludiendo que "podría traerle problemas con el Gobierno"

Club de lectura trimestral on line

Sessió presencial

ÀGORA HUMANITAS

Tema: EUROPA, QUO VADIS?

 Lectura mínima essencial:

• LA IDEA D’EUROPA  de George STEINER. Conferència X tinguda a Nexus el                                                                                maig de 2004

• Del llibre  MOMENTS ESTEL·LARS DE LA HUMANITAT de Stefan ZWEIG

                             Capitol:   WILSON FRACASSA  15 d’abril de 1919

·         Del llibre EL MUNDO DE AYER (Memorias de un Europeo)

                        Des del capítol LA LUCHA POR LA FRATERNIDAD pàgina 304 fins al final.   Sobretot els capítols: Ocaso, “Íncipit Hitler”, La agonía de la paz. 411 - 545

GOIGS ALS BONS LLIBRES

UN PONT DE SILENCI

El proper mes de decembre comentarem el llibre

Un Pont de silenci de Carme Osan

DIUMENGE, 24 DE GENER DE 2016 19:20 H

[Ressenya] UN PONT DE SILENCI     Carme Osan

 La historiadora barcelonina Carme Osan va ser la guanyadora de la primera edició del Premi Literari Autor Revelació, un guardó de narrativa en català que convoquen l'editorial Rosa dels Vents i l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, amb la novel·la Un pont de silenci, que narra dues històries a cavall entre l'agitada Barcelona dels anys 30 i la de les darreries del franquisme. El relat, que té un caire intimista, s'endinsa en una trama que barreja la història de la ciutat amb els secrets familiars, interessos, complicitats i l'amor.

A partir de la constatació que la Guerra Civil espanyola i les seves conseqüències ha estat un recurs literari recurrent, Osan s'ha volgut centrar en les relacions humanes i en els personatges i els seus sentiments. En paraules de la seva autora, la novel·la tracta sobre "l'oblit de la memòria, la memòria per no oblidar i les voltes del destí que a vegades converteixen l'oblit en la memòria i la memòria en oblit".

A través de dues històries que transcorren entre l'agitada Barcelona dels anys trenta i la de les darreries del franquisme, quan la ciutat està immersa en un mar d'incerteses per la mort del dictador, Un pont de silenci ens narra la vida de dues dones, la Rosa i l'Àngela que passaran per situacions personals tan convulses com les successives etapes històriques per la que travessa la societat: la il·lusió de construir una nova societat en forma de República, el cop d'estat feixista i la dura Guerra Civil, la sagnant postguerra, i les esperances de la dita transició.

Amb aquest marc de fons, Carme Osan construeix un relat intimista on les relacions humanes marquen el ritme de la història. Personatges que habiten els dos bàndols, que més enllà d'esquerres i dretes continuen vivint com a perdedors i guanyadors. Els uns que ho han perdut tot, les migrades possessions, la dignitat, fins i tot la vida; i els altres que com a guanyadors viuen la vida plena dels d'intocables que tot ho tenen i tot ho poden. El rerefons, els fills robats del franquisme.

El marc geogràfic de la història és la ciutat de Barcelona, capdavantera en la lluita per la llibertat, acollidora de les persones que venien a la recerca d'un futur millor, amb la societat fragmentada, amb guanyadors, perdedors i renegats. Una ciutat castigada pels vencedors, que evoluciona físicament i socialment, que vol ser sempre moderna, encotillada, però, per les lleis dels vencedors. Una ciutat habitada per brigadistes i falangistes, senyors i obrers, botiguers i dependentes, honorables i camarades....

Carme Osan ha construït una excel·lent narració que manté els suspens emocional a cada capítol, amb frases treballades i paraules cercades amb precisió. El passat no tant llunyà i el present més vital circulen en paral·lel fins que conflueixen en l'actualitat.

La història l'escriuen, efectivament, el vencedors, però la gran història està formada per petites històries personals, per sentiments, relacions humanes, per grandeses i misèries individuals. Aquesta és la veritable novel·la que escriu Carme Osan a Un pont de silenci, una obra que no, no és "una altra novel·la sobre la Guerra Civil". No se la perdin.

Ramon Moreno               

QUIZÁS EN OTRO LUGAR

El proper mes de novembre

comentaren el llibre

Quizas en otro lugar...... de Amos OZ.

Amos Oz

Amos Oz
Naixement	4 de maig de 1939 Jerusalem
Ocupació	escriptor, lingüista, periodista,novel·lista, traductor, assagista,pedagog i catedràtic d'universitat
IMDB	Fitxa personal a IMDb

Amos Oz (en hebreu: עָמוֹס עוֹז) (Jerusalem, 1939) és un escriptor, periodista, pacifista i professor universitari israelià, considerat com un dels més importants escriptors contemporanis en hebreu. Va ser un dels primers a demanar la separació en dos estats com a solució del conflicte arabo-isralià després de la Guerra dels Sis Dies. El 1978 es va oposar al procés de creació d'assentaments jueus com a forma d'establiment sobre el territori i creà el moviment Xalom Akhxav (Pau ara). Ferm defensor dels Acords d'Oslo de 1993 en favor de l'establiment de relacions pacífiques entre jueus i palestins, també fou un ferm partidari d'establir un diàleg amb l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP).^[1][2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 4 de maig de 1939 a la ciutat de Jerusalem, fill de Yehudà Klausner i Fania Musman, intel·lectuals sionistes^[3] amb el nom d'Amos Klausner. Els seus pares havien fugit l'any 1917 de la ciutat d'Odessa a Vílnius i d'allà a Palestina l'any 1933.

El 1954 Oz va entrar a formar part del quibuts Julda, moment en el qual adoptà el nom actual. Mentre estudiava Literatura i Filosofia a la Universitat Hebrea de Jerusalem, entre 1960 i 1963, va publicar els seus primers contes curts. Va participar en la Guerra dels Sis Dies i en la Guerra del Yom Kippur i va fundar durant la dècada del 1970, al costat d'uns altres, el moviment pacifista Xalom Akhxav ("Pau Ara").

Actualment és professor de literatura a la Universitat Ben-Gurion del Nègueb, situada a Beerxeba. L'any 2004 fou guardonat amb el Premi Internacional Catalunya concedit per la Generalitat de Catalunya, premi que compartí amb el palestí Sari Nusseibeh, i el 2007 amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres per la seva contribució a fer de la llengua hebrea un brillant instrument per a l'art literari i per a la revelació precisa de les realitats més apressants i universals del nostre temps, amb especial atenció tant a la defensa de la pau entre els pobles com a la denúncia de totes les expressions del fanatisme.

Obra literària[modifica | modifica el codi]

Autor de més de 18 llibres en hebreu i al voltant de 450 articles i assajos en hebreu i anglès, la seva narrativa tracta les inquietuds i la diversitat ideològica dels israelians de totes les tendències polítiques i espirituals que coexisteixen al seu país, mostrant la tensió i el delicat equilibri de la societat en la qual viuen, capturada entre l'horror de l'immediat passat anterior a la creació de l'Estat d'Israel i l'inacabable conflicte bèl·lic amb els seus veïns palestins.

El seu estil intensament apassionat i d'atmosfera gairebé febril de vegades és, per moments, profundament poètic. Sempre compromès amb la realitat i els seus personatges, subjeu en la seva veu un desencantament que s'adverteix també en els seus articles periodístics, en els quals s'aprecien, a parts iguals, retrats objectius de la realitat d'Orient Mitjà i un permanent pessimisme sobre el futur de la regió.

L'any 1988 fou guardonat amb el Premi Israel de Literatura i posteriorment rebé el Premi Goethe de Literatura el 2005 pel seu llibre autobiogràfic A Tale of Love and Darkness ("Conte d'amor i tenebres", 2003). També va guanyar el Premi de la Pau del Comerç Llibreter Alemany concedit a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Ideals polítics[modifica | modifica el codi]

Oz és considerat un dels intel·lectuals més influents del seu país, i fou un dels primers a demanar la separació en dos estats com a solució del conflicte entre els israelians i els palestins després de la Guerra dels Sis Dies.

El 1978 oposat al procés de creació d'assentaments jueus com a forma d'establiment sobre el territori creà el moviment Xalom Akhxav. Ferm defensor dels Acords d'Oslo de 1993 en favor de l'establiment de relacions pacífiques entre jueus i palestins, també fou un ferm partidari d'establir un diàleg amb l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP)

Proper durant molts anys al Partit Laborista Israelià, i especialment del seu líder Shimon Peres, a partir de la dècada del 1990 s'apropà a l'esquerra, i donà el seu suport a les eleccions de l'any 2003 al partit laic Meretz.

Durant la darrera guerra Guerra del Líban, mitjançant la qual Israel va intentar destruir els assentaments d'Hesbol·là, Oz es va declarar partidari del dret d'Israel a defensar-se. Tanmateix, ben aviat va canviar d'opinió, tot

Amos Oz: Quizás en otro lugar

12/07/2015@15:01:32 GMT+1

Por Pepa Echanove     Celebramos con entusiasmo la aparición en castellano de la primera novela de Amos Oz (Jerusalén, 1939), traducida del hebreo por Raquel García Lozano bajo el título Quizás en otro lugar.Intelectual comprometido con el proceso de paz en Oriente Próximo y uno de los autores más reconocidos y prolíficos de la literatura contemporánea, galardonado entre otros con el Premio Príncipe de Asturias de las Letras en 2007, Amos Oz relata en este libro la vida del kibutz ficticio de Metzudat Ram. El microcosmos del kibutz es el protagonista absoluto, cuyas pequeñas historias y variopintos habitantes no son sino ramificaciones de un tronco común. Adosada a este eje que vertebra el relato, sobresale la historia del maestro y poeta local, Rubén Harish y la de su familia, a partir de la cual irán desvelánandose otras anécdotas del ‘chismorreo’, de la gente corriente como Noga, Bronka, Ezra, Rami, Gai, Oren, Grisha, Herzel, Einav, Fruma y tantos otros, sin más pretensión que la de dar una visión de conjunto de este particular mosaico colectivo.

Si tenemos en cuenta que Amos Oz tenía veinticinco años cuando escribió esta novela, su madurez, su sorprendente capacidad de observación y su maestría técnica nos cautivarán desde las primeras líneas. El principal recurso que el autor ha utilizado para meternos de lleno en el kibutz, es la narración en primera persona del plural. Gracias a este narrador observador y partícipe al mismo tiempo, Amos Oz consigue adentrarnos también a “nosotros” los lectores en el epicentro sofocante de esta comunidad: “No es que nuestro kibutz no sea pintoresco, ni que carezca de encanto, pero su belleza es intensa y viril, y su encanto conlleva un mensaje. Así es... Cuando ustedes vengan hacia aquí, tienen que desviarse de la carretera principal en un lugar...”.                 El narrador ejerce además como testigo, portavoz y profeta, casi parece un guía espiritual y omnipresente del lector, a quien acompaña sin sobresaltos, con notas de humor y de inteligente autocrítica o ironía: “En el kibutz todos son iguales, todos valen lo mismo, pero los privilegiados valen más”. Todo lo que hacen los personajes del kibutz, sus actos y sentimientos, sus reacciones, temores e ilusiones pasan por la lupa a veces despiadada e impertinente del narrador confeso del relato. “Hasia se deja la piel trabajando, mientras nosotros, qué vergüenza, apoyamos la cabeza sobre la mano y el codo sobre el escritorio, la observamos a través de la ventana sin hacer nada y arañamos el aire con nuestra pluma. Para la fraseología estamos nosotros...”; “Ahora podremos ser más amables. No dejaremos de hacer juicios de valor, que son nuestro secreto para arreglar el mundo, pero desde ahora pondremos en ellos una pizca de bondad”.

Este narrador colectivo nos ofrece también su cara más amable en contados momentos de gran belleza narrativa, como invitándonos a un ejercicio de percepción periscópica a trescientos sesenta grados, que solo alguien dotado de gran sensibilidad y dotes de observación como Amos Oz consigue transmitir: “Entre las dos y las tres deambula cada Shabat uno de los niños de los cursos intermedios del colegio... El no tiene relación con nuestra historia, pero nuestros ojos también se posan en él. Su tristeza nos resulta entrañable por razones que no vienen al caso. Dejémoslo.” Destaca además en esta novela la profusión de detalles descriptivos sobre los paisajes y sobre los habitantes. Con sobresaliente precisión y empatía el autor lo mismo se pone en la piel de los ancianos que de los niños o los adolescentes. Refleja rasgos de la psicología tanto en las mujeres como en los hombres y profundiza sobre las relaciones padres-hijos, entre cónyuges, o entre hermanos, ofreciendo en este recorrido intramuros toda la variedad del espectro humano