TOTHOM HAURIA DE PASSAR PER UN CLUB DE LECTURA

·          

·         TELEVISIÓ

·         OPINIÓ

Mercè Carrillo: "Tothom hauria de passar per un club de lectura"

8 juliol 2016

Pàgina 68

VEURE PDF

MAURICIO BERNAL

DIVENDRES, 8 DE JULIOL DEL 2016  ARTICLE DEL PERIODICO

JOAN CORTADELLAS

Mercè Carrillo -barcelonina, 43 anys, llicenciada en Filologia hispànica- ve a ser com l'emperadriu dels clubs de lectura. Fa 15 anys que es dedica a presidir-los, en biblioteques de Barcelona i de municipis pròxims; el curs passat se'n va ocupar de nou. No cal dir, naturalment, que té debilitat per la lectura, però la conversa no té a veure amb això: té a veure amb el que ha deixat aquesta feina al seu cap. En definitiva, tota una teoria del que són, han de ser i cap on han d'anar aquestes cites al voltant de la literatura, tan en voga des de fa uns anys.

Ha presidit clubs de lectura durant 15 anys, i ha desenvolupat tota una teoria sobre el tema.

-Expliqui'm, ¿com és que li agrada tant aquesta feina?Perquè m'encanta la idea de treballar amb persones de tota mena, persones, a més, que no vénen del món acadèmic, i que tenen ganes i molta curiositat per acostar-se al món de la literatura i l'escriptura. Penso que la literatura i l'escriptura són una eina social per canviar el món, i en aquest sentit fa temps que em vaig adonar que estic on volia estar.

-Vaig llegir el seu text sobre els clubs de lectura. Diu que, al contrari del ritme al qual es mou la societat, són espais de lentitud. Totalment. Gairebé tots els clubs es reuneixen una vegada al mes, i durant aquest mes llegeixes, reflexiones, dónes voltes al que has llegit… La majoria de lectors tornen a llegir i canvien d'idea respecte als personatges, llegeixen altres coses del mateix autor… I la tertúlia també, en la tertúlia hi ha temps perquè tots diguin el que han de dir. En altres paraules, afavoreix la reflexió, que és una cosa que en aquest món modern es va perdent.

-També deia que és un espai per compartir; ara que està de moda compartir. Sí, ara tots compartim a les xarxes socials, però a les xarxes socials la teva identitat és inevitablement falsa, no ets tu, mentre que al club ets tu i estàs cara a cara amb la gent amb qui intercanvies opinions sobre un llibre. Vas, exposes la teva opinió i debats. Jo crec que en algun moment tothom hauria de passar per un club de lectura. S'hauria d'incentivar a les escoles i als instituts. Jo tinc una bona experiència acadèmica, per cert.

-¿Per què? Perquè des de fa cinc anys combino els clubs de lectura amb l'ensenyament. Sóc professora a l'institut Joaquim Mir de Vilanova, sense plaça fixa. Sóc partidària d'ensenyar la llengua a través de la literatura, i a classe m'he adonat del valor que té la lectura per als joves immigrants.

-¿A què es refereix? Em refereixo al fet que a aquests joves la lectura els permet reelaborar el dol que carreguen a sobre per haver abandonat el seu país. No ho dic jo, ho diu l'antropòloga Michelle Petit: que llegir les descripcions dels paisatges, i llegir sobre les llegendes i les històries dels seus països d'origen és molt útil per lidiar amb l'experiència del desarrelament.

-En termes generals, alguna cosa s'està fent malament, ¿no? Els joves cada vegada llegeixen menys. Sí, per exemple, parlant d'això: jo crec que els clubs de lectura han de sortir a buscar els joves. ¿Esperar que s'hi apuntin? No. Ells no vindran pel seu compte, i els tres o quatre que vindran són els que ja llegeixen.

-Em va cridar l'atenció, al seu text, que digués que els clubs de lectura són espais subversius. ¡És clar que sí! El club de lectura és el lloc on es rellegeix i es reinterpreta, moltes vegades polèmicament, els clàssics. Perquè, per fortuna, la lectura no és una cosa inamovible, depèn de tu, de la societat que t'envolta, de les relacions entre la gent.

-Veig que porta diversos llibres a sobre. Sí, vaig pensar que per a la foto... Aquesta dona m'encanta. Maya Angelou. Vaig llegir que era una de les lectures d'Obama per vacances, i la vaig llegir, i em va fascinar.

Woodrow Wilson

Woodrow Wilson
28è president dels Estats Units
Religió	Presbiterià
Partit polític	Demòcrata
Cònjuge	Ellen Axson (1885–1914; mort d'ella) Edith Bolling (1915–24; mort d'ell)

Premi Nobel de la Pau (1919)

Thomas Woodrow Wilson (Staunton, Virgínia, EUA, 1856 - Washington DC, 1924) fou el 28è president dels Estats Units entre 1912 i 1920. La seva política fou clarament intervencionista aIberoamèrica i es mostrà neutral durant la Primera Guerra Mundial fins al 1917. Fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 1919.

Orígens i estudis[modifica | modifica el codi]

Nasqué el 28 de desembre de 1856 a la població de Stauton a l'estat nord-americà de Virgínia fill del Reverend presbiterià Joseph Ruggles Wilson i Janet Mary Woodrow. Tot i patir dislèxia aconseguí graduar-se el1879 per entrar a la Universitat de Virgínia on estudià Dret.

El gener de 1882 Wilson obrí un bufet d'advocats a Atlanta, tot i que aquesta experiència no fou satisfactòria per a ell, tenint al cap una futura carrera política. Així tornà a la universitat per aconseguir un Doctorat en Ciències polítiques. El 1902 fou escollit President de la Universitat de Princetown, càrrec que desenvolupà fins al 1910.

No fou fins al 2 d'abril de 1917 que Wilson demanà al Congrés la intervenció nord-americana al conflicte armat europeu. El 8 de gener de 1918 Wilson pronuncià al Congrés nord-americà la llista de catorze punts de Wilson, condició necessària per a l'obtenció de la pau:

·         la fi de la diplomàcia secreta,

·         la llibertat de navegació i comerç,

·         la desaparició de les barreres econòmiques,

·         la reducció dels armaments militars,

·         reglamentació de les rivalitats colonials,

·         l'evacuació de Rússia,

·         la restitució de la sobirania a Bèlgica,

·         la restitució d'Alsàcia i Lorena a França,

·         el reajustament de les fronteres d'Itàlia,

·         l'autonomia dels pobles de l'Imperi austrohongarès,

·         l'evacuació de Romania, Sèrbia i Montenegro,

·         l'autonomia dels pobles de l'imperi Otomà,

·         la restitució de la sobirania de Polònia,

·         la creació d'una Lliga de Nacions, materialitzada en la Societat de Nacions.

Tots aquests punts serviren per establir el Tractat de Versalles de 1919 que significà la fi de la Primera Guerra Mundial.

Ban Ki-moon s'acomiada de l'ONU amb dures crítiques al règim sirià

El secretari general de l’organisme responsabilitza Baixar al-Assad dels pitjors atacs al país

Ban Ki-moon va pronunciar ahir el seu darrer discurs com a secretari general de l'ONU. 

EFE

Actualitzada 21/09/2016 a les 07:24

·         Redacció

Nova York

El secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va pronunciar ahir el seu últim discurs com a secretari general de l’organització internacional tot denunciant les matances del règim sirià, alhora que va defensar que el futur del país no pot estar únicament en mans del seu president, Baixar al-Assad. Ho va dir en l’inici de l’Assemblea de les Nacions Unides, que va arrencar amb la qüestió dels refugiats sirians i els moviments migratoris sobre la taula.
“Molts grups han mort molts innocents, però cap com el govern de Síria, que continua llançant bombes als seus pobles i està torturant sistemàticament milers de detinguts”, va denunciar. “Els que alimenten la màquina de la guerra també tenen les mans tacades de sang. En aquesta sala hi ha governs que han ignorat, facilitat, i, fins i tot, planificat i comès atrocitats contra civils sirians. Quan hi penso, no em puc imaginar res pitjor”, hi va afegir Ban Ki-moon.

Atac “repugnant i salvatge”
Precisament, poques hores després de trencar-se la treva a Síria, un comboi d’ajuda humanitària que es dirigia a la ciutat d’Alep va ser víctima d’un atac aeri, que va afectar diversos camions i va causar almenys una vintena de víctimes mortals, la majoria de les quals civils. Ban Ki-moon va qualificar aquesta acció de “repugnant i salvatge”, i va assegurar que es tractava d’un atac “deliberat”. Per aquest motiu, va exigir que “es rendeixin comptes” per aquest i altres crims perpetrats al país. “Els treballadors humanitaris que lliuraven ajuda eren herois. Aquells que els van bombardejar són covards”, va assenyalar el secretari general de les Nacions Unides.
L’atac no va ser reivindicat per ningú, tot i que fonts opositores sobre el terreny van indicar que es tractaria d’un bombardeig, capacitat que ostenta l’exèrcit sirià o la Força Aèria russa, aliada del règim de Baixar al-Assad. No obstant això, tots dos exèrcits van negar rotundament la seva vinculació amb els fets.
L’episodi ha obligat l’ONU a suspendre de manera indefinida l’ajuda humanitària al país, a l’hora que ha disparat la tensió entre Rússia i els Estats Units, país que han responsabilitzat Moscou o Damasc de l’agressió.

AIXEQUEN UN MUR A CALAIS PER IMPEDIR EL PAS D'IMMIGRANTS
Les obres de construcció d’un mur a Calais, al nord de França, destinat a dificultar el pas dels immigrants al port que fa arribar al Regne Unit, van començar ahir enmig d’importants mesures de seguretat. L’estructura, d’un quilòmetre de llarg i quatre metres d’alt, haurà de resseguir bona part de la car­retera que porta fins al port, i està totalment finançada per les autoritats britàniques. L’objectiu és impedir a immigrants i refugiats les maniobres que en les últimes setmanes repeteixen per tal de pujar clandestinament als camions que es dirigeixen als ferris que arriben al Regne Unit. Les autoritats locals no han donat suport a l’obra perquè la consideren innecessària, ja que el govern gal té previst desmantellar el campament de Calais.

LA CIENCIA Y LA VIDA

El proper mes de Octubre comentarem el llibre

La ciencia i la vida de Valenti Fuster i Jose Luis Sampedro

Valentí Fuster Carulla (Barcelona, el Barcelonès, 20 de gener de 1943), 1r marquès de Fuster,^[1] és un metge català, especialitzat en cardiologia.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Prové d'una nissaga de metges: Fill de Joaquim Fuster i Pomar, director del Sanatori de Pedralbes. Nét de Valentí Carulla i Margenat, doctor i rector de la Universitat de Barcelona i Josep Fuster i Pomar, doctor en medicina. I germà de Joaquim Fuster i de Carulla psiquiatre.

Després de llicenciar-se en medicina per la Universitat de Barcelona es traslladà fins als Estats Units per treballar com a docent a la Clínica Mayo de Minnesota i a l'Hospital Mont Sinaí de Nova York, per esdevenir catedràtic el 1991 de medicina a l'escola universitària mèdica de Harvard a Boston. Aquest càrrec l'ocupà fins al 1994, moment en el qual fou nomenat director de l'Institut de Cardiologia de l'Hospital Mount Sinaí, càrrec que ocupa en l'actualitat.

La seva tasca investigadora comprèn treballs sobre l'arteriosclerosi i el mecanisme molecular al voltant de les malalties coronàries: l'infart, l'infart de miocardi i l'angina de pit, així com la millora del tractament d'aquestes malalties.

El 1996 li fou concedit el Premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica per les seves aportacions a la biomedicina especialment en l'àrea cardiovascular que han cristal·litzat en l'aclariment de la patologia isquèmica aguda. El 2001 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2012 el Premi Nacional de Pensament i Cultura Científica.^[2]

L'any 2014 el rei Joan Carles I li va atorgar el títol de marquès de Fuster en atenció a la seva tasca investigadora i docent.^[1]

José Luis Sampedro   fragment de la biografia

José Luis Sampedro Sáez (Barcelona, 1 de febrero de 1917-Madrid, 8 de abril de 2013)^1 2 3 fue un escritor, humanista y economista español que abogó por una economía «más humana, más solidaria, capaz de contribuir a desarrollar la dignidad de los pueblos». En 2010 el Consejo de Ministros le otorgó la Orden de las Artes y las Letras de España por «su sobresaliente trayectoria literaria y por su pensamiento comprometido con los problemas de su tiempo». En 2011 se le concedió el Premio Nacional de las Letras Españolas.⁴

Al año de nacer, su familia se trasladó a Tánger (Marruecos), donde vivió hasta los trece años.⁵ En 1936 fue movilizado por el ejército republicano en la Guerra Civil Española, combatiendo en un batallón anarquista. Pasa la guerra en Cataluña, Guadalajara y Huete (Cuenca). Acabada la guerra, fue de nuevo llamado a filas y sirvió en la guarnición de Melilla.⁶

Tras obtener una plaza de funcionario de aduanas en Santander se traslada a Madrid, donde, en 1944, contrae matrimonio con Isabel Pellicer y realiza sus estudios universitarios de Ciencias Económicas, que finaliza en 1947 con Premio Extraordinario.

Comienza a trabajar en el Banco Exterior de España, además de dar clases en la universidad. En 1955 se convierte en catedrático de Estructura Económica por la Universidad Complutense de Madrid, puesto que ocupará hasta 1969, compaginándolo con diversos puestos en el Banco Exterior de España, alcanzando el nivel de subdirector general. Por entonces escribe Un sitio para vivir (teatro). Publica Realidad económica y análisis estructural y El futuro europeo de España.

Entre 1965 y 1966, ante las destituciones de los catedráticos en la universidad española Aranguren y Tierno Galván, decide hacerse profesor visitante en las universidades de Salford y Liverpool. Unido a ellos, junto con otros profesores, crean el Centro de Estudios e Investigaciones (CEISA), que sería cerrado por el Gobierno tres años después. En 1968 fue designado Ann Howard Shaw Lecturer en la universidad norteamericana Bryn Mawr College.

A su vuelta a España pide la excedencia en la Universidad Complutense y publica El caballo desnudo, una sátira que le permitirá desahogar sus frustraciones ante la situación del país. En 1976 vuelve al Banco Exterior de España como economista asesor. En 1977 fue nombrado senador por designación real, en las primeras Cortes democráticas, puesto que ocuparía hasta 1979.

En paralelo a su actividad profesional como economista, publica diversas novelas y tras su jubilación continúa dedicado a escribir, consiguiendo grandes éxitos con obras como Octubre, octubre, La sonrisa etrusca oLa vieja sirena. Sus éxitos literarios coinciden con la trágica noticia de la muerte de su esposa, Isabel Pellicer, en 1986.

En 1990 fue nombrado miembro de la Real Academia Española, donde su heterodoxo discurso de ingreso, Desde la frontera,⁷ tiene mucho que ver con el tema de su obra La vieja sirena, publicada ese mismo año, considerada un canto a la vida, al amor y a la tolerancia.

Se casa en Alhama de Aragón (Zaragoza), en 2003, con la escritora, poetisa y traductora Olga Lucas. Desde hacía tiempo

La ciencia y la vida

Valentín Fuster y José Luis Sampedro

Encuentro entre dos grandes figuras de la cultura española: José Luis Sampedro, economista, escritor y académico de la Española, y Valentín Fuster, cardiólogo, premio Príncipe de Asturias, al que el primero debe la curación en un momento crítico para su salud. Se reúnen durante unos días en el parador de Cardona “para charlar”, y no de cualquier manera: van construyendo una especie de guión sobre temas de educación, cultura, transmisión del saber, sobre el que vuelcan sus opiniones respectivas, coincidentes muchas veces, ilustrativas las de uno para el otro, con diferencias de enfoque también, pero siempre respetuosas, como de dos hombres que han meditado largamente sus ideas y las contrastan ahora con exquisita finura y mutua admiración. Olga Lucas ha ejercido de secretaria levantando actas de aquellas conversaciones y elaborando así la redacción del libro. Quien lo lea va a encontrar un texto de alto nivel intelectual, verdadero modelo de “tertulia”, en la que dos sabios de diferente formación científica discuten desde su conocimientos temas centrales del hombre. El lector podrá disentir de uno u otro colocutor, como a veces lo hacen ellos entre sí, pero sin duda apreciará y agradecerá esa lección de claridad y elegancia.

De ese modo han respondido Fuster y Sampedro a la petición que les habían hecho amigos y admiradores para hablar de lo que sea, “de la salud, de la enfermedad, de la vida y de la muerte, del ser humano como ser biológico y como ser social, del mundo en que vivimos, de lo que quieran y sepan, pero que hablen”. Y hablan y no es fácil, pese a su bien organizada charla, ordenar y sintetizar sus comentarios; sólo espigar aquí y allá entre ellos. Defienden la libertad pero la libertad interior, no la siempre condicionada de hacer lo que a uno le dé la gana. Establecen las tres premisas de la felicidad, aunque este término no les gusta y prefieren el de satisfacción íntima o bienestar, que son, saber quién eres e invertir en tu talento, cumplir tu deber con dignidad y aportar algo a la sociedad. El médico dicta tres recomendaciones para el enfermo: relajación, ejercicio físico y reflexión. Y ambos señalan tres vicios que nacen de la soledad: egoísmo, egocentrismo y envidia. Esa soledad que se percibe acentuada hoy al encerrarse cada uno con su ordenador, con el cual no puede lograrse una sana comunicación.
Especial interés ponen en los aspectos cognitivos cerebrales que en general conocemos bastante pero hay uno que se nos escapa todavía, el relacionado con el arte, la espiritualidad, el orden moral, el humanismo, justamente lo que diferencia al hombre del animal. Incluso debaten si hay una finalidad en la vida: para Fuster sí, no para Sampedro.

Muy pobre es esta pequeña selección de lo que entre ellos tratan. Estas y otras cuestiones son desarrolladas con gran brillantez, con abundancia de ejemplos y anécdotas, casi siempre sacados de su experiencia profesional, dejando al lector paladear las fintas de un torneo entre dos personalidades distintas pero unidas por la amistad y el saber.

MOMENTS ESTEL·LARS DE LA HUMANITAT

El proper mes de setembre comentarem el llibre

Moments Estel-lars de la humanitat

d´Stefan Zweig  

 Moments estel·lars de la humanitat’, d’ Stefan Zweig

 0

PER DANIEL BOSSIO ELLLIBRES

Recordar alguns dels moments més atractius i determinants de la història de la humanitat de la mà d’Stefan Zweig em semblava que podria resultar una mena de viatge en el temps; finalment ha resultat com una classe magistral d’avaluació de la història i de la humanitat. Zweig és un escriptor mesurat i subtil que et submergeix de forma veraç, en aquest cas, cap a capítols que ell considera estel·lars com les ressurreccions de Händel i Goetheper crear El Messies i Elegia de Marienbad respectivament, la caiguda de Bizanci a mans de l’hereu de l’imperi otomà, l’implacable sultà, Mehmet, o l’assassinat de Marc Tul·li Ciceró,fruit de l’aliança de tres covards ambiciosos com Marc Antoni, Octavi i Lèpid. La lectura d’aquest Moments Estel·lars de la Humanitat és tan enriquidor com divertit, tot i que les reflexions de Zweig posen a un en alerta permanent. Treure els colors als inútils, elogiar sense fer el ridícul, criticar sense proclames infantils, rememorar l’essència de l’art autèntic,…Sona atractiu; i què millor que fer-ho des de la mirada de Zweig, l’escriptor que va decidir suicidar-se (amb la seva dona) en el seu exili brasiler perquè creia que els nazis conquistarien el món.

A més dels tres capítols citats, trobem entre d’altres, els dedicats al capità Rouget de Lisle i la creació de la melodia eterna de La Marsellesa; a l’ambiciós Napoleó i la definitiva batalla de Waterloo; al perseguit descobriment de El Dorado; a la lluita absurda pel Pol Sud; a l’indult de Dostoievski poc abans de l’execució; al viatge per Rússia de Lenin l’any 1917, i al que fa referència al fracàs humà deWoodrow Wilson i el seu “Mai més guerra”. En tots ells, el punt de vista de Zweig és palpable i pròxim durant la lectura. El cant a la vida i a la llibertat, la crítica directa i lògica als egoismes i a les ànsies de poder, l’elogi objectiu i reflexiu a les honestes intencions d’individus utòpics pels lluitadors i impossibles i/o irreals pels conformistes, es desprenen de la sosegada i diàfana narració de Zweig. Ens aturarem al darrer capítol del llibre: el que fa referència a les Societat de les Nacions de Woodrow Wilson, l’intent de Pau Total després de la 1a GM. El seu crit a l’ humanitarisme provoca que el seu nom adquireixi connotacions messiàniques. El seu vaixell va per tota Europa cridant llibertat, drets humans, pau… creu en les millors paraules. Els altres mandataris frenen el seu primer anhel: fer públiques les reunions; hi ha masses interessos i draps bruts. Podrà fer-se realitat el Fata Morganadels projectes de Wilson? Us podeu fer una idea, però per més detalls, al llibre, o a l’esplèndid filmWilson, de Henry King.

La història es repeteix en la majoria de les vegades, tot i que el món ha canviat massa, que cadascú jutgi si anem a millor o a pitjor. Excepcions n’hi ha, casos que ja no es repeteixen, com el de Händel, que va donar-ho tot per crear El Messies (fins a 700 persones hi anaven a veure la funció, xifra que es considerava una multitud), a més de donar tots els diners de les recaudacions a causes benèfiques. Benvingudes excepcions, desobediències i rebel·lions, però són minoritàries; el que predomina són les repeticions dels errors, per la recurrent condició humana, que ve a dir que no donem per més, que som el que som i fan del món el que és. A Woodrow Wilson també va ser Premi Nobel de la Pau, tot i que ell sí va portar la pau gràcies a 14 punts que ell aportà per tancar el Tractat de Versalles.