dilluns, 18 de desembre del 2017

El proper mes de gener  de 2017 comentarem el llibre

La Universitat de la Vida de Rob Riemen
LA UNIVERSITAT DE LA VIDA
 (EN PAPEL)

, 2015
·         Nº de páginas: 352 págs.
·         Encuadernación: Tapa blanda
·         Editorial: S.L. ARCADIA / ATMARCADIA
·         Lengua: CATALÁN
·         ISBN: 9788494232763
Aquest llibre recull el testimoni de dinou personalitats diverses sobre la seva trajectòria vital:

Jordi Savall – Peter Mayer – Louis Begley – Frido Mann – Bernard Haitink – Philippe de Montebello – Benedetta Craveri – Simon Schama – Avishai Margalit – Príncep El Hassan Bin Talal – Nuria Schoenberg-Nono – Todd Gitlin – Antonio Damasio – Russell Sherman – David Dubal – André Schiffrin – Ismail Serageldin – Andreas Landshoff – Toon Riemen

Què ens ha ensenyat la vida? Què t’ha ensenyat la vida? Aquesta pregunta formulada a les dinou persones entrevistades en aquest llibre ens porta a compartir les experiències biogràfiques de dinou trajectòries vitals cap a l’excel·lència, des de punts de partida del tot diferents i en àmbits professionals ben diversos, i podem constatar la satisfacció d’haver menat una vida presidida per l’anhel de saber.

Rob Riemen ha sabut endinsar-se en les històries de dinou amics especials –editors, músics, escriptors, filòsofs, científics i fins i tot un sindicalista: el seu pare–, que per la seva edat podrien estar jubilats, i ens n’ofereix uns retrats en primera persona, carregats de melancolia, humor, perp

Rob Riemen
Rob Riemen (nascut el 18 de febrer de 1962 als Països Baixos ) és un escriptor , assagista i filòsof holandès .També és director del Nexus Institute.
Biografia
Riemen va créixer en una família catòlica de la classe obrera . El seu pare era un líder sindical i la seva mare també treballava en una unió . Va estudiar teologia i filosofia a la Universitat Catòlica de Brabante , a Tilburg, on es va graduar el 1992 . Posteriorment es va establir contacte amb l'editor Johan Polak, que va recolzar la creació de la revista Nexus . Va ser després de la mort d'aquest últim el 1994 que Riemen va fundar l'Institut Nexus, que vol promoure a través de la filosofia la reflexió individual, la cultura europea i els valors universals, especialment a través de debats i discussions. seminaris filosòfics.
El 2009, escriu La noblesa de l'esperit , un motiu dels valors humanistes fonamentals, aquest últim es reunirà amb gran èxit i es traduirà al castellà, l'anglès, el francès, l'alemany, l'italià i el romanès .
El 2010 publicarà The Eternal Return of Fascism , un assaig en què denuncia les formes modernes del feixisme, inclòs el Partit de la Llibertat de Geert Wilders .Aquesta publicació serà fortament criticada . El novembre de 2010 i l'agost de 2011, Rob Riemen reitera públicament les seves acusacions contra el Partij voor de Vrijheid (en francès: Partit de la Llibertat ), anomenant-lo neofascista , , . Afirma que les estratègies de Geert Wilders són idèntiques a les utilitzades per Hitler i Mussolini , . En resposta a aquests càrrecs, PVV Barbant retira les seves beques del Nexus Institute.

diumenge, 19 de novembre del 2017

El proper mes de desembre comentarem el llibre

La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda




La plaça del Diamant
La plaça del Diamant és una novel·la psicològica de l'escriptora Mercè Rodoreda. Ha estat considerada per la crítica com la seva obra principal. La novel·la s'ha convertit en un clàssic de la literatura catalana de postguerra. Publicada per primer cop l'any 1962, ha estat traduïda a més de trenta idiomes.[1][2]
Contingut
  [amaga] 
Amb el rerefons de l'arribada de la República i de la guerra civil, aquesta novel·la, que inicialment s'anomenava Colometa, se centra en el personatge de la Natàlia, la Colometa, una dona jove que en representa moltes d'altres a qui va tocar de viure un període de la història especialment cruel. Na Natàlia accepta sense rondinar tot allò que la vida, i el seu marit Quimet, li imposen. Arriba a acceptar que li canviï el nom pel de Colometa. Com moltes dones de l'època, veurà anar-se'n i morir els seus estimats, passarà gana i tindrà dificultats per tirar endavant els fills.
Enfonsada en un matrimoni que no li proporciona felicitat i unida a un home egoista, la Natàlia renuncia a la seva pròpia identitat cedint tot el protagonisme al seu marit, acceptant els convencionalismes d'una època que deixava la dona en un segon pla. Al llarg del text el lector va descobrint la resignació d'aquesta dona davant la realitat que li ha tocat de viure. La història és plena de Colometes i Mercè Rodoreda els fa en aquesta obra un especial homenatge.
La novel·la és també una crònica fidel de la Barcelona de postguerra i de com va marcar aquest període històric la vida dels barcelonins.
Fent servir com a recurs expressiu l'escriptura parlada amb receptor mut, Mercè Rodoreda permet que el lector conegui els sentiments més profunds de la protagonista. L'autora se serveix d'un estil narratiu simple i planer, carregat de poesia, adequat a la innocència i la ingenuïtat de la protagonista. Malgrat el dramatisme de l'obra, l'autora utilitza un punt d'humor, adient també al caràcter de la Natàlia.
Argument[modifica | modifica el codi]
La història, que es desenvolupa a Barcelona, comença quan la Natàlia, una noia tímida i ingènua, va a un ball que es fa en un envelat muntat a la plaça del Diamant, a la vila de Gràcia, on coneix en Quimet, un xicot decidit i desimbolt, del qual s'enamora, mig a contracor. Colometa, que era com li deia en Quimet, deixa el seu promès, que es deia Pere, i la feina a la pastisseria per a casar-se amb en Quimet. Amb ell va tenir dos fills: l'Antoni i la Rita. En Quimet tenia una fusteria, però no li va anar bé, i la Colometa es va posar a fer feines en una casa.
Quan va començar la Guerra Civil espanyola, en Quimet va haver d'anar a lluitar al front, i, a causa de la situació que es vivia aleshores, la Colometa va perdre la feina i va haver de vendre tot el que tenia per a poder mantenir els fills. Aviat la Colometa es va quedar sense diners i no en tenia ni per a menjar, per això, i després de patir molt després de la mort del Quimet, va decidir de posar fi a la seva vida: va anar a comprar salfumant a una adrogueria i va ser allí on va conèixer l'Antoni, que li va oferir l'oportunitat de treballar per a ell.
Passà el temps i l'Antoni li va demanar que es casés amb ell, dient-li que era per tenir alguna companyia ja que ell no podia tenir relacions sexuals a causa d'una ferida de guerra. Ella, vídua i pobra, ho acceptà i es va convertir en la seva dona. L'Antoni era un home molt més comprensiu que en Quimet i un bon pare per als seus fills.






dissabte, 21 d’octubre del 2017

El proper mes de novembre comentarem
 el llibre

Mil sols esplèndids de Khaled Hosseini
Ajuntament de Roda de Ter… CLUB DE LECTURA  3 
KHALED HOSSEINI Mil sols esplèndids  
15 de març de 2010 Vida L'escriptor de gran èxit Khaled Hosseini va néixer el 4 de març de 1965 a Kabul (Afganistan). La seva mare era professora de persa i d’història en un institut de la capital; el seu pare era diplomàtic del Ministeri d’Afers Exteriors. A l’edat de cinc anys, tota la família Hosseini va anar a viure a l’Iran, on el pare exercia tasques de diplomàtic a l’ambaixada afganesa. El 1973 van retornar a l’Afganistan i el 1976 van canviar altre cop de domicili per traslladar-se a París, també per motius laborals paterns. Quatre anys més tard, quan estaven a punt de tornar a Kabul, el país havia estat testimoni d’un sagnant cop d’estat comunista i de la posterior invasió de l’exèrcit soviètic. Així és que van demanar asil polític als Estats Units, on es van instal·lar a San Diego (Califòrnia) el setembre de 1980. En Khaled es va graduar a l’institut el 1984 i després es va matricular a la Universitat de Santa Clara on va cursar la llicenciatura de biologia. El 1989, any posterior a la seva graduació, va ingressar a la Universitat de Califòrnia-Escola de Medicina de San Diego on es va llicenciar en medicina el 1993. Va acabar la seva residència a l’hospital Cedars-Sinai Medical Center de Los Angeles on va treballar com a intern del 1996 al 2004. El 2006 va ser nomenat ambaixador de bona voluntat de l’ACNUR (Agència de les Nacions Unides per als Refugiats). El 2007, arrel d’un viatge que va fer al seu país amb aquesta organització, l’autor va crear la seva pròpia fundació, Khaled Hosseini Foundation, la qual treballa per proporcionar assistència humanitària a l’Afganistan. En declaracions de l’escriptor, reflexionava dient: "Els meus llibres han estat una font d'èxit personal. Espero que puguem aprofitar l'oportunitat que m'han donat per mantenir a l'Afganistan en la consciència pública i augmentar la sensibilització sobre els que es troben entre els més vulnerables a l'Afganistan d'avui”.
 Actualment Hosseini viu al nord de Califòrnia. Obra L’obra literària de Khaled Hosseini consta de dues novel·les, ambdues de gran èxit i ambientades al seu país natal, l’Afganistan. L’autor té una gran capacitat per crear ambients on es reflecteixen les costums i tradicions del seu país. Destaca la seva habilitat per dosificar emocions sabent transmetre-les als seus lectors
. La primera, titulada El Caçador d’estels, la va començar a escriure el març de 2001 quan treballava d’intern a l’hospital. Va ser publicada el 2003 i va esdevenir un bestseller internacional. Es va publicar en 48 països. Influenciat per les seves experiències infantils, és la història de dos noiets afganesos, l’Amir i en Hassan, de diferents classes socials que comparteixen amistat fins a la seva separació després d’un tràgic fet.
 La seva segona novel·la, Mil sols esplèndids, va ser publicada el maig de 2007. Actualment està publicada a 40 països. Les protagonistes són dues dones afganeses, Mariam i Laila, dues dones de condicions socials diferents, d'edats diferents, que trobaran l'una en l'altra el suport necessari per sobreviure a les adversitats que la història del seu país els posa com a condició per viure. Hosseini recorre de la mà d'aquestes dues dones l'Afganistan dels últims 30 anys, un país on aparentment hi ha poques escletxes per l'esperança però on és possible trobar-les amb històries com les que explica el llibre. Una novel·la que ens redescobreix un país tan castigat i que serveix per reivindicar el poder de l'amor per superar la por.
 Mil sols esplèndids és una novel·la però també és la realitat que es viu lluny d'aquí. La seva esperança és tan real com la de totes les dones que han sobreviscut a l'horror del pitjor Afganistan. Amb aquest llibre, Khaled Hosseini demostra la seva elevada capacitat com escriptor-cronista per crear amb brillantesa una ficció excel·lent, de gran fondària emocional lligada als avatars més recents del seu país natal, Afganistan, un territori sacsejat per invasions, guerres de diferent condició i fonamentalisme. Aquest context serveix per a profunditzar, des d’una òptica femenina, temes tan bàsics com la injustícia social, el totalitarisme, l’educació, la violència, el fanatisme, …. Amb una utilització intel·ligent de contrastos i la comunió essencial entre tradició i modernitat, exemplificat en la Mariam i la Laila, a més a més amb un lligam èpic-íntim que entronca el text amb epopeies històriques de gent com Tolstoi, Pasternak o Buck. Els turbulents esdeveniments històrics a través de les dècades, i els esdeveniments personals que pateixen les dues protagonistes, configuren una novel·la rica en sensacions i detalls, aclaridora, descriptiva i testimonial. Hosseini recrea ambients històrics i sociopolítics del seu país des d’un prisma poètic i íntim
. KHALED HOSSEINI: L’AUTOR DE LA SENSIBILITAT
 La prosa de Hosseini és senzilla però molt rica, amb una gran quantitat de detalls, tant sobre els personatges com en la descripció sobre llocs o tradicions que va explicant durant tota la novel·la. És curiós també el fet que l’autor utilitza una gran quantitat de paraules farsis i paixtuns sense ser traduïdes, i això fa que la història s’apropi encara més al lector.
 Khaled Hosseini coneix bé els secrets de l’escriptura per arrossegar-nos sense remei i sense alè fins a l’últim punt del llibre. Els seus capítols acaben abruptament, ens creen desassossec i això fa que sigui impossible evitar una mirada addictiva sobre els capítols que vindran. El llibre utilitza un llenguatge transparent, líric, senzill, elegant, i centra la història en els punts de vista de dues dones molt diferents. Però no ens hem de deixar enganyar per la seva forma d’escriure: Hosseini relata els fets d’una manera molt fluïda i natural, però la densitat de cada paràgraf, de cada pàgina i finalment del llibre sencer, converteix aquesta novel·la en un intens viatge a través de la vida d’aquestes dues dones completament diferents que ens pot fer dir: "Si us plau, no han patit prou ja aquestes dones?" Sens dubte, hi ha dos personatges principals, la Mariam i la Laila, molt fortament arrelats a tota la història i, a la vegada, enllaçats per altres personatges secundaris i coprotagonistes que prenen força importància per poder fer de nexe d'unió entre elles dues.
 La Mariam es una “harami”, és a dir, una filla bastarda, que neix de la relació de la seva mare, una criada, amb el seu amo, un ric home de negocis. La Mariam coneix la seva condició de "harami" des que és una nena. És per això que la seva mare, dura com una roca, la mentalitza sobre el món que hi ha al seu voltant i de la crueltat dels homes amb les dones, ja que el destí de la Mariam està marcat de per vida per ser una bastarda. Als quinze anys és obligada a casar-se amb en Rashid, un sabater que viu a Kabul trenta anys més gran que ella.
 La Laila, en contraposició a la Mariam, té una infantesa feliç, pot estudiar i creix gairebé sense conèixer els conflictes bèlics que hi ha al seu país i que canviaran la seva vida per sempre. També es casa amb amb en Rashid i a partir d’aquí la seva vida s’uneix a la de la Mariam.
L’autor ens presenta en Rashid com a representant del paper masculí dominant en la sociedad afgana. Rashid és un maltractador, un individu cruel que només mira por sí mateix, un individu que té la seguretat del que pica i fa mal a una emparat per la tradició i la societat. Hosseini ens regala una lliçó d’humanitat en aquest llibre. És una història de superació i de segones oportunitats, on al final, encara que la foscor pugui arribar a ser molt densa, sempre hi ha espai per un mica de llum i d’esperança, per petita que sigui. AFGANISTAN: EL PAÍS DELS CONFLICTES ETERNS
 Com un personatge més, els conflictes bèl·lics a l'Afganistan prenen un gran protagonisme en el llibre, i és necessari per a entendre les circumstàncies de la novel·la. Hosseini narra d'una manera didàctica la història de l'Afganistan englobant molt bé els seus personatges en aquesta i aquesta en la història de cada personatge.
 Cal entendre les diferents etapes de lluites i guerres per poder entendre la història que ens explica, de fet són aquestes lluites les que uneixen els protagonistes. La novel·la ens transporta a aquest complicat país fent un repàs de tota la seva història recent, des dels anys 80 fins a l’any 2001. Així podem veure la invasió dels soviètics, la guerra per fer-los fora, la sagnant i crua guerra civil entre diferents faccions de mujahidins que va arribar després, l'arribada dels talibans i la posterior invasió occidental que els va fer fora del poder. I tot això explicat des de la vida quotidiana de dues dones que pateixen fins a les últimes conseqüències el rebuig i el menyspreu de la societat en què viuen, més encara quan aquest es fa oficial, amb els talibans al poder. Mariam i Laila, sota el burka, viuen totes les desgràcies que significa habitar en un país submergit en continus enfrontaments. Com a dones que són, el règim talibà és extremadament cruel amb elles, negant la possibilitat d'una vida digna, arrabassant els seus drets i emparant els maltractaments i les humiliacions a que són sotmeses una i altra vegada.
 Hosseini ens emociona amb la història d’aquestes dues dones de generacions, orígens i destins molt diferents, però unides per un mateix objectiu: defensar la dignitat de la dona en una societat que intenta silenciar-la. I prendre consciència del què significa ser pare, mare, fill o filla d’algú. I tornar a Kabul, la ciutat dels mil sols esplèndids que tants afganesos han hagut d’abandonar per culpa de les guerres, la fam, l’anarquia i l’opressió. La Mariam i la Laila són a punt d’enfonsar-se, però gràcies a la seva amistat, redrecen el rumb i encaren una nova etapa plena d’esperança pel futur. Mil sols esplèndids és una novel·la que està escrita des de la convicció que l’amor i la solidaritat és el que veritablement mou muntanyes

diumenge, 17 de setembre del 2017

El proper mes de Octubre comenterem  dos llibres
Sidohartha de Herman Hesse

Els Ulls del germa Etern de Stefan Zweig

SIDDHARTHAHESSE, HERMANN

Resumen de Sidohartha
La novela ambientada en la India tradicional, relata la vida de Siddharta , un hombre para quien el camino de la verdad pasa por la renuncia y la comprensión de la unidad que subyace en todo lo existente. En sus páginas, el autor ofrece todas las opciones espirituales del hombre. Herman Hesse buceó en el alma de Oriente a fin de aportar sus aspectos positivos a nuestra sociedad. Siddharta es la obra más representativa de este proceso y ha ejercido una gran influencia en la cultura occidental del siglo XX. "La verdadera profesión del hombre es encontrar el camino hacia sí mismo." Herman Hesse, Premio Nobel de Literatura en 1946.
Hermann Hesse [ˌhɛʁman ˈɦɛsə][1] (CalwAlemanya2 de juliol de 1877 - MontagnolaSuïssa9 d'agost de 1962) fou un escriptor i filòsof suís, d'origen alemany, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1946.
Contingut
  [amaga] 
Biografia[modifica | modifica el codi]
Va néixer a la ciutat de Calw, població situada a l'actual estat alemany de Baden-Württemberg. De jove va fer grans viatges per Itàlia i també per l'Índia, on vivien el pare i l'avi com a missioners. Va educar-se entre Alemanya i Suïssa, on va estudiar en un col·legi d'humanitats, que abandonà al cap de dos anys, i en un seminari. L'any 1892 va intentar suïcidar-se, raó per la qual va quedar sota la tutela d'un teòleg i, posteriorment, va passar per una institució de salut mental i una altra «per a joves problemàtics». El 1893 finalitzà la seva educació bàsica; més endavant esdevindria llibreter, mecànic rellotger i, finalment, altre cop, llibreter.
L'any 1912 es va establir amb la família a Berna, des d'on adoptà una posició crítica envers la Primera Guerra Mundial. Fou atacat per la premsa del seu país d'origen i abandonat pels seus amics després de la publicació d'un assaig en el qual demanava a l'imperi Alemany que no caigués en el nacionalisme. Arran d'aquest conflicte polític, juntament amb el seu fracàs matrimonial i la mort del pare, va acabar per demanar la nacionalitat suïssa, que li fou concedida el 1921.
Igual que molts dels seus personatges, Hesse va tenir al llarg de la seva vida problemes amb les dones. El seu primer matrimoni amb Maria Bernoulli el 1904, amb qui va tenir tres fills, va acabar tràgicament pels problemes mentals de la seva dona. El segon matrimoni, el 1924, aparentment no va passar de ser una breu aventura amb Ruth Wenger, que es va acabar al cap de pocs mesos. Finalment es va casar amb Ninon Dolbin l'any 1931, amb qui va compartir la vida fins a la fi dels seus dies.
Va morir d'una hemorràgia cerebral mentre dormia, a l'edat de 85 anys, a la seva residència de Montagnola, població situada al cantó de Ticino.
Obra literària[modifica | modifica el codi]
Hesse va construir la seva pròpia filosofia a partir de la seva revolta personal (Peter Camenzind1904) i de la seva interpretació dels corrents filosòfics d'Orient (Siddhartha1922), i en especial a Der Steppenwolf (El llop estepari1927), que esdevé una crítica al militarisme i als desigs de revenja vigents a la seva pàtria natal després de la Primera Guerra Mundial. Aquesta postura valenta el va fer força popular a l'Alemanya de la postguerra.
Va escriure també, entre d'altres, Das Glasperlenspiel (El joc de les granisses), novel·la ucrònica de caràcter al·legòric (1943); Unterm Rad (Sota les rodes1906) i Demian (1919), escrita originalment sota el pseudònim d'Emil Sinclair. L'any 1952 va publicar l'edició completa de les seves obres (Gesammelte Werke).
El 1946 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura «per la seva inspirada obra que exemplifica els ideals humanitaris clàssics i l'alta qualitat de l'estil».

 Els ulls del germà etern. Stefan Zweig
·         La brevetat del llibre és un gran al·licient: setanta pàgines que poden llegir-se en un viatge
                                     d’anada i tornada d’un campus a l’altre.
 La lectura d’un llibre editat per Quaderns Crema ofereix plaers que tan sols poden entendre els qui                                      
·                        encara estimen els llibres.     

En una prosa poètica d’estil gairebé oriental, el gran escriptor Stephan Zweig (Viena, 1881-Petròpolis, Brasil, 1942) ens ofereix una narració que no es pot abandonar una vegada s’ha llegit la primera pàgina. Situada en un passat remot, anterior a l’aparició de Buda, Els ulls del germà etern narra la història del noble Virata, un guerrer intrèpid i fidel servidor del rei dels birwagh, que, després d’haver causat involuntàriament una tragèdia familiar, decideix viure evitant, amb totes les seves forces, de fer mal a altres éssers humans o de ser culpable de qualsevol injustícia: “Jo he decidit ser just –afirma el protagonista– i viure sense culpa sobre la faç de la Terra”.
 Seguint un periple d’avatars que el portaran de rebre el sobrenom de “El Raig de l’Espasa” a rebre el de “L’Estrella de la Soledat”, la història de Virata descriu una espiral en la qual el protagonista va radicalitzant la seva opció per la innocència a través de la no acció. El protagonista descobrirà dolorosament, però, que tal com diu el Bhagavad Gita, “No pel fet d’evitar l’acció / quedes lliure de fer res”. La sola presència d’un ésser humà, encara que es mantingui en silenci i eviti tot tracte amb els altres, genera conseqüències imprevisibles i el fa responsable, sense voler, del destí dels altres, aquest germà etern que ens mira des dels ulls de cada víctima que deixem al nostre pas.

Meditació profunda sobre la responsabilitat pròpia en el mal aliè, sobre la impossibilitat de la no acció i sobre el profund entrellaçament de totes les vides humanes en el teixit de l’existència. Sens dubte es pot dir d’aquest llibre el que va afirmar Leo Strauss referint-se als clàssics de la literatura: “Estem forçats a viure amb els llibres. Però la vida és massa curta per viure amb llibres que no siguin els més grans”.

Stefan Zweig     biografia reduïda

Stefan Zweig [ˌʃʷtɛfɑn ˈt͡sv̥a͡ɪ̯kʰ] (VienaImperi Austrohongarès28 de novembre de 1881 — PetròpolisBrasil22 de febrer de 1942) va ser un escriptor austríac.

Stefan Zweig va ser un escriptor molt conegut durant la dècada dels 20 i els 30 del segle XX, per bé que, des de la seva mort, el 1942, la seva obra esdevingué menys familiar per al públic en general.
Zweig va escriure novel·les, històries curtes i diverses biografies, la més famosa de les quals és, probablement, la de Maria I d'Escòcia. Es va publicar en alemany amb el títol de Maria Stuart i en anglès amb el títol de (The) Queen of Scots o Mary, Queen of Scotland and the Isles. De vegades, quan el sentiment antigermànic s'estava estenent, les seves obres es van publicar en anglès amb el pseudònim de "Stephen Branch" (una traducció del seu nom real). De la seva biografia de la reina Maria Antonieta se'n va arribar a fer una adaptació per a una pel·lícula de la Metro Goldwin Mayer (MGM), amb l'actriu Norma Shearer en el paper protagonista.
Nascut a Viena, Zweig era fill de Moritz Zweig, un adinerat fabricant tèxtil jueu, i d'Ida (Brettauer) Zweig, filla d'una família de banquers italians. Va estudiar filosofia i història de la literatura, matèries que li van permetre entrar en contacte amb l'avantguarda cultural vienesa de l'època.