dijous, 21 de novembre de 2019


El proper mes de desembre comentarem el llibre
Dins el darrer blau de Carme Riera



La novel·la ‘Dins el darrer blau’, de Carme Riera,

25 anys d’una obra cabdal

 0L’autora mallorquina es va documentar durant cinc anys sobre aquells fets del segle XVII per “impregnar-se d’aquella atmosfera”

L’escriptora mallorquina Carme Riera, ahir a Barcelona (Ana Jiménez)
MAGÍ CAMPS, BARCELONA
24/10/2019 14:27Actualizado a24/10/2019 15:00
L’expressió Dins el darrer blau fa referència a la ratlla de l’horitzó, on un vaixell ja no es veu des de la costa. Allà és on volien arribar en primera instància un grup de jueus que va no­liejar un vaixell perquè els dugués a terres de llibertat. Era l’any 1687 i se sentien amenaçats. El mal temps no els va deixar salpar i van ser empresonats per la Inquisició. D’aquests criptojueus –l’autora no fa servir xueta–, 37 van acabar cremant a la foguera.
PUBLICIDAD
L’autora és Carme Riera (Palma, 1948) i la novel·la que explica la desventura d’aquests ­jueus conversos és la multipremiada Dins el darrer blau (Edicions 62; i, en versió castellana de l’autora, Alfaguara), una obra cabdal de la lite­ratura catalana contemporània.
Amb motiu del quart de segle, les editorials han volgut fer una edició d’aniversari –amb uns retocs mínims de Riera–, amb postfaci de Manuel Forcano a l’edició catalana, i pròleg d’Antonio Muñoz Molina a la castellana.
L’autora es mostra optimista perquè en aquests 25 anys els joves ja no perceben aquest conflicte com l’han viscut les generacions anteriors
Quan era petita, Riera veia que hi havia nens que insultaven uns altres nens dient-los xuetes perquè tenien uns llinatges, uns cognoms determinats. Li va demanar a la seva àvia el perquè, i ella li va explicar la història dels conversos mallorquins i d’aquell vaixell. L’escrip­tora i acadèmica confessa que va escriure aquesta novel·la per demanar perdó en nom dels seus conciutadans.
El 1435 van ser expulsats de la Corona d’Aragó, però fins a finals del segle XVII és de suposar que hi va haver una con­vivència interessada: “La noblesa hi tenia una relació pels negocis del mar –apunta–, però eren ­sempre les bèsties negres i quan venien mal dades eren els primers atacats”.
L’autora es va documentar durant cinc anys per impregnar-se d’aquella atmosfera: “Volia saber com eren els carrers, si estaven empedrats o no. I vaig consultar el Coromines per no fer servir cap paraula que no estigués documentada al segle XVII”.
El 1994 la novel·la va ser rebuda amb una de freda i una de calenta, des dels que li van retreure que “la roba bruta es renta a casa”, fins a la persona que l’hi va agrair amb llàgrimes als ulls: “Vostè ens ha fet justícia”.
L’autora es mostra optimista perquè en aquests 25 anys els joves ja no perceben aquest conflicte com l’han viscut les generacions anteriors i considera que avui Dins el darrer blau “ens continua interpel·lant, per les minories oprimides, la immigració i la mort a la Mediterrània”. També recorda que la seva editorial alemanya no la va voler publicar: “No ens agrada remenar aquestes coses”, li van dir, i va haver de canviar d’editorial.
“Quan vaig fer el llibre, ho vaig passar molt malament, però no els vaig poder salvar”, conclou.

Carme Riera Guilera   Biografia reduida

Naixement
12 gener 1948 (71 anys)
Palma
Formació
Camp de treball
Ocupació
Ocupador
Primeres obres
Carme Riera i Guilera (PalmaMallorca12 de gener de 1948) és catedràtica de literatura espanyola i escriptora en llengua catalana. Es donà a conèixer l'any 1975 amb la publicació del llibre Te deix, amor, la mar com a penyora, considerat un best-seller de la literatura catalana.[1] Va ser escollida membre de la Real Academia Española a l'abril de 2012.[2]
A banda de la producció narrativa, la fecunda activitat literària de Carme Riera, en paral·lel a l'activitat docent i investigadora a la UAB, comprèn obres en gèneres tan diversos com l'assaig i la crítica literària. Riera va escriure remarcables estudis sobre els poetes de l'escola de Barcelona Carlos BarralJaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo, guions de ràdio i televisió, literatura infantil i juvenil i dietarisme.[3]
També destaca com a traductora al castellà de les seves pròpies obres, tota una mostra d'autoexigència i de rigor literari, que li permet convertir-se, alhora, en lectora crítica de l'obra original, gràcies al distanciament del text de partida.[3] "M'hauria agradat ser periodista" diu l'autora en una entrevista a La Vanguardia, diari en què s'incorpora com a articulista amb una periodicitat quinzenal a partir del 2 de febrer de 2014.[4]
Infància i inicis[modifica]
Va néixer el 1948 a la ciutat de Palma, capital de les Illes Balears. Té vincles familiars amb l'enginyer mallorquí Eusebi Estada i el general Valerià Weyler.[5] Des dels vuit anys, va començar a escriure narracions que eren variants de les històries que li contava l'àvia Caterina quan Carme era petita.[3]
Va passar la seva infància i adolescència a la seva ciutat natal, i es traslladà l'any 1965 a Barcelona per estudiar filologia hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on es llicencià el 1970 i de la qual és catedràtica (i la seva especialitat és la literatura del segle d'or espanyol i els tallers d'escriptura). Riera va participar en les mobilitzacions estudiantils en contra del franquisme, de la guerra del Vietnam i en l'incipient moviment feminista.[3] Tot plegat va forjar la seva mirada sobre la realitat, una mirada que qüestionava les normes, sota l'influx del maig del 68 francès, i que albirava una finestra oberta a un món radicalment diferent.[3]                                       Carme Riera en els setanta.
El seu primer llibre de contes, Te deix, amor, la mar com a penyora, va tenir una gran repercussió, un gran èxit de públic. Riera aportava un estil nou i fresc i utilitzava la parla mallorquina col·loquial per a suggerir i crear una narrativa que posava sobre la taula temes que fins aleshores havien estat tabús, com l'amor entre les dones, i al mateix temps era força crítica amb la societat del moment.[3] Amb el següent recull de contes, Jo pos per testimoni les gavines, un conjunt de narracions que segueixen els mateixos principis narratius de l'obra anterior, es tanca aquesta primera etapa de la producció literària de l'autora.[3]
Segona etapa[modifica]
L'estrena com a novel·lista amb la publicació l'any 1980 d'Una primavera per a Domenico Guarini obre la segona etapa de l'obra de Riera, que comprèn la producció literària de la dècada dels vuitanta. Aquesta primera novel·la no sols representa un canvi de gènere sinó també d'objectiu, el de formular un model de novel·la culta alternada amb elements col·loquials i el d'experimentar amb la simbiosi de registres i de gèneres (la narrativa policíaca i l'assaig, el llenguatge culte i el periodístic). Aquesta voluntat experimentadora i investigadora de l'autora, i una actitud de joc, amb una mirada sovint lúdica i irònica, són els eixos de les obres d'aquest període, com el recull de narracions Epitelis tendríssims i les novel·les Qüestió d'amor propi i Joc de miralls.[3]

dimecres, 4 de setembre de 2019


          El proper mes d´octubre del 2019 comentarem el llibre
                 
                 El millor d´anar és tornar de Albert Espinosa


XAVIER CASTILLÓN - GIRONA

 Sóc molt fan de la gent que té més de 80 anys”, diu Albert Espi­nosa , que en té 45, en relació amb la seva novena novel·la, El millor d’anar és tor­nar (Rosa dels Vents), cen­trada en el dia que la Rosana –la seva pri­mera pro­ta­go­nista feme­nina– fa 100 anys: el 23 d’abril del 2071. L’Estat tindrà amb ella una deferència –“Des de la gran guerra, els vells són molt impor­tants”, diu ella– i li faci­lita com a recom­pensa el “karma arti­fi­cial”, en el dia del seu centè ani­ver­sari. En aquesta jor­nada asse­nya­lada podrà triar les per­so­nes de la seva vida que “no van tenir el seu càstig, tot i merèixer-lo” i, entre les que esti­guin vives, podrà triar quina vol que es mori.
Mal­grat aquest començament distòpic, Espi­nosa diu que aquesta és una de les seves novel·les “més posi­ti­ves”. “És molt dife­rent de la resta i n’he gau­dit molt”, afirma l’autor, que la va escriure a la loca­li­tat menor­quina de Ciu­ta­de­lla men­tre escol­tava repe­ti­da­ment Blue Moon, el penúltim tema del pri­mer disc del seu esti­mat Elvis Pres­ley, només per neu­tra­lit­zar un silenci que no suporta. De fet, el lli­bre té tres esce­na­ris prin­ci­pals, tres illes: Menorca, l’illa ita­li­ana d’Isc­hia, a prop de Nàpols, i... Bar­ce­lona. “Sem­pre he tin­gut la sen­sació que Bar­ce­lona és una illa.” I ha triat el 23 d’abril perquè és “un dia molt espe­cial” per a ell –quan la Ram­bla de Bar­ce­lona sem­bla “un gran plan­tació de roses”, com ha vol­gut que el pin­tor menorquí Llo­renç Pons Moll ho reflectís a la por­tada–, també perquè el 23 està car­re­gat de sig­ni­fi­cat per a aquest home apas­si­o­nat pels números, pot­ser per la seva for­mació com a engi­nyer indus­trial, pot­ser perquè és fill d’un juga­dor de pòquer semi­pro­fes­si­o­nal. Com la pro­ta­go­nista, l’escrip­tor creu que “cada vida té 16 cap­ves­pres on tot can­via”.
“Per a mi és una història sobre el perdó”, diu Espi­nosa, que hi afe­geix sense acri­tud, res­pecte al gar­bell humà que repre­senta el “karma arti­fi­cial”, que “de tant en tant és bo treure’t gent de sobre perquè sinó t’ofe­gues”. L’escrip­tor pro­posa que, tenint en compte que el 13% de la població té pre­dis­po­sició al mal, alguns indi­vi­dus “s’auto­e­va­po­res­sin”, amb l’asses­so­ra­ment previ d’un “mega­con­sell de savis for­mat per gent gran de tot el món, perquè la seva opinió podria tenir molta força”.
El lli­bre té diver­sos tipus de lle­tra per plas­mar les dife­rents veus nar­ra­ti­ves, tipo­gra­fies de cos gran i força blancs per faci­li­tar-ne la lec­tura a la seva mare i, per extensió a tota la gent gran, “en la qual mai no s’hi pensa”. “Si un lli­bre meu no el pogués lle­gir la meva mare per tenir una lle­tra massa petita, seria molt trist”.
Entre diver­ses històries reals, hi tro­bem la mort del mateix escrip­tor, “aquell noi sense cama que va morir un 23 d’abril de l’any 2023”. Parla de la mort sense cap pro­blema (“Morir no és trist, només ho és no viure inten­sa­ment”), com ho fa dels tres lli­bres, la sèrie i la pel·lícula que enlles­tirà abans dels 50 anys, quan es reti­rarà, d’acord amb la pre­visió del metge, que li va dir que el càncer i la qui­mi­o­teràpia con­ver­ti­rien els seus 50 anys en “els 90 d’un altre”.
Albert Espi­nosa no tenia pre­vist fer cap gira pro­mo­ci­o­nal, però el poder de con­vicció de Gui­llem Ter­ri­bas farà que dis­sabte signi lli­bres i parli amb els lec­tors a la lli­bre­ria 22 de Girona (18 h), on detecta “una ener­gia molt espe­cial”
Albert Espinosa i Puig

Naixement
5 novembre 1973 (45 anys)
Barcelona
Formació
Ocupació
Gènere artístic
Albert Espinosa i Puig (Barcelona5 de novembre de 1973), enginyer industrial de formació, és guionista de teatrecinema i televisióactor de teatre, director de teatre i cinema català.
És autor del llibre El món groc i de la novel·la Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo.[1] Va escriure, dirigir i protagonitzar el film No em demanis que et faci un petó perquè te'l faré.[1] També fou el guionista d'altres pel·lícules com Planta 4aLa teva vida en 65 i Deu ser que ningú és perfecte.[1]
En la seva vessant com a actor, va rebre el premi a actor revelació pel seu paper en la sèrie Abuela de verano.[1]També és director, autor i actor teatral en la seva companyia de teatre, anomenada Pelones, així com columnista d'El Periódico de Catalunya i col·laborador de diversos programes de ràdio.[1]
El gener de 2011 s'inicià l'emissió a TV3 de la sèrie de televisió Polseres vermelles, amb guió d'Albert Espinosa.[1]El juny de 2019, en ocasió de l'entrevista realitzada al programa de TV3 Al cotxe!, explicà amb duresa la seva lluita contra el càncer durant la infantesa, amb sessions de quimioteràpia i radioteràpia que fan que els òrgans fallin abans, fins a tal punt que preveié la data de la seva mort el 23 d'abril de 2023.[2]

diumenge, 16 de juny de 2019


El proper mes de setembre comentarem el llibre
Gilead de Marilynne Robinson

CRÍTICA:GILEAD - MARILYNNE ROBINSON | LIBROS | NARRATIVA

Un alma buena
Narrativa. Este es el relato de un hombre que prevé su muerte. Es un anciano de setenta años, pastor de una comunidad presbiteriana en un pequeño pueblo en el Estado de Iowa, en el corazón de la América profunda. Sus habitantes son gente sencilla que pertenecen a distintas comunidades religiosas, ignorantes del mundo exterior a su terruño, mundo del cual prescinden sin dificultad. John Ames es hijo y nieto de predicadores y, sabiendo que se encuentra en los últimos años de su vida y enfermo del corazón, escribe una larga carta a su hijo de siete años, engendrado con una esposa mucho más joven. "Nunca creí que vería a una esposa mía idolatrando a un hijo mío. Todavía me asombra cada vez que lo pienso. Escribo esto, en parte, para decirte que si alguna vez te preguntas qué has hecho en tu vida, y todo el mundo se lo pregunta en un momento u otro, sepas que has sido para mí la gracia de Dios, un milagro, algo más que un milagro. Tal vez no me recuerdes muy bien y quizá no te parezca gran cosa haber sido el hijo querido de un viejo en un pueblecito de mala muerte que, sin duda, habrás dejado atrás".
A su vez, la carta es, también, un largo interrogatorio sobre el sentido de su propia vida y por aquí es por donde el texto, además de ser tan bellamente emotivo, alcanza verdadera grandeza. Es la historia de un alma buena y sin doblez; que, dicho sea de paso, es uno de los personajes más difíciles de componer pues todos sabemos que la bondad no es una virtud dramáticamente rentable. La imagen de aislamiento de este hombre que se interroga constantemente no es la de una mente embotada sino la de un ser activo que carece de recursos pero no de deseos, como puede verse: "Yo desearía, sin embargo, poder permitirme la adquisición de libros nuevos. Tengo principalmente de teología y libros antiguos de viajes, de antes de las guerras. Estoy seguro de que muchos tesoros y monumentos sobre los que ahora disfruto leyendo no existen siquiera". En realidad, la vida que lleva es elección suya porque tiene un hermano, Edward, que ha salido del estrecho lugar donde John vive y se ha convertido en un profesional integrado en la sociedad. Sin embargo, cuando en sus recuerdos aparecen el belicoso abuelo, pastor abolicionista, y su propio padre, con el cual emprende una épica búsqueda de la tumba del abuelo en Kansas (una peregrinación atroz que recuerda por su dureza y miseria el deambular de los blancos pobres durante la Gran Depresión), comprendemos que el apego a la vida ascética es una elección de la soledad del alma y también una forma de orgullo.
La importancia afectuosa de las cosas de la vida cotidiana se convierte en el catalizador de una vida aislada cuya supervivencia se debe a su sensibilidad. Lo mismo sucede en su relación con la realidad que se produce siempre a través de su relación con la religión. Y, por fin, su aceptación de la vida como es incluye la comprensión, trufada de unos celos que no quisiera sentir, cuando ve al hijo de su único gran amigo, el pastor metodista Boughton, acercarse a su mujer y a su hijo y ve la simpatía que éstos le demuestran; es una de las secuencias cumbre de la novela y un momento clave de la composición del personaje. Todo el pensamiento religioso de John Ames es una constante justificación de sí mismo, tanto de su ser en sí como de su existencia en el mundo y, en este sentido, la religiosidad que impregna el libro tiene un papel principal. A partir de ahí, él trata de entender y ordenar su experiencia y transmitirla al hijo. Cuando piensa en Edward se da cuenta de que él, John Ames, es el hijo que permanece en la casa del padre de la parábola evangélica. De tal convicción dan fe estas palabras que lo definen a la perfección: "Soy uno de esos justos por quienes el regocijo en el cielo será relativamente contenido".
Esta historia de un hombre justo, narrada en su propia voz con una elocuencia admirable, revela también el fondo tradicional del pensamiento de su autora, una mujer extremadamente inteligente y expresiva que culmina con esta obra el trabajo de más de veinte años y nos regala una inesperada obra maestra sobre asuntos de profunda trascendencia acerca del ser y el sentido, servidos por un personaje perdido y hallado en la más rancia América rural, cuya humildad y bondad sólo pueden compararse a su extraordinaria fortaleza vital y a su emocionante humanidad.


Marilynne Robinson

Naixement
Nacionalitat
Religió
Educació
Camp de treball
Ocupació
Escriptora
Període d'activitat
Segle XX-XXI
Ocupador
Obres destacables
Gilead (2004)
Premis
Marilynne Robinson (SandpointIdaho26 de novembre de 1943) és una escriptora estatunidenca que ha obtingut nombrosos premis.[1] Criada com a presbiteriana, Robinson es va fer més tard congregacionalista i algunes vegades predica a l'Església Congregacional Unida de Crist a Iowa. [cal citació]
Filla d'Ellen Harris Summers i John J. Summers, Robinson va viure, durant la seva infància a petites ciutats de l'Oest Mitjà; Va estudiar a Pembroke College, el col·legi femení de la Universitat de Brown i va llicenciar-se en Filosofia i lletres el 1966; posteriorment, va obtenir un doctorar en anglès per la Universitat de Washington(1977).[2]
L'any 1980 va escriure la seva primera novel·la, Housekeeping, que va tenir immediatament un gran èxit de crítica: va ser nominada per al premi Pulitzer i dos anys després va guanyar el Hemingway que atorga el Pen Club de Nova Anglaterra. Va trigar gairebé un quart de segle a publicar la seva segona novel·la, Gilead, que va sortir el 2004. Va tenir encara més èxit que l'anterior: va obtenir el premi del Cercle de Crítics d'aquell any i, el següent, va guanyar el Pulitzer i l'Ambassador Book Award. La següent novel·la, Home (2008) va ser finalista del Premi Nacional del Llibre i va obtenir l'Orange 2009 (actual Premi Femení de Ficció). L'any 2014 va publicar la seva quarta novel·la, Lila, que també va rebre molt bona crítica.
Robinson ha publicat, a partir de 1989, també una sèrie d'assajos, alguns dels quals han estat distingits amb importants guardons. Mother Country: Britain, the Welfare State, and Nuclear Pollution, el seu primer llibre de no ficció, va ser finalista del Premi Nacional del Llibre; Absence of Mind: The Dispelling of Inwardness from the Modern Myth of the Self va guanyar en 2009 el de les Conferències Terry de la Universitat Yale i The Death of Adam: Essays on Modern Thought (1998), el PEN/Diamonstein-Spielvogel Award for the Art of the Essay.[3]
Ha escrit articles i crítiques literàries per a revistes com Harper'sThe Paris Review i The New York Times Book Review. Ha obtingut residències en diverses universitats, fa classes a l'Iowa Writers' Workshop i viu a Iowa City.
Obres[modifica]  Novel·les 
·         Housekeeping (1980)
·         Gilead (2004)
  • Premi Grawemeyer de Religió 2006 (Universitat de Louisville)
  • Finalista del Premi Nacional del Llibre 2008 per Home
  • Premi del Llibre 2008 de Los Angeles Times por Home
  • Premi Orange 2009 per Home
  • Premi de Cercle de Crítics 2014 per Lila
  • Premi Park Kyung-ni 2013
·         Home (2008)
·         Lila (2014)
No ficció 
·         Mother Country: Britain, the Welfare State, and Nuclear Pollution (1989)
·         The Death of Adam: Essays on Modern Thought (1998)
·         Absence of Mind: The Dispelling of Inwardness from the Modern Myth of the Self (2010)
·         When I Was a Child I Read Books: Essays (2012)
·         The Givenness of Things (2015)
Premis i reconeixements[modifica]
·         Hemingway Foundation/PEN Award 1982 per Housekeeping
·         PEN/Diamonstein-Spielvogel Award for the Art of the Essay per The Death of Adam
·         Premi del Cercle de Crítics 2004 per Gilead
·         Premi Pulitzer 2005 per Gilead