El proper mes de gener del 2020
comentarem el llibre
Dansa de les ombres felices de Alice
Munro
Avanç editorial: 'Dansa de les
ombres felices' d'Alice Munro
L'editora Maria Bohigas explica el
perquè de publicar el primer llibre de relats de la Nobel Alice Munro ·
Llegiu-ne un relat
'Dansa de les ombres felices' (Club Editor) és el primer llibre que va publicar Alice Munro,
l’any 1968. Quaranta-cinc anys després, què representa aquest llibre dins
l’obra d’una de les poques dones guardonades amb el Nobel de literatura? Molt més
que un debut: l’origen. En aquestes quinze històries que passen a la vora de
rius, en cases pageses i pobles aïllats, Alice Munro fa sorgir vides ordinàries
en el moment en què una revelació les trastoca. Llegiu el relat íntegre 'Nois i noies' (pdf), amb traducció de Dolors
Udina.
Escoltem l'editora, Maria Bohigas, responsable de Club Editor:«Què convenia publicar d’Alice Munro després de 'Estimada vida', un llibre que l’autora va anunciar que seria el darrer, el seu testament literari, coincident amb aquesta distinció magnífica i aclaparadora que és el premi Nobel? Ja que no hi hauria cap 'nou' llibre, quin dels seus anteriors tenia sentit que donéssim al públic?
Doncs el que dóna origen a mig segle d’escriure: el primer d’un conjunt de catorze llibres, 'Dansa de les ombres felices', publicat quan Alice Munro tenia trenta-set anys. Més enllà de la gràcia d’oferir en català els dos extrems de l’obra, ve la sorpresa: són germans bessons. Com si tota la trajectòria de Munro consistís a saber tornar allà d’on havia sortit. Els lectors de 'Estimada vida' recordaran amb nitidesa els últims contes del volum, que Munro segrega amb aquest avís: 'Les quatre peces finals d’aquest llibre no són ben bé contes. Formen una unitat a part, autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules ―i les més íntimes― que he de dir sobre la meva vida.'
A 'Dansa de les ombres felices' el lector retrobarà la mare malalta, el pare criador de guineus, la inquietant estranyesa dels somnis de la filla, veritables protagonistes d’alguns dels quinze contes amb què Alice Munro es va estrenar. I gairebé fa por ―com fa por el veí anòmal i fascinant del conte 'Imatges'― que la jove Alice Munro fos tan plenament madura. I també fa riure que una vella escriptora pugui arribar a ser tan mentidera; us adoneu del drama de fer servir el femení en aquesta frase? Hi ha un altre conte del volum, 'Nois i noies', que fa caure d’esquena.
Sota la joventut, l’extraordinària maduresa precoç: res d’estrany si penseu que entre 'Dansa de les ombres felices' i el primer conte publicat en revista el 1950, Munro va deixar passar divuit anys. Divuit anys per produir el primer llibre. És ben bé una escriptora que no té por del temps. La premsa havia dit d’ella als inicis: 'Mestressa de casa troba temps per escriure relats'. Doncs sí senyors: mestressa de casa ha produït una obra que no tributa res a la banalitat, ni a la pressa, ni al pànic de no ser sentit. I que compta entre les deu obres de dona que el Nobel ha distingit.
P.S. Per al lector català d’avui, 'Dansa de les ombres felices' ofereix una curiositat: el conte intitulat 'El Tractat d’Utrecht' en què surt, ¡sí!, la Guerra de Successió.
Alice Munro
 |
|
|
Naixement
|
|
|
Formació
|
|
|
Ocupació
|
|
|
Gènere
|
|
|
Influències
|
|
|
|
|
Alice
Ann Munro, de naixement Alice Ann Laidlaw (Wingham, Ontàrio, 10
de juliol del 1931),
és una escriptora de
contes canadenca que
escriu en anglès.
Va rebre el Premi Nobel de
Literatura del 2013[1] i
el Premi
Booker del 2009.[2]
La
ficció dels contes de Munro se situa al seu país natal del comtat d'Huron
(Canadà), al sud-oest de la
província canadenca d'Ontàrio.[3] Les
seves "accessibles i commovedores històries" exploren les complexitats
humanes amb un estil aparentment fàcil, sense esforç.[4] La
seva obra ha fet de Munro "una dels nostres [canadencs] més grans
escriptors de ficció contemporanis" o, com diu Cynthia Ozick,
"la nostra Txékhov".[5] El
2013, Munro rebé el Premi Nobel de
Literatura per la seva obra com a
"mestra del conte modern".
Alice
Ann Laidlaw nasqué el 10 de juliol del 1931 a Wingham (Canadà),
filla d'un criador de guineus i visons per
a la producció de pells, i d'una mestra d'escola.[6] Alice
va iniciar-se com a escriptora quan
era una adolescent, i va publicar la seva primera història, The
Dimensions of a Shadow, el 1950, mentre estudiava filologia
anglesa i periodisme a
la Universitat de l'Oest d'Ontàrio, amb una beca de dos anys.[7][8] En
aquesta època, Alice va treballar de cambrera,
venedora de tabac i auxiliar
bibliotecària. El 1951, ja
llicenciada, va deixar la universitat per casar-se amb el seu company d'estudis
James Munro, i es van traslladar a West Vancouver (Colúmbia britànica), on ell va
trobar feina en uns grans
magatzems. Allà van néixer les seves tres
primeres filles, Sheila (1953), Catherine (1955), que morí tanmateix a les 15
hores de vida, i Jenny (1957). El 1963, la família es va traslladar a Victoria (Colúmbia
britànica), on van obrir la llibreria Munro's
Books, que encara existeix. El 1966, nasqué la seva filla petita, Andrea.
El
primer recull de contes de Munro que va tenir èxit fou Dance of the
Happy Shades (1968), que va guanyar el premi del
Governador General, el premi literari
més important del Canadà.[9] A
aquest primer èxit, va seguir el de Lives of Girls and Women (1971),
una col·lecció d'històries entrellaçades que de vegades ha estat qualificada
erròniament de novel·la.
Alice
i James Munro es divorciaren el 1972, i ella va tornar a Ontàrio per
ser escriptora resident a
la Universitat de l'Oest d'Ontàrio, on el 1976 rebé el doctorat honoris causa.
El mateix any 1976, Alice Munro es va casar amb Gerald Fremlin, un cartògraf i geògraf que
havia conegut a la universitat,[7] i
es van instal·lar en una granja als afores de Clinton (Ontàrio),
i després en una casa dins de la ciutat, on encara segueix vivint ella.
El
1978, Alice Munro va guanyar el seu segon premi del Governador General per la
col·lecció de relats entrellaçats Who Do You Think You Are?, que
als Estats
Units es publicà amb el títol The Beggar Maid:
Stories of Flo and Rose.[10] Entre
el 1979 i el 1982, va viatjar per Austràlia, Xina i Escandinàvia.
El 1980, fou nomenada escriptora resident alhora
en dues universitats, la Universitat de la Colúmbia britànica, al Canadà,
i la Universitat de Queensland, a Austràlia.
Durant les dècades del 1980 i del 1990, va publicar una col·lecció de contes
cada quatre anys, aproximadament.
El
2002, la seva filla gran, Sheila Munro, publicà unes memòries d'infància
que va titular Lives of Mothers and Daughters: Growing Up With Alice
Munro. El seu conte The Bear Came Over the Mountain fou
adaptat al cinema; Sarah
Polley va dirigir la pel·lícula amb el títol Away from Her (Lluny
d'ella), que van protagonitzar Julie
Christie i Gordon Pinsent;
es va estrenar al Toronto
International Film Festival del 2006 i
fou nominada a l'Oscar al millor
guió adaptat el 2007, però fou derrotada
per No Country for Old
Men, dels Germans
Coen.
Els
contes de Munro han aparegut sovint en publicacions com ara The New Yorker, The
Atlantic, Grand
Street, Mademoiselle i The
Paris Review. En entrevistes promocionals del seu recull The
View from Castle Rock, el 2006, quan tenia 75 anys, Munro va comentar que
ja no podria publicar cap més sèrie de relats. Tot i així, l'agost del 2009
encara va treure una nova obra, Too Much Happiness.[11] En
una compareixença a Toronto,
l'octubre del 2009, Munro va explicar que estava rebent tractament contra
el càncer i
per a una insuficiència
cardíaca que l'obligaria a
sotmetre's a una operació coronària.[12]
El
10 d'octubre del 2013, Alice Munro fou guardonada amb el Premi Nobel de
Literatura, per ser "mestra del conte
contemporani".[14][15] És
la primera persona
canadenca que guanya el Premi Nobel de
Literatura.[16]
Moltes
de les històries de Munro estan ambientades al comtat d'Huron
(Canadà). Aquest fort localisme és una de
les característiques més significatives de la seva ficció. Una altra d'aquestes
característiques és la presència omniscient del narrador, que serveix per donar
un sentit al món que crea. Molts comparen les localitzacions de Munro en pobles
petits amb el que fan els escriptors del sud dels Estats Units.
Igual que en les obres de William Faulkner i
de Flannery O'Connor,
els seus personatges sovint s'enfronten als costums i tradicions més arrelats,
però la reacció dels personatges de Munro sol ser menys intensa que la dels
seus col·legues del sud. Els seus personatges masculins tendeixen a aparèixer
com un estereotip, mentre que els femenins són molt més complexos. Moltes obres
de Munro, tot i no ser novel·les, exemplifiquen el gènere literari conegut com
a novel·la gòtica.[17]
L'obra
de Munro s'ha comparat amb la dels grans autors de contes.
En les seves històries, com en les de Txékhov, la trama és secundària i poc
rellevant. Com a l'obra d'Anton Txékhov, Garan Holcombe assenyala: "Tot es
basa en un moment d'epifania,
d'il·luminació sobtada, el concís, subtil, revelador detall". L'obra de
Munro tracta de "l'amor i la feina, i del fracàs en l'un i l'altra. Ella
comparteix amb Txékhov l'obsessió pel temps i per la nostra tan lamentada
incapacitat per a alentir-lo o per a preveure el seu inexorable moviment cap
endavant".[18]
Un
tema freqüent en les seves obres —particularment evident en les seves primeres
històries— ha estat el dilema d'una noia que arriba a l'edat de plantejar-se
les seves relacions amb la família i amb el poblet on ha crescut. En la seva
obra recent, com ara Hateship, Friendship, Courtship, Loveship,
Marriage (2001) o Runaway (2004), ha canviat el
centre d'interès cap als maldecaps de les dones soles de mitjana edat i de les
més grans. Una marca del seu estil de crear els personatges és l'experiència
d'una revelació que il·lumina —i
hi dona sentit— un esdeveniment.
La
prosa de Munro revela les ambigüitats de la vida: "irònica i seriosa al
mateix temps", "consignes de pietat i d'honor i d'encès
fanatisme", "coneixements tan especials com inútils",
"tones d'estrident i feliç ultratge", "el mal gust, la falta de
cor, i gaudir-ne". El seu estil col·loca el que és fantàstic al costat del
que és vulgar i corrent, amb l'un i l'altre plans intersecant-se de manera que
evoquen la vida de manera senzilla i sense esforç.[19] Tal
com ha dit Robert Thacker: "L'escriptura de Munro crea... una unió
empàtica entre lectors i crítics, més que aparent entre ells. Nosaltres recreem
el que ella escriu per la seva versemblança: no és el que en diríem mimesi,
i... "realisme",
sinó més aviat el sentiment de ser un mateix... de ser simplement un ésser
humà".[20]
Molts
crítics han afirmat que els contes de
Munro, sovint, tenen la profunditat emocional i literària d'una novel·la.
Alguns es pregunten si Munro, en realitat, escriu contes o bé novel·les curtes.
Alex Keegan dona una resposta simple: "A qui li preocupa? En molts contes
de Munro hi ha molt més que en moltes novel·les".[21]
