El proper mes de juny comentarem el llibre a L´amic
escocés
De Maria Barbal
La meva crítica d'”A l’amic escocès”, de Maria Barbal.
Després
de quasi cinc anys de silenci editorial l’escriptora de Tremp Maria Barbal acaba de publicar una nova
novel·la. La bona gent de Vilaweb em va
demanar que la llegís i en parlés en el seu portal i de tot plegat va sortir
aquest article que, a part de consultar-lo en línia (aquí), podeu llegir a continuació:
Maria Barbal: fermes pedres de tartera
(Article
publicat a Vilaweb el 23 de gener de 2019)
La Nit de Santa Llúcia de 1984, el protagonisme
principal no el van tenir pas els premis grossos del cartell sinó una obra que
es va emportar un premi més modest: el Joaquim Ruyra de
narrativa juvenil. Es titulava ‘Pedra de tartera’ i
la seva autora, Maria Barbal, desconeguda fins
aleshores, havia optat per aquest premi perquè les bases del Sant Jordidemanaven un mínim de dos-cents folis i el
seu text amb prou feines arribava a la meitat.
L’endemà
mateix, Pep Albanell, en representació del jurat del Ruyra, va publicar un article al diari Avui en què destacava l’extraordinària
qualitat de l’obra i el fet poc habitual que la decisió d’atorgar-li el premi
hagués estat ràpida i unànime, sense cap oposició. Un parell de mesos després,
quan va arribar a les llibreries –dintre de la col·lecció ‘El nus’ de literatura per a joves de l’editorial Laia–, ‘Pedra de tartera’ es
va convertir en un dels grans referents de la narrativa catalana de la segona
meitat del segle XX i la seva autora va començar una carrera literària que ja
fa temps que ha situat el seu nom en l’aparador dels grans autors de casa
nostra.
Els
escenaris pallaresos per on discorria l’acció de ‘Pedra de tartera’corresponen als de la infantesa
de Maria Barbal, nascuda a Tremp el
1949, i són presents en la seva obra, sobretot en les dues novel·les que va
escriure a continuació, ‘Mel i metzines’ (1990)
i ‘Càmfora’ (1992). Després, la seva producció es va
anar diversificant fins a arribar a avui, amb una vintena de títols publicats i
un silenci literari des de l’any 2014, quan va publicar ‘En la pell de l’altre’.
Desconec
les raons d’aquesta pausa, però la veritat és que, com se sol dir
col·loquialment, l’espera ‘li ha provat‘,
perquè Maria Barbal ha tornat a la primera línia de
l’actualitat amb la publicació d’‘A l’amic escocès’,
una novel·la que ens retorna al seu món originari pallarès i tanca el cicle que
va obrir ‘Pedra de tartera’.
Benet, Conxa, Elvira…
El
lector detectarà fàcilment en la figura de Benet, el
protagonista d’‘A l’amic escocès’, uns quants
atributs paral·lels amb la Conxa, la
protagonista i veu narradora de ‘Pedra de tartera’.
En molts aspectes, és la seva versió en home i pertanyent a la generació
següent, un matís important. Penso, per exemple, com acata submisament la
decisió de son pare, que el vol treballant, com ell, en la reconstrucció de
camins i carreteres a Obres Públiques i,
per tant, renunciant als seus somnis: ‘—Sí, sí, com vós digueu.
Després, calla. S’adona que diu adeu per sempre al dibuix, a l’escultura, a les
lletres, però ja no li queda pena per a aquest comiat.’ (p. 125)
Només
una discrepància amb la Conxa pel que
fa a la visió que els dos personatges tenen de Barcelona.
Mentre que, per a ella, la gran ciutat‘és una cosa molt bona, és
l’últim graó abans del cementiri’, per a en Benet, és el lloc on viu l’oncle Antoni, que fa
de sastre al carrer Bergara, i l’escenari on, si
hagués gosat de contradir son pare, els seus somnis potser s’haurien
materialitzat: ‘A la ciutat queden les biblioteques, les
acadèmies, les llibreries, els cinemes, els teatres, el practicar esports. Les
noies, de totes mides i colors.’ (p. 43)
El
lector atent d’‘A l’amic escocès’ –i
coneixedor de ‘Pedra de tartera’– no trigarà a
detectar les referències d’escenaris i personatges que lliguen un text i un
altre. Bàsicament, per mitjà de la figura de l’Elvira, la noia de
qui s’enamora en Benet; però també de la seva
silenciosa mare –vídua per venjances de la guerra– i la tia Encarnació. És a dir, el mateix elenc de
personatges de la primera novel·la de Maria Barbal:
la Conxa, l’Encarnació, la tia
sense fills que l’acull a casa seva (‘es veia prou que a casa érem
molts’), en Jaume, mort a
la guerra, i l’Elvira, la filla gran, que entoma
el pes de la casa després de la tragèdia. També les maledicències dels pobles
concretades en l’infame ‘alguna cosa devia haver fet si
el van matar’.
Arribo
a aquest punt i em vénen a la memòria unes declaracions que Maria Barbal va fer a propòsit de l’edició
commemorativa del trentè aniversari de ‘Pedra de tartera’ i
que em semblen molt adients: ‘Quan vaig escriure la novel·la
hi havia en mi, crec que inconscientment, el desig d’aconseguir justícia. Amb
la història d’una família, com milers d’altres, a qui ningú rescabalaria del
drama de perdre un membre, sumat a un munt d’anys de silenci i de mirades de
gairell, penso que jo bastia una base per a la memòria. Però no era prou.’
L’amic
escocès
Potser
sí que l’autora considerava que amb ‘Pedra de tartera’ no
havia arribat al fons d’allò que pretenia explicar. Però ara, amb ‘A l’amic escocès’, tinc la impressió que ha aconseguit
de completar el cercle amb la incorporació d’un nou ingredient que enriqueix la
recepta: l’amistat entre en Benet i
en George, membre de les brigades internacionals, trenada
durant la convalescència de tots dos en un hospital durant la guerra i
simbolitzada amb el dibuix inacabat d’uns arbres del jardí de l’hospital que
l’escocès s’endú com a record amb una dedicatòria apressada –’A l’amic escocès’– d’en Benet.
Un record que perdurarà durant tota la
seva vida –molt diferent i molt més agitada que la del seu amic pallarès, per
cert– i que quan, ja a les portes de la vellesa, es proposa de reprendre’n el
contacte provoca la situació que justifica tota la trama del llibre.
Trenta-cinc anys després d’aquella històrica Nit de Santa Llúcia, Maria Barbal tanca
el cercle amb una novel·la ambiciosa pel que fa a l’estructura i als recursos
narratius que hi aboca i que demostra la seva maduresa com a narradora. Sense
aquella sorprenent espontaneïtat que tan justificadament va meravellar Pep Albanell i els altres membres del jurat, però
amb el valuós pòsit d’una carrera com a narradora que ens ha deixat uns quants
llibres exemplars. Aquest, certament, en seria un.
Maria Barbal i Farré
Maria Barbal (2008)
|
|
|
Naixement
|
|
|
Nacionalitat
|
|
|
Ocupació
|
|
|
Influències
|
|
|
Primeres obres
|
Pedra de tartera (1985)
La mort de Teresa (1986) |
|
Obres destacables
|
Pedra de tartera, Càmfora i País
íntim
|
|
|
|
Estudià
filologia Hispànica a la Univestitat Central i exercí la docència a
l'esenyament secundari (Escriptors.cat).[3]
Tot
i que viu a Barcelona des
dels anys seixanta,
el món literari dels primers treballs de l'autora se centra en el Pallars de
la infantesa i l'adolescència, un entorn rural vist, però, amb perspectiva
crítica. La seva primera novel·la, Pedra de tartera, de ple en
aquest cosmos, va rebre una molt bona acollida de públic i lectors. Obres
posteriors recullen paisatges més urbans. També és autora de narracions breus,
novel·les per a joves i d'una obra de teatre.
La
seva obra ha estat traduïda a llengües com l'alemany,
l'aranès,
l'asturià, el castellà,
l'italià,
el francès, i el portuguès,
entre d'altres. La seva tasca literària ha estat reconeguda amb la Creu de Sant Jordi.[4]
La
Biblioteca de Catalunya conserva els manuscrits de l'obra literària en el Fons
Maria Barbal.
·
1990 — Mel
i metzines
·
1992 — Càmfora
·
1996 — Escrivia
cartes al cel
·
1999 — Carrer
Bolívia
·
2002 — Cicle
de Pallars
·
2003 — Bella
edat
·
2005 — País
íntim
·
2008 — Emma
·
2014 — En
la pell de l'altre (Columna)
·
2015 - Pedra
de Tartera (Columna).[1] Reedició
comemorativa dels 30 anys de l'obra acompanyada del llibre Pedres a la
tartera: 50 veus commemoren el 30è aniversari de la novel·la de Maria Barbal
·
2019 - ’’L’amic
escocès‘’
Referències
Afegitó no controlat
nº 39 per el mes de Juny 2019
Ecografia
A
Carla
Una niña
en una caseta líquida;
esfera
d´aigua que embolcalla el seu son.
La niña es
tapa la cara amb els braços i el peus,
grácil
contorsió de criatura novella.
Respira a
través del cordó umbilical
que la
lliga a un món incògnit.
No té fam,
encara.
Rep l´amor
que el pare i la mare
S´han ofert en ella, flor preciosa.
Poema de
Teresa Costa-Gramunt del llibre El somriure de l´esfinx
