dimecres, 4 de setembre de 2019


          El proper mes d´octubre del 2019 comentarem el llibre
                 
                 El millor d´anar és tornar de Albert Espinosa


XAVIER CASTILLÓN - GIRONA

 Sóc molt fan de la gent que té més de 80 anys”, diu Albert Espi­nosa , que en té 45, en relació amb la seva novena novel·la, El millor d’anar és tor­nar (Rosa dels Vents), cen­trada en el dia que la Rosana –la seva pri­mera pro­ta­go­nista feme­nina– fa 100 anys: el 23 d’abril del 2071. L’Estat tindrà amb ella una deferència –“Des de la gran guerra, els vells són molt impor­tants”, diu ella– i li faci­lita com a recom­pensa el “karma arti­fi­cial”, en el dia del seu centè ani­ver­sari. En aquesta jor­nada asse­nya­lada podrà triar les per­so­nes de la seva vida que “no van tenir el seu càstig, tot i merèixer-lo” i, entre les que esti­guin vives, podrà triar quina vol que es mori.
Mal­grat aquest començament distòpic, Espi­nosa diu que aquesta és una de les seves novel·les “més posi­ti­ves”. “És molt dife­rent de la resta i n’he gau­dit molt”, afirma l’autor, que la va escriure a la loca­li­tat menor­quina de Ciu­ta­de­lla men­tre escol­tava repe­ti­da­ment Blue Moon, el penúltim tema del pri­mer disc del seu esti­mat Elvis Pres­ley, només per neu­tra­lit­zar un silenci que no suporta. De fet, el lli­bre té tres esce­na­ris prin­ci­pals, tres illes: Menorca, l’illa ita­li­ana d’Isc­hia, a prop de Nàpols, i... Bar­ce­lona. “Sem­pre he tin­gut la sen­sació que Bar­ce­lona és una illa.” I ha triat el 23 d’abril perquè és “un dia molt espe­cial” per a ell –quan la Ram­bla de Bar­ce­lona sem­bla “un gran plan­tació de roses”, com ha vol­gut que el pin­tor menorquí Llo­renç Pons Moll ho reflectís a la por­tada–, també perquè el 23 està car­re­gat de sig­ni­fi­cat per a aquest home apas­si­o­nat pels números, pot­ser per la seva for­mació com a engi­nyer indus­trial, pot­ser perquè és fill d’un juga­dor de pòquer semi­pro­fes­si­o­nal. Com la pro­ta­go­nista, l’escrip­tor creu que “cada vida té 16 cap­ves­pres on tot can­via”.
“Per a mi és una història sobre el perdó”, diu Espi­nosa, que hi afe­geix sense acri­tud, res­pecte al gar­bell humà que repre­senta el “karma arti­fi­cial”, que “de tant en tant és bo treure’t gent de sobre perquè sinó t’ofe­gues”. L’escrip­tor pro­posa que, tenint en compte que el 13% de la població té pre­dis­po­sició al mal, alguns indi­vi­dus “s’auto­e­va­po­res­sin”, amb l’asses­so­ra­ment previ d’un “mega­con­sell de savis for­mat per gent gran de tot el món, perquè la seva opinió podria tenir molta força”.
El lli­bre té diver­sos tipus de lle­tra per plas­mar les dife­rents veus nar­ra­ti­ves, tipo­gra­fies de cos gran i força blancs per faci­li­tar-ne la lec­tura a la seva mare i, per extensió a tota la gent gran, “en la qual mai no s’hi pensa”. “Si un lli­bre meu no el pogués lle­gir la meva mare per tenir una lle­tra massa petita, seria molt trist”.
Entre diver­ses històries reals, hi tro­bem la mort del mateix escrip­tor, “aquell noi sense cama que va morir un 23 d’abril de l’any 2023”. Parla de la mort sense cap pro­blema (“Morir no és trist, només ho és no viure inten­sa­ment”), com ho fa dels tres lli­bres, la sèrie i la pel·lícula que enlles­tirà abans dels 50 anys, quan es reti­rarà, d’acord amb la pre­visió del metge, que li va dir que el càncer i la qui­mi­o­teràpia con­ver­ti­rien els seus 50 anys en “els 90 d’un altre”.
Albert Espi­nosa no tenia pre­vist fer cap gira pro­mo­ci­o­nal, però el poder de con­vicció de Gui­llem Ter­ri­bas farà que dis­sabte signi lli­bres i parli amb els lec­tors a la lli­bre­ria 22 de Girona (18 h), on detecta “una ener­gia molt espe­cial”
Albert Espinosa i Puig

Naixement
5 novembre 1973 (45 anys)
Barcelona
Formació
Ocupació
Gènere artístic
Albert Espinosa i Puig (Barcelona5 de novembre de 1973), enginyer industrial de formació, és guionista de teatrecinema i televisióactor de teatre, director de teatre i cinema català.
És autor del llibre El món groc i de la novel·la Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo.[1] Va escriure, dirigir i protagonitzar el film No em demanis que et faci un petó perquè te'l faré.[1] També fou el guionista d'altres pel·lícules com Planta 4aLa teva vida en 65 i Deu ser que ningú és perfecte.[1]
En la seva vessant com a actor, va rebre el premi a actor revelació pel seu paper en la sèrie Abuela de verano.[1]També és director, autor i actor teatral en la seva companyia de teatre, anomenada Pelones, així com columnista d'El Periódico de Catalunya i col·laborador de diversos programes de ràdio.[1]
El gener de 2011 s'inicià l'emissió a TV3 de la sèrie de televisió Polseres vermelles, amb guió d'Albert Espinosa.[1]El juny de 2019, en ocasió de l'entrevista realitzada al programa de TV3 Al cotxe!, explicà amb duresa la seva lluita contra el càncer durant la infantesa, amb sessions de quimioteràpia i radioteràpia que fan que els òrgans fallin abans, fins a tal punt que preveié la data de la seva mort el 23 d'abril de 2023.[2]

diumenge, 16 de juny de 2019


El proper mes de setembre comentarem el llibre
Gilead de Marilynne Robinson

CRÍTICA:GILEAD - MARILYNNE ROBINSON | LIBROS | NARRATIVA

Un alma buena
Narrativa. Este es el relato de un hombre que prevé su muerte. Es un anciano de setenta años, pastor de una comunidad presbiteriana en un pequeño pueblo en el Estado de Iowa, en el corazón de la América profunda. Sus habitantes son gente sencilla que pertenecen a distintas comunidades religiosas, ignorantes del mundo exterior a su terruño, mundo del cual prescinden sin dificultad. John Ames es hijo y nieto de predicadores y, sabiendo que se encuentra en los últimos años de su vida y enfermo del corazón, escribe una larga carta a su hijo de siete años, engendrado con una esposa mucho más joven. "Nunca creí que vería a una esposa mía idolatrando a un hijo mío. Todavía me asombra cada vez que lo pienso. Escribo esto, en parte, para decirte que si alguna vez te preguntas qué has hecho en tu vida, y todo el mundo se lo pregunta en un momento u otro, sepas que has sido para mí la gracia de Dios, un milagro, algo más que un milagro. Tal vez no me recuerdes muy bien y quizá no te parezca gran cosa haber sido el hijo querido de un viejo en un pueblecito de mala muerte que, sin duda, habrás dejado atrás".
A su vez, la carta es, también, un largo interrogatorio sobre el sentido de su propia vida y por aquí es por donde el texto, además de ser tan bellamente emotivo, alcanza verdadera grandeza. Es la historia de un alma buena y sin doblez; que, dicho sea de paso, es uno de los personajes más difíciles de componer pues todos sabemos que la bondad no es una virtud dramáticamente rentable. La imagen de aislamiento de este hombre que se interroga constantemente no es la de una mente embotada sino la de un ser activo que carece de recursos pero no de deseos, como puede verse: "Yo desearía, sin embargo, poder permitirme la adquisición de libros nuevos. Tengo principalmente de teología y libros antiguos de viajes, de antes de las guerras. Estoy seguro de que muchos tesoros y monumentos sobre los que ahora disfruto leyendo no existen siquiera". En realidad, la vida que lleva es elección suya porque tiene un hermano, Edward, que ha salido del estrecho lugar donde John vive y se ha convertido en un profesional integrado en la sociedad. Sin embargo, cuando en sus recuerdos aparecen el belicoso abuelo, pastor abolicionista, y su propio padre, con el cual emprende una épica búsqueda de la tumba del abuelo en Kansas (una peregrinación atroz que recuerda por su dureza y miseria el deambular de los blancos pobres durante la Gran Depresión), comprendemos que el apego a la vida ascética es una elección de la soledad del alma y también una forma de orgullo.
La importancia afectuosa de las cosas de la vida cotidiana se convierte en el catalizador de una vida aislada cuya supervivencia se debe a su sensibilidad. Lo mismo sucede en su relación con la realidad que se produce siempre a través de su relación con la religión. Y, por fin, su aceptación de la vida como es incluye la comprensión, trufada de unos celos que no quisiera sentir, cuando ve al hijo de su único gran amigo, el pastor metodista Boughton, acercarse a su mujer y a su hijo y ve la simpatía que éstos le demuestran; es una de las secuencias cumbre de la novela y un momento clave de la composición del personaje. Todo el pensamiento religioso de John Ames es una constante justificación de sí mismo, tanto de su ser en sí como de su existencia en el mundo y, en este sentido, la religiosidad que impregna el libro tiene un papel principal. A partir de ahí, él trata de entender y ordenar su experiencia y transmitirla al hijo. Cuando piensa en Edward se da cuenta de que él, John Ames, es el hijo que permanece en la casa del padre de la parábola evangélica. De tal convicción dan fe estas palabras que lo definen a la perfección: "Soy uno de esos justos por quienes el regocijo en el cielo será relativamente contenido".
Esta historia de un hombre justo, narrada en su propia voz con una elocuencia admirable, revela también el fondo tradicional del pensamiento de su autora, una mujer extremadamente inteligente y expresiva que culmina con esta obra el trabajo de más de veinte años y nos regala una inesperada obra maestra sobre asuntos de profunda trascendencia acerca del ser y el sentido, servidos por un personaje perdido y hallado en la más rancia América rural, cuya humildad y bondad sólo pueden compararse a su extraordinaria fortaleza vital y a su emocionante humanidad.


Marilynne Robinson

Naixement
Nacionalitat
Religió
Educació
Camp de treball
Ocupació
Escriptora
Període d'activitat
Segle XX-XXI
Ocupador
Obres destacables
Gilead (2004)
Premis
Marilynne Robinson (SandpointIdaho26 de novembre de 1943) és una escriptora estatunidenca que ha obtingut nombrosos premis.[1] Criada com a presbiteriana, Robinson es va fer més tard congregacionalista i algunes vegades predica a l'Església Congregacional Unida de Crist a Iowa. [cal citació]
Filla d'Ellen Harris Summers i John J. Summers, Robinson va viure, durant la seva infància a petites ciutats de l'Oest Mitjà; Va estudiar a Pembroke College, el col·legi femení de la Universitat de Brown i va llicenciar-se en Filosofia i lletres el 1966; posteriorment, va obtenir un doctorar en anglès per la Universitat de Washington(1977).[2]
L'any 1980 va escriure la seva primera novel·la, Housekeeping, que va tenir immediatament un gran èxit de crítica: va ser nominada per al premi Pulitzer i dos anys després va guanyar el Hemingway que atorga el Pen Club de Nova Anglaterra. Va trigar gairebé un quart de segle a publicar la seva segona novel·la, Gilead, que va sortir el 2004. Va tenir encara més èxit que l'anterior: va obtenir el premi del Cercle de Crítics d'aquell any i, el següent, va guanyar el Pulitzer i l'Ambassador Book Award. La següent novel·la, Home (2008) va ser finalista del Premi Nacional del Llibre i va obtenir l'Orange 2009 (actual Premi Femení de Ficció). L'any 2014 va publicar la seva quarta novel·la, Lila, que també va rebre molt bona crítica.
Robinson ha publicat, a partir de 1989, també una sèrie d'assajos, alguns dels quals han estat distingits amb importants guardons. Mother Country: Britain, the Welfare State, and Nuclear Pollution, el seu primer llibre de no ficció, va ser finalista del Premi Nacional del Llibre; Absence of Mind: The Dispelling of Inwardness from the Modern Myth of the Self va guanyar en 2009 el de les Conferències Terry de la Universitat Yale i The Death of Adam: Essays on Modern Thought (1998), el PEN/Diamonstein-Spielvogel Award for the Art of the Essay.[3]
Ha escrit articles i crítiques literàries per a revistes com Harper'sThe Paris Review i The New York Times Book Review. Ha obtingut residències en diverses universitats, fa classes a l'Iowa Writers' Workshop i viu a Iowa City.
Obres[modifica]  Novel·les 
·         Housekeeping (1980)
·         Gilead (2004)
  • Premi Grawemeyer de Religió 2006 (Universitat de Louisville)
  • Finalista del Premi Nacional del Llibre 2008 per Home
  • Premi del Llibre 2008 de Los Angeles Times por Home
  • Premi Orange 2009 per Home
  • Premi de Cercle de Crítics 2014 per Lila
  • Premi Park Kyung-ni 2013
·         Home (2008)
·         Lila (2014)
No ficció 
·         Mother Country: Britain, the Welfare State, and Nuclear Pollution (1989)
·         The Death of Adam: Essays on Modern Thought (1998)
·         Absence of Mind: The Dispelling of Inwardness from the Modern Myth of the Self (2010)
·         When I Was a Child I Read Books: Essays (2012)
·         The Givenness of Things (2015)
Premis i reconeixements[modifica]
·         Hemingway Foundation/PEN Award 1982 per Housekeeping
·         PEN/Diamonstein-Spielvogel Award for the Art of the Essay per The Death of Adam
·         Premi del Cercle de Crítics 2004 per Gilead
·         Premi Pulitzer 2005 per Gilead

dimarts, 28 de maig de 2019



El proper  mes de juny comentarem el llibre a L´amic escocés
De Maria Barbal





La meva crítica d'”A l’amic escocès”, de Maria Barbal.
Després de quasi cinc anys de silenci editorial l’escriptora de Tremp Maria Barbal acaba de publicar una nova novel·la. La bona gent de Vilaweb em va demanar que la llegís i en parlés en el seu portal i de tot plegat va sortir aquest article que, a part de consultar-lo en línia (aquí), podeu llegir a continuació:

Maria Barbal: fermes pedres de tartera
(Article publicat a Vilaweb el 23 de gener de 2019)
La Nit de Santa Llúcia de 1984, el protagonisme principal no el van tenir pas els premis grossos del cartell sinó una obra que es va emportar un premi més modest: el Joaquim Ruyra de narrativa juvenil. Es titulava ‘Pedra de tartera’ i la seva autora, Maria Barbal, desconeguda fins aleshores, havia optat per aquest premi perquè les bases del Sant Jordidemanaven un mínim de dos-cents folis i el seu text amb prou feines arribava a la meitat.
L’endemà mateix, Pep Albanell, en representació del jurat del Ruyra, va publicar un article al diari Avui en què destacava l’extraordinària qualitat de l’obra i el fet poc habitual que la decisió d’atorgar-li el premi hagués estat ràpida i unànime, sense cap oposició. Un parell de mesos després, quan va arribar a les llibreries –dintre de la col·lecció ‘El nus’ de literatura per a joves de l’editorial Laia–, ‘Pedra de tartera’ es va convertir en un dels grans referents de la narrativa catalana de la segona meitat del segle XX i la seva autora va començar una carrera literària que ja fa temps que ha situat el seu nom en l’aparador dels grans autors de casa nostra.
Els escenaris pallaresos per on discorria l’acció de ‘Pedra de tartera’corresponen als de la infantesa de Maria Barbal, nascuda a Tremp el 1949, i són presents en la seva obra, sobretot en les dues novel·les que va escriure a continuació, ‘Mel i metzines’ (1990) i ‘Càmfora’ (1992). Després, la seva producció es va anar diversificant fins a arribar a avui, amb una vintena de títols publicats i un silenci literari des de l’any 2014, quan va publicar ‘En la pell de l’altre’.
Desconec les raons d’aquesta pausa, però la veritat és que, com se sol dir col·loquialment, l’espera ‘li ha provat‘, perquè Maria Barbal ha tornat a la primera línia de l’actualitat amb la publicació d’‘A l’amic escocès’, una novel·la que ens retorna al seu món originari pallarès i tanca el cicle que va obrir ‘Pedra de tartera’.
 Benet, Conxa, Elvira…
El lector detectarà fàcilment en la figura de Benet, el protagonista d’‘A l’amic escocès’, uns quants atributs paral·lels amb la Conxa, la protagonista i veu narradora de ‘Pedra de tartera’. En molts aspectes, és la seva versió en home i pertanyent a la generació següent, un matís important. Penso, per exemple, com acata submisament la decisió de son pare, que el vol treballant, com ell, en la reconstrucció de camins i carreteres a Obres Públiques i, per tant, renunciant als seus somnis: ‘—Sí, sí, com vós digueu. Després, calla. S’adona que diu adeu per sempre al dibuix, a l’escultura, a les lletres, però ja no li queda pena per a aquest comiat.’ (p. 125)
Només una discrepància amb la Conxa pel que fa a la visió que els dos personatges tenen de Barcelona. Mentre que, per a ella, la gran ciutat‘és una cosa molt bona, és l’últim graó abans del cementiri’, per a en Benet, és el lloc on viu l’oncle Antoni, que fa de sastre al carrer Bergara, i l’escenari on, si hagués gosat de contradir son pare, els seus somnis potser s’haurien materialitzat: ‘A la ciutat queden les biblioteques, les acadèmies, les llibreries, els cinemes, els teatres, el practicar esports. Les noies, de totes mides i colors.’ (p. 43)
El lector atent d’‘A l’amic escocès’ –i coneixedor de ‘Pedra de tartera’– no trigarà a detectar les referències d’escenaris i personatges que lliguen un text i un altre. Bàsicament, per mitjà de la figura de l’Elvira, la noia de qui s’enamora en Benet; però també de la seva silenciosa mare –vídua per venjances de la guerra– i la tia Encarnació. És a dir, el mateix elenc de personatges de la primera novel·la de Maria Barbal: la Conxa, l’Encarnació, la tia sense fills que l’acull a casa seva (‘es veia prou que a casa érem molts’), en Jaume, mort a la guerra, i l’Elvira, la filla gran, que entoma el pes de la casa després de la tragèdia. També les maledicències dels pobles concretades en l’infame ‘alguna cosa devia haver fet si el van matar’.
Arribo a aquest punt i em vénen a la memòria unes declaracions que Maria Barbal va fer a propòsit de l’edició commemorativa del trentè aniversari de ‘Pedra de tartera’ i que em semblen molt adients: ‘Quan vaig escriure la novel·la hi havia en mi, crec que inconscientment, el desig d’aconseguir justícia. Amb la història d’una família, com milers d’altres, a qui ningú rescabalaria del drama de perdre un membre, sumat a un munt d’anys de silenci i de mirades de gairell, penso que jo bastia una base per a la memòria. Però no era prou.’

L’amic escocès
Potser sí que l’autora considerava que amb ‘Pedra de tartera’ no havia arribat al fons d’allò que pretenia explicar. Però ara, amb ‘A l’amic escocès’, tinc la impressió que ha aconseguit de completar el cercle amb la incorporació d’un nou ingredient que enriqueix la recepta: l’amistat entre en Benet i en George, membre de les brigades internacionals, trenada durant la convalescència de tots dos en un hospital durant la guerra i simbolitzada amb el dibuix inacabat d’uns arbres del jardí de l’hospital que l’escocès s’endú com a record amb una dedicatòria apressada –’A l’amic escocès’– d’en Benet.
Un record que perdurarà durant tota la seva vida –molt diferent i molt més agitada que la del seu amic pallarès, per cert– i que quan, ja a les portes de la vellesa, es proposa de reprendre’n el contacte provoca la situació que justifica tota la trama del llibre.
Trenta-cinc anys després d’aquella històrica Nit de Santa LlúciaMaria Barbal tanca el cercle amb una novel·la ambiciosa pel que fa a l’estructura i als recursos narratius que hi aboca i que demostra la seva maduresa com a narradora. Sense aquella sorprenent espontaneïtat que tan justificadament va meravellar Pep Albanell i els altres membres del jurat, però amb el valuós pòsit d’una carrera com a narradora que ens ha deixat uns quants llibres exemplars. Aquest, certament, en seria un.



Maria Barbal i Farré
Maria Barbal Lesung 2008 Langenau.jpg
Maria Barbal (2008)
Naixement
Nacionalitat
Ocupació
Influències
Primeres obres
Pedra de tartera (1985)
La mort de Teresa (1986)
Obres destacables
Pedra de tarteraCàmfora i País íntim

Maria Barbal i Farré (Tremp17 de setembre de 1949) és una escriptora catalana.[2]
Biografia[modifica]
Estudià filologia Hispànica a la Univestitat Central i exercí la docència a l'esenyament secundari (Escriptors.cat).[3]
Tot i que viu a Barcelona des dels anys seixanta, el món literari dels primers treballs de l'autora se centra en el Pallars de la infantesa i l'adolescència, un entorn rural vist, però, amb perspectiva crítica. La seva primera novel·la, Pedra de tartera, de ple en aquest cosmos, va rebre una molt bona acollida de públic i lectors. Obres posteriors recullen paisatges més urbans. També és autora de narracions breus, novel·les per a joves i d'una obra de teatre.
La seva obra ha estat traduïda a llengües com l'alemany, l'aranès, l'asturià, el castellà, l'italià, el francès, i el portuguès, entre d'altres. La seva tasca literària ha estat reconeguda amb la Creu de Sant Jordi.[4]
La Biblioteca de Catalunya conserva els manuscrits de l'obra literària en el Fons Maria Barbal.
Obra[modifica]

Maria Barbal parla sobre Tísner (2012)
Novel·la[modifica]
·         1985 — Pedra de tartera
·         1990 — Mel i metzines
·         1992 — Càmfora
·         1996 — Escrivia cartes al cel
·         1999 — Carrer Bolívia
·         2002 — Cicle de Pallars
·         2003 — Bella edat
·         2005 — País íntim
·         2008 — Emma
·         2014 — En la pell de l'altre (Columna)
·         2015 - Pedra de Tartera (Columna).[1] Reedició comemorativa dels 30 anys de l'obra acompanyada del llibre Pedres a la tartera: 50 veus commemoren el 30è aniversari de la novel·la de Maria Barbal
·         2019 - ’’L’amic escocès‘’
Prosa[modifica]
·         2001 Camins de quietud: Un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu
Narrativa breu[modifica]
·         1986 La mort de Teresa
·         1994 Ulleres de sol
·         1998 Bari
·         2010 La pressa del temps
·         2011 Cada dia penso en tu
Narrativa infantil i juvenil[modifica]
·         1991 Pampallugues
·         1992 Des de la gàbia
·         1995 Espaguetti Miu
Teatre[modifica]
·         2000 L'helicòpter
Premis[modifica]
·         1984 Joaquim Ruyra per Pedra de tartera
·         1985 Joan Crexells per Pedra de tartera
·         1986 Premi Literatura Catalana de la Generalitat, creació per a públic jove per Pedra de tartera
·         1992 Premi de la Crítica de narrativa catalana per Càmfora
·         1993 Premi Nacional de Literatura Catalana de narrativa per Càmfora
·         1993 Premi de la Crítica Serra d'Or de novel·la Càmfora
·         2000 Cavall Verd-Blai Bonet de narrativa per Carrer Bolívia
·         2005 Prudenci Bertrana per País íntim
Referències
Afegitó no controlat nº 39  per el mes de Juny 2019
Ecografia
                                            A Carla
Una niña en una caseta líquida;
esfera d´aigua que embolcalla el seu son.
La niña es tapa la cara amb els braços i el peus,
grácil contorsió de criatura novella.
Respira a través del cordó umbilical
que la lliga a un món incògnit.
No té fam, encara.
Rep l´amor que el pare i la mare
                                                                     S´han ofert en ella, flor preciosa.

Poema de Teresa Costa-Gramunt del llibre El somriure de l´esfinx