dissabte, 16 de juny de 2018


El proper mes de setembre comentarem
el llibre La cueva del sol de Elias Khouday

BABELIA
   FRANCISCO SOLANO   1 AGO 2009  La cueva del Sol



Algo debe significar que no se haya traducido al español, hasta ahora, ninguna obra de Elias Khoury (Beirut, 1948), escritor en lengua árabe de la importancia de los hebreos David Grossman y Amos Oz, ambos bien representados en nuestro país. Y no es descabellado postular que la causa sea más política que literaria. Pero extraña a su vez que sea así, pues la literatura de Elias Khoury, enraizada en la cultura árabe y a la vez deudora de la tradición novelística europea, no es una propuesta radical, sino una compleja vivisección del drama palestino, abordado en La cueva del sol con una multiplicidad de perspectivas que obliga al lector a una minuciosa aplicación, para no perderse en sus torrenciales fábulas. Se ha hablado, y el mismo autor lo ha sancionado, de la decisiva contribución de Las mil y una noches a la concepción que el escritor libanés tiene de la ficción. En una entrevista en este periódico declaró: "Como escritor, no trato de llegar al nivel mismo de los hechos, sino que doy cuenta de las distintas maneras de ver una misma cosa". Esta honestidad narrativa le lleva a una exploración que, en efecto, parece no agotarse nunca.


Resulta, por ello, tarea imposible referir en escorzo la espesa maraña de sucesos, experiencias, reflexiones políticas, evocaciones familiares que registran las apretadas páginas de La cueva del sol, una voluminosa novela que se sostiene y nutre del interminable monólogo de Jalil frente al moribundo Abu Sálim, también llamado Iz Ad-Din, Jonás, Abd Al-Wahid, Lobo, que yace inconsciente en un derruido hospital de un campo de refugiados palestino. Jalil cuida del moribundo, en calidad de enfermero voluntario, un periodo que abarca el tiempo de gestación humano, y no cesa de hablar, a veces increpándolo, otras temiendo su muerte, otras deseando que no vuelva a la vida, pero siempre valiéndose de su silencio para construir historias, verdaderas o falsas, que permitan acceder a un sentido, interpretar las penalidades, dar razón del absurdo del amor, discernir la incongruencia o la coyuntura de las convicciones políticas, la práctica de la violencia, la traición, la cobardía... El monólogo deriva en un diálogo epopéyico en el que los vivos se dicen a sí mismos lo que transmiten los muertos: "Contigo he descubierto las muchas personas que habitan en mi interior y siento que con ellas podría conversar eternamente". Esas "muchas personas" se dan cita en una misma voz revelando los secretos y las flaquezas de las acciones privadas y el orgullo y la humillación pública del pueblo palestino, de modo que se articula como la intrahistoria más vívida, mezclando ficción, verdad y creencia, en un admirable intento de reflejar, con la simulación de la palabra hablada, el máximo de realidad. Es, pues, portentosa la ambición que acapara La cueva del sol; contiene tantas historias -muchas inacabadas, como una gentileza al lector, que deberá completarlas- que se necesitaría más de una vida para atenderlas todas.
Elias Khoury    País:Líbano     Nacimiento:Beirut, 1948
Biografía de Elias Khoury

Escritor y crítico literario libanés nacido en Beirut en 1948. Fue militante de al-Fatah y de la Organización para la Liberación de Palestina (OLP) de Yasser Arafat, combatiendo con ellos en la Guerra Civil libanesa, resultando gravemente herido. En el terreno literario, y aunque sólo tiene dos obras traducidas al español (la antología poética Década y la novela La cueva del sol), es uno de los autores en lengua árabe más importantes de la actualidad. Ha sido director de varias publicaciones literarias, y ha ejercido la docencia en EE.UU. (universidades de Columbia y de Nueva York) y en su país natal. Tiene publicadas más de una docena de novelas en las que ahonda en los problemas de Oriente Medio, así como recopilaciones de historias cortas, poemarios y numerosos libros de ensayo. En sus últimas obras combina la lengua árabe con el dialecto libanés.




El proper mes de Juny comentarem
El llibre de Poeta a Poeta de Marius Torres


De poeta a poeta
·  36 poetes comenten 36 poemes de Màrius Torres
Un diàleg polifònic entre Màrius Torres i altres poetes dels diversos territoris de parla catalana i de totes les generacions i estètiques, els quals, breument i des de la seva perspectiva personal, interpreten un poema de Torres triat per ells mateixos. El resultat és la lectura atenta de trenta-sis poemes que apunten als nuclis neuràlgics de l’univers literari del poeta lleidatà, des de l’admiració i el reconeixement a l’home i a la qualitat inestimable de la seva obra, però que també ens obren les portes a la manera de sentir i de viure el fet poètic dels seus autors.

La poesía
Fragment de L´epíleg de Joan Margarit del llibre Un hivern fascinant

Una de les dues forces principals de la poesía és la seva veritat, tant si es tracta d´un poema realista, surreal, explicit, críptic o de qualsevol dels tipus en què els estudiosos clasifiquen les nostres maneres d´escriure-ls. Però la realitat és que un bon poema és tan difícil de fer, i és tan  poc  probable assolir d´escriure´l, que aquestes classificacions són sempre a posteriori, perquè el poema per moltes intencions i posicions  prèvies que es tinguin, es contrueix més com es pot que no pas com es vol, per dir-ho ras i curt. Sense erudicció continuaría  havent-hi poesía Sense veritat, no.

L´altra força important de la poesía és la bellesa

Veritat i bellesa poden superposar-se, però la veritat moltes vegades és en llocs on la bellesa no hi té res a fer. El territorio de l´art és només aquell on coincideixen. El poeta ha de saber que no hi ha cap lloc on no calgui investigar, perquè la bellesa pot ser a tot arreu,encara que oculta o gens evident en la major part de les ocasions.El pitjor error que pot fer un poeta és pensar que, en trobar només bellesa o només veritat, ja té les dues coses, que ja pot escriure el poema, perquè darrere d´una ha de seguir per força l´altra. La inspiració és, precisament , aquesta acte tam rar i difícil que consisteixa localitzar un lloc on és prou probable que hi puguin ser juntes, inseparables , veritat i bellesa



Màrius Torres i Perenya

Homenatge a Màrius Torres, Lleida.jpg
Monument de Màrius Torres a Lleida
Naixement
Mort
29 de desembre de 1942 (als 32 anys)
Sant Quirze Safaja
Sepultura
Cementiri de Sant Quirze Safaja, nínxol 81
Ocupació
Escriptor
Gènere
Moviment
Obres destacades
Pare
Germans
Modifica dades a Wikidata
Màrius Torres i Perenya (Lleida30 d'agost de 1910 – Sant Quirze SafajaMoianès29 de desembre de 1942) fou un poeta català, en l'òrbita del simbolisme.
Biografia[modifica]
Màrius Torres va nàixer al si d'una família lleidatana benestant, fill d'Humbert Torres i Barberà, polític, diputat al Parlament de Catalunya i de Maria Perenya Reixach, tots dos de famílies d'intel·lectuals, metges i advocats d'ideologia republicana.[1] Era el germà gran del polític Víctor Torres.
S'interessà des de ben jove per la literatura. Va estudiar al Liceu Escolar i a l'Institut General i Tècnic de Lleida, on va arribar a batxillerat. Actualment el centre que es coneixia com "Institut General i Tècnic de Lleida" rebé més tard el nom d'"Institut Màrius Torres" (Lleida).
Més endavant estudià medicina a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en malalties de l'aparell digestiu; en aquest moment, de 1926 a 1933, visqué al carrer del Comte d'Urgell 116. Hi escrigué una comèdia titulada "Un fantasma com n'hi ha pocs", que va ser presentada pels seus cosins al certamen literari Ignasi Iglésias entre 1933 i 1936.[1] També va col·laborar, al començament de la guerra civil al diari L'ideal de Lleida amb el pseudònim de Gregori Sastre.[1]
Als vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi i el desembre de 1935 ingressà al sanatori de Puigdolena, ubicat a Sant Quirze Safaja. Tenia vint-i-cinc anys i ja no en sortiria mai més, llevat d'algun viatge a Barcelona i al Mas Blanc.
El dia a dia al sanatori li permetia de cultivar les seves aficions: llegir, escriure, tocar el piano i passejar. El seu repertori de lectures era força extens, així, en el camp de la filosofia llegia autors del món clàssic com PlatóAristòtil i Lucreci, i autors contemporanis com Bergson i Nietzsche; pel que fa a les obres literàries, llegia narrativa i assaig i, sobretot, poesia. El ventall d'obres poètiques és ampli i entre el poetes llegits hi ha BaudelaireCarnerRibaGarcía LorcaMaragall, etc. Aquestes lectures seran una clara formació i influència per a la seua poesia, que es mou en l'òrbita del Simbolisme.
Al sanatori conegué Mercè Figueres, malalta com ell, que esdevindria la seva amistat més íntima i havia d'inspirar-li tota la sèrie Cançons a Mahalta, poema escrit el 1937. Amb Mercè Figueras, amb qui es podien veure poc a causa del règim estricte del sanatori i els períodes de repòs s'escrivien cartes, que van ser publicades el 2017 amb el títol de Cartes a Mahalta.[2] El 6 de desembre de 1936, Mercè li presentà Joan Sales i la seva dona Núria Folch, que havien vingut a visitar-la, establint-se a partir d'aquell moment una relació amb un llarg epistolari i una influència en la trajectòria poètica de Màrius.[3] Joan Sales publicà part de les cartes que els enviava en el seu llibre Cartes a Màrius Torres.
Fou al llarg de l'etapa al sanatori de Puig d'Olena quan la trajectòria literària de Torres, iniciada com a distracció mentre cursava els estudis de Medicina, passà a ocupar el primer pla de la seva vida. En aquest període l'autor s'autodefinia com “un metge que fa versos” i confessava que és “aquesta cosa absurda: un poeta líric”.[4]
Morí als trenta-dos anys i està enterrat al cementiri de Sant Quirze Safaja. Entre molts d'altres, hi ha dos poemes que tradicionalment s'han destacat, d'entre la breu obra de Màrius Torres: Dolç Àngel de la Mort... i La ciutat llunyana. La primera d'aquestes dues sovint s'ha cregut que era la darrera que va escriure,[3] però en realitat ho fou la intitulada Cançó.[5]
Al costat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Salvador Espriu, se l'inclou dins la generació del 36.[6]

dissabte, 14 d’abril de 2018


EL PROPER MES DE MAIG COMENTAREM EL LLIBRE
LA NOBLEZA DEL ESPIRIRU DE ROB RIEMEN
I  INFORMACIÓ DE NOVA INFORMACIÓ RADICAL 
de Marina Garcés


Crónica: Nobleza de espíritu
“La enseñanza universitaria, el alma mater del cultivo del espíritu, está ya politizada”: Rob Riemen
Alcanzando su segunda edición en México, el libro Nobleza de espíritu. Una idea olvidada (Taurus, 2016), del filósofo e intelectual holandés Rob Riemen, es un intento de mantener la última llama de la cultura encendida; es una luz esperazandora ante el oscuro esfuerzo politizado de borrar aquello que alguna vez se llamaba “alta cultura”, accesible a todos aquellos que deseaban abrazar la formación para ennoblecer el espíritu.
Fiel a la escritura ensayística, seguido por las ideas de los grandes pensadores desde Sócrates a Dostoievski pero, en especial, de la escritura de Thomas Mann, el autor nos propone un juego libre de ideas serias que las teje entre el recuerdo y la fantasía, pero con lucidez, sobre la situación de nuestro tiempo en relación al tema de la cultura, de la civilización y de la educación, siendo una crítica sutil a nuestra sociedad y, a la vez, una llamada a la recuperación de la “nobleza del espíritu” (del humanismo).
El libro de Rob Riemen viene a recordarnos que los jóvenes de hoy deberían ser educados no solo para ser unos buenos profesionistas, sino para comprender que es imposible vivir sin cultura, sin una educación humanista, con valores que hay que rescatar de entre tantas marcas que nos seducen. Este mensaje no es al azar, sino que el autor es consciente de que la enseñanza universitaria, que antes era el alma mater del cultivo del espíritu, está ya politizada, transformándose en una institución formativa de personal calificado.
 Por lo que el mensaje de Riemen es una señal de alarma dirigida a todos nosotros como sociedad, pero en especial al que tiene en sus manos la enseñanza de las humanidades: la misión del verdadero intelectual es la de recuperar la “nobleza del espíritu” pero para esto, se necesita, como dice el autor: “ser valiente”. De nada sirve pretender enseñar si la enseñanza no persigue este ideal; de nada sirve enseñar sin la libertad de pensar. Afirma Riemen: “sin libertad de pensamiento y de expresión, sin derecho a pensar de otra manera, a ser distinto y a discrepar, todos los demás valores se hallan idefensos”.
Fundador y presidente del Nexus Instituut (Instituto Nexus) en Tilburg,  Países Bajos, Rob Riemen ha entregado su misión al servicio de recordarnos el valor fundamental de la cultura para la formación de nuestro carácter. Las aulas del Instituto han sido abiertas, desde el año 1992, a varias personalidades de nuestros tiempos como: J. M. Coetzee, Jürgen Habermas, Susan Sontag, Daniel Barenboim, Roger Scruton, George Steiner, Milan Kundera, Mario Vargas Llosa y muchos más, todos ellos defensores del humanismo. Fuera de dirigir el Instituto y organizar cada año foros en los cuales participan personalidades como las ya mencionadas, Riemen se destaca también como autor de varios artículos y de los libros: “Nobleza del espíritu. Una idea olvidada”, traducido en varios idiomas, el “Eterno retorno del fascismo” y  “La universidad de la vida”.
Plantar cara al sistema: sobre “Nova il·lustració radical” de Marina Garcés
Marina Garcés, néta del poeta Tomàs Garcés, comença a ser una referència ineludible del pensament actual. Un pensament que es vol reflexió i acció, teoria i pràctica alhora. Ara ha publicat Nova il·lustració radical, en una col·lecció mítica que ha recuperat l’editorial Anagrama: “Quaderns Anagrama”.
I què hi defensa l’autora? Doncs, com proclama el títol, que reprenguem l’esperit de la il·lustració. I açò vol dir, sobretot, més que defensar un determinat paradigma, adoptar una actitud. Una actitud lligada a combatre el nihilisme desesperançat que llança el sistema actual i que ens diu contínuament que no podem fer res per canviar el món, per aturar el canvi climàtic, per millorar la salut social i eliminar la pobresa de mig planeta…Una actitud que també ha de lluitar contra els dogmatismes polítics, religiosos, econòmics que alimenten la deriva autoritària, el despotisme i la violència dels estats actuals.

El punt de partida de Garcés és el diagnòstic del nostre present que no pot oblidar els tristos resultats postmoderns que constaten el descrèdit de la idea de progrés en la nostra cultura i ens conviden a renovar l’edifici tot sabent que la casa té l’aluminosi. Ella parla, per això, que vivim en un temps de “pròrroga”,  plagat de missatges apocalíptics i de promeses de salvació en la tecnociència i en la robòtica. Ço és fora de l’home. Recuperar el llegat il·lustrat passa per tornar a posar l’individu al centre de l’acció i reactivar les humanitats (això sí amb el conjunt de sabers, no sols els de lletres) a través de les quals buscar el sentit de l’experiència humana i, amb ell, la dignitat.

El tercer punt d’aquesta nova il·lustració esbossa un mapa per tal d’enrobustir l’humanisme. Novament els punts de partida han de ser la conseqüència d’haver aprés que l’eurocentrisme, l’absolutització de l’intel·lecte o la relació del saber amb el poder, són focus infecciosos. Cal, per això, buscar uns nous punts de partida a través del diàleg entre cultures, abandonar determinats pressupòsits lligats a l’universalisme, i tornar a reelaborar la relació natura-cultura.  La imatge final del llibres és ben eloqüent: ”Imagino la nova il·lustració radical com una tasca de teixidores insubmises, incrèdules i confiades alhora. ‘No us creiem’, som capaces de dir, mentre des de molts llocs refem els fils del temps i del món amb eines afinades i inesgotables”.
La fase del nou pensament més que cap proposta sobre el futur, passa per contestar els discursos dominants i demana, en primer lloc, no creure’s els relats del poder. La meua generació ho deia d’una altra manera: “plantar cara al sistema”.

 

Marina Garcés Mascareñas (Barcelona1973) és una filòsofa i assagista catalana. És professora titular de filosofia de la Universitat de Saragossa. Ha impulsat el projecte col·lectiu Espai en Blanc [1] de pensament crític i experimental.[1][2] Un dels conceptes centrals del seu pensament és el comú en el camí de desenvolupar alternatives per enfrontar-nos a les crisis actuals. Defensa la filosofia com una forma de vida, un art que neix al carrer i que continua sense interrupció a l'espai íntim i invisible.[1]     Biografia[modifica]
Va estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona, on es va doctorar el 2001 amb una tesi titulada Las prisiones de lo posible. Des del 2002 impulsa i coordina el projecte Espai en Blanc, una aposta col·lectiva per una relació compromesa, pràctica i experimental amb el pensament filosòfic.[2] Encara que ha viscut sempre a Barcelona, actualment treballa com a profesora titular de filosofia a la Universitat de Saragossa. Ha col·laborat, amb altres universitats com la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat Pompeu Fabra o la Universitat de Girona a través de diversos màsters. Des de 2016 és membre del claustre del professors del Programa d'Estudis Independents del MACBA i dirigeix l'Aula Oberta de l'Institut d'Humanitats (CCCB).[2] El 2017 va ser pregonera de les Festes de la Mercè.[nota 1][3]