diumenge, 15 de desembre del 2019


El proper mes de gener del 2020 comentarem el llibre
Dansa de les ombres felices de Alice Munro


Avanç editorial: 'Dansa de les ombres felices' d'Alice Munro
L'editora Maria Bohigas explica el perquè de publicar el primer llibre de relats de la Nobel Alice Munro · Llegiu-ne un relat
Men?ame

'Dansa de les ombres felices' (Club Editor) és el primer llibre que va publicar Alice Munro, l’any 1968. Quaranta-cinc anys després, què representa aquest llibre dins l’obra d’una de les poques dones guardonades amb el Nobel de literatura? Molt més que un debut: l’origen. En aquestes quinze històries que passen a la vora de rius, en cases pageses i pobles aïllats, Alice Munro fa sorgir vides ordinàries en el moment en què una revelació les trastoca. Llegiu el relat íntegre 'Nois i noies' (pdf), amb traducció de Dolors Udina.
Escoltem l'editora, Maria Bohigas, responsable de Club Editor:

«Què convenia publicar d’Alice Munro després de 'Estimada vida', un llibre que l’autora va anunciar que seria el darrer, el seu testament literari, coincident amb aquesta distinció magnífica i aclaparadora que és el premi Nobel? Ja que no hi hauria cap 'nou' llibre, quin dels seus anteriors tenia sentit que donéssim al públic?

Doncs el que dóna origen a mig segle d’escriure: el primer d’un conjunt de catorze llibres, 'Dansa de les ombres felices', publicat quan Alice Munro tenia trenta-set anys. Més enllà de la gràcia d’oferir en català els dos extrems de l’obra, ve la sorpresa: són germans bessons. Com si tota la trajectòria de Munro consistís a saber tornar allà d’on havia sortit. Els lectors de 'Estimada vida' recordaran amb nitidesa els últims contes del volum, que Munro segrega amb aquest avís: 'Les quatre peces finals d’aquest llibre no són ben bé contes. Formen una unitat a part, autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules ―i les més íntimes― que he de dir sobre la meva vida.'

A 'Dansa de les ombres felices'  el lector retrobarà la mare malalta, el pare criador de guineus, la inquietant estranyesa dels somnis de la filla, veritables protagonistes d’alguns dels quinze contes amb què Alice Munro es va estrenar. I gairebé fa por ―com fa por el veí anòmal i fascinant del conte 'Imatges'― que la jove Alice Munro fos tan plenament madura. I també fa riure que una vella escriptora pugui arribar a ser tan mentidera; us adoneu del drama de fer servir el femení en aquesta frase? Hi ha un altre conte del volum, 'Nois i noies', que fa caure d’esquena.

Sota la joventut, l’extraordinària maduresa precoç: res d’estrany si penseu que entre 'Dansa de les ombres felices' i el primer conte publicat en revista el 1950, Munro va deixar passar divuit anys. Divuit anys per produir el primer llibre. És ben bé una escriptora que no té por del temps. La premsa havia dit d’ella als inicis: 'Mestressa de casa troba temps per escriure relats'. Doncs sí senyors: mestressa de casa ha produït una obra que no tributa res a la banalitat, ni a la pressa, ni al pànic de no ser sentit. I que compta entre les deu obres de dona que el Nobel ha distingit.

P.S. Per al lector català d’avui, 'Dansa de les ombres felices'  ofereix una curiositat: el conte intitulat 'El Tractat d’Utrecht' en què surt, ¡sí!, la Guerra de Successió. 


Alice Munro
Naixement
(en) Alice Ann Laidlaw
10 juliol 1931 (88 anys)
Wingham (Canadà)
Formació
Ocupació
Gènere
Influències

Alice Ann Munro, de naixement Alice Ann Laidlaw (WinghamOntàrio10 de juliol del 1931), és una escriptora de contes canadenca que escriu en anglès. Va rebre el Premi Nobel de Literatura del 2013[1] i el Premi Booker del 2009.[2]
La ficció dels contes de Munro se situa al seu país natal del comtat d'Huron (Canadà), al sud-oest de la província canadenca d'Ontàrio.[3] Les seves "accessibles i commovedores històries" exploren les complexitats humanes amb un estil aparentment fàcil, sense esforç.[4] La seva obra ha fet de Munro "una dels nostres [canadencs] més grans escriptors de ficció contemporanis" o, com diu Cynthia Ozick, "la nostra Txékhov".[5] El 2013, Munro rebé el Premi Nobel de Literatura per la seva obra com a "mestra del conte modern".
Vida i obra[modifica]
Alice Ann Laidlaw nasqué el 10 de juliol del 1931 a Wingham (Canadà), filla d'un criador de guineus i visons per a la producció de pells, i d'una mestra d'escola.[6] Alice va iniciar-se com a escriptora quan era una adolescent, i va publicar la seva primera història, The Dimensions of a Shadow, el 1950, mentre estudiava filologia anglesa i periodisme a la Universitat de l'Oest d'Ontàrio, amb una beca de dos anys.[7][8] En aquesta època, Alice va treballar de cambrera, venedora de tabac i auxiliar bibliotecària. El 1951, ja llicenciada, va deixar la universitat per casar-se amb el seu company d'estudis James Munro, i es van traslladar a West Vancouver (Colúmbia britànica), on ell va trobar feina en uns grans magatzems. Allà van néixer les seves tres primeres filles, Sheila (1953), Catherine (1955), que morí tanmateix a les 15 hores de vida, i Jenny (1957). El 1963, la família es va traslladar a Victoria (Colúmbia britànica), on van obrir la llibreria Munro's Books, que encara existeix. El 1966, nasqué la seva filla petita, Andrea.
El primer recull de contes de Munro que va tenir èxit fou Dance of the Happy Shades (1968), que va guanyar el premi del Governador General, el premi literari més important del Canadà.[9] A aquest primer èxit, va seguir el de Lives of Girls and Women (1971), una col·lecció d'històries entrellaçades que de vegades ha estat qualificada erròniament de novel·la.
Alice i James Munro es divorciaren el 1972, i ella va tornar a Ontàrio per ser escriptora resident a la Universitat de l'Oest d'Ontàrio, on el 1976 rebé el doctorat honoris causa. El mateix any 1976, Alice Munro es va casar amb Gerald Fremlin, un cartògraf i geògraf que havia conegut a la universitat,[7] i es van instal·lar en una granja als afores de Clinton (Ontàrio), i després en una casa dins de la ciutat, on encara segueix vivint ella.
El 1978, Alice Munro va guanyar el seu segon premi del Governador General per la col·lecció de relats entrellaçats Who Do You Think You Are?, que als Estats Units es publicà amb el títol The Beggar Maid: Stories of Flo and Rose.[10] Entre el 1979 i el 1982, va viatjar per AustràliaXina i Escandinàvia. El 1980, fou nomenada escriptora resident alhora en dues universitats, la Universitat de la Colúmbia britànica, al Canadà, i la Universitat de Queensland, a Austràlia. Durant les dècades del 1980 i del 1990, va publicar una col·lecció de contes cada quatre anys, aproximadament.
El 2002, la seva filla gran, Sheila Munro, publicà unes memòries d'infància que va titular Lives of Mothers and Daughters: Growing Up With Alice Munro. El seu conte The Bear Came Over the Mountain fou adaptat al cinemaSarah Polley va dirigir la pel·lícula amb el títol Away from Her (Lluny d'ella), que van protagonitzar Julie Christie i Gordon Pinsent; es va estrenar al Toronto International Film Festival del 2006 i fou nominada a l'Oscar al millor guió adaptat el 2007, però fou derrotada per No Country for Old Men, dels Germans Coen.
Els contes de Munro han aparegut sovint en publicacions com ara The New YorkerThe Atlantic, Grand StreetMademoiselle i The Paris Review. En entrevistes promocionals del seu recull The View from Castle Rock, el 2006, quan tenia 75 anys, Munro va comentar que ja no podria publicar cap més sèrie de relats. Tot i així, l'agost del 2009 encara va treure una nova obra, Too Much Happiness.[11] En una compareixença a Toronto, l'octubre del 2009, Munro va explicar que estava rebent tractament contra el càncer i per a una insuficiència cardíaca que l'obligaria a sotmetre's a una operació coronària.[12]
Gerald Fremlin, el seu segon espòs, va morir el 17 d'abril del 2013, a l'edat de 88 anys.[13]
El 10 d'octubre del 2013, Alice Munro fou guardonada amb el Premi Nobel de Literatura, per ser "mestra del conte contemporani".[14][15] És la primera persona canadenca que guanya el Premi Nobel de Literatura.[16]
Estil[modifica]
Moltes de les històries de Munro estan ambientades al comtat d'Huron (Canadà). Aquest fort localisme és una de les característiques més significatives de la seva ficció. Una altra d'aquestes característiques és la presència omniscient del narrador, que serveix per donar un sentit al món que crea. Molts comparen les localitzacions de Munro en pobles petits amb el que fan els escriptors del sud dels Estats Units. Igual que en les obres de William Faulkner i de Flannery O'Connor, els seus personatges sovint s'enfronten als costums i tradicions més arrelats, però la reacció dels personatges de Munro sol ser menys intensa que la dels seus col·legues del sud. Els seus personatges masculins tendeixen a aparèixer com un estereotip, mentre que els femenins són molt més complexos. Moltes obres de Munro, tot i no ser novel·les, exemplifiquen el gènere literari conegut com a novel·la gòtica.[17]
L'obra de Munro s'ha comparat amb la dels grans autors de contes. En les seves històries, com en les de Txékhov, la trama és secundària i poc rellevant. Com a l'obra d'Anton Txékhov, Garan Holcombe assenyala: "Tot es basa en un moment d'epifania, d'il·luminació sobtada, el concís, subtil, revelador detall". L'obra de Munro tracta de "l'amor i la feina, i del fracàs en l'un i l'altra. Ella comparteix amb Txékhov l'obsessió pel temps i per la nostra tan lamentada incapacitat per a alentir-lo o per a preveure el seu inexorable moviment cap endavant".[18]
Un tema freqüent en les seves obres —particularment evident en les seves primeres històries— ha estat el dilema d'una noia que arriba a l'edat de plantejar-se les seves relacions amb la família i amb el poblet on ha crescut. En la seva obra recent, com ara Hateship, Friendship, Courtship, Loveship, Marriage (2001) o Runaway (2004), ha canviat el centre d'interès cap als maldecaps de les dones soles de mitjana edat i de les més grans. Una marca del seu estil de crear els personatges és l'experiència d'una revelació que il·lumina —i hi dona sentit— un esdeveniment.
La prosa de Munro revela les ambigüitats de la vida: "irònica i seriosa al mateix temps", "consignes de pietat i d'honor i d'encès fanatisme", "coneixements tan especials com inútils", "tones d'estrident i feliç ultratge", "el mal gust, la falta de cor, i gaudir-ne". El seu estil col·loca el que és fantàstic al costat del que és vulgar i corrent, amb l'un i l'altre plans intersecant-se de manera que evoquen la vida de manera senzilla i sense esforç.[19] Tal com ha dit Robert Thacker: "L'escriptura de Munro crea... una unió empàtica entre lectors i crítics, més que aparent entre ells. Nosaltres recreem el que ella escriu per la seva versemblança: no és el que en diríem mimesi, i... "realisme", sinó més aviat el sentiment de ser un mateix... de ser simplement un ésser humà".[20]
Molts crítics han afirmat que els contes de Munro, sovint, tenen la profunditat emocional i literària d'una novel·la. Alguns es pregunten si Munro, en realitat, escriu contes o bé novel·les curtes. Alex Keegan dona una resposta simple: "A qui li preocupa? En molts contes de Munro hi ha molt més que en moltes novel·les".[21]