dissabte, 13 de desembre de 2014

LOS DESORIENTADOS



La trobada del mes de Gener , comentarem el llibre 

Los desorientados  de Amin Maalouf 

Amin Maalouf (Beirut, 25 de febrer del 1949),
 és un escriptor  libanès enllengua francesa.    Biografia[
Els pares d'Amin Maalouf eren periodistes d'ascendència cristiana.
 La seva mare procedia d'una família tradicionalment catòlica
 i francòfona, i el seu pare, de formació anglòfona, procedia de la comunitat melquita. Amin Maalouf cursà estudis de sociologia i d'economia política en una escola jesuïta francesa i a la universitat francesa de Beirut.
Va treballar com periodista durant 12 anys. Fou director del diari an-Nahar fins al començament de la guerra civil libanesa del 1975, quan es va exiliar a França amb la seva dona i els seus tres fills, i on resideix des d'aleshores. Allà fou redactor en cap de la revista Jeune Afrique, cobrint nombrosos esdeveniments importants com la guerra de Vietnamo la revolució de l'Iran, i va fer reportatges en més de seixanta països. A partir del 1985, arran de l'èxit obtingut amb Les croades vistes pels àrabs, es dedica exclusivament a l'escriptura.
La seva obra es troba marcada per les seves pròpies vivències: la diversitat dels seus orígens, la convivència amb diferents llengües i religions, l'enfrontament entre comunitats i l'exili. En la ressenya de la UAB a l'ocasió de l'Any de la Mediterrània 2003/2004 es diu que "Maalouf combina la narració de fets històrics fascinants amb fantasia i amb idees filosòfiques. Les seves novel·les ofereixen una visió sensible i refinada dels valors i les actituds de les diferents cultures del Pròxim Orient i del Nord d'Àfrica i, en conjunt, del món mediterrani, entre les quals intenta sempre d'establir ponts de diàleg i de comprensió".[1]
L'any 2005 va guanyar el Premi Internacional Terenci Moix al millor llibre de l'any 2004 per Orígenes.[2] El 6 d'abril del2006 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili i el juny del 2010 va rebre el premi Príncep d'Astúries de les lletres.[3]

Novel·la[modifica | modifica el codi]

·                    Lleó l'africà (1986), premi de l'Amistat franco-àrab 1986
·                    Samarcanda (1988), que parla del poeta i savi Omar Khayyam
·                    Els jardins de llum (1991), biografia novel·litzada del profeta Mani
·                    El segle primer després de Beatrice (1992)
·                    La roca de Tanios (Premi Goncourt 1993)
·                    Les escales de Llevant (1996)
·                    El periple de Baldassare (2000). Un mercader genovès, instal·lat a Orient, se'n va a la recerca d'un llibre mític on es diu que s'hi troba "el centè nom", és a dir, el nom ocult de Déu. (Premi Jacques Audiberti-ville d'Antibes 2000)

Assaig[modifica | modifica el codi]

·                    Les croades vistes pels àrabs (1983)
·                    Les identitats que maten (1998)
·                    Orígens (Premi Méditerranée 2004)
·                    Un món desajustat (2009)

Llibret d'òpera[modifica | modifica el codi]

·                    L'amor de lluny (2000)
·                    Adriana Mater (2004)
 Enllaços 


dissabte, 15 de novembre de 2014

WONDER

                              Llibre del mes de desembre

                                  Wonder   


WONDER, una novel·la molt humana i plena de sentimentns Wonder ens ofereix una faula sobre la superació personali lluita contra les adversitats.

Comparable amb l’excel·lent novel·la de Mark Haddon, ‘El curiós incident del gos a mitjanit. Wonder és una faula sobre la superació personal i la lluita contra les adversitats.
R J Palacio debuta com a escriptora  amb Wonder/ La lección de August  (La Campana/Nube de tinta), després de treballar com a dissenyadora  de portades de llibres.
«Em dic August, per cert.  No penso descriure la meva cara.  Segur que és molt pitjor que tot  el que us esteu imaginant.»
Aquesta és la carta de presentació de l’August, un nen de 12 anys que ha nascut amb una malformació a la cara.  Ja des de ben petit ha patit tot un seguit d’operacions que l’han allunyat de l’escola i del món.
August ha viscut en un món fet  a la seva mida, allunyat de la resta de la humanitat. Malgrat això sempre ha viscut amb una certa angoixa  la reacció que provoca la seva cara.

Si em trobés una llàntia màgica i només li pogués demanar un desig, demanaria tenir una cara normal que no cridés gens l’atenció.
Demanaria poder anar pel carrer sense que la gent, al veure’m, fes allò d’apartar la vista.
¿Sabeu què crec, jo?

Que l’única cosa que fa que no sigui normal és que ningú m’hi troba.

El seu univers fins ara s’ha centrat  al voltant dels familiars més propers; els seus pares, la germana Via,  la  gosseta Daisy i les pel·lícules de ‘La guerra de les galàxies’.
De la super protecció rebuda, l’August haurà de superar un  nou repte:  abandonar la seva llar,  anar a l’escola i relacionar-se amb la resta de companys de classe.
Fins ara la seva mare li feia de mestre  a casa i ara començarà cinquè a una escola de debò. L’August haurà d’adaptar-se a la nova situació amb el doble repte  d’ acceptar-se i que els companys l’acceptin tal com és ell.
La mare diu que ja l’hi havien explicat tot de mi i que s’havia anat preparant per veure’m. Però diu que quan va tenir al davant per primera vegada la meva carona aixafada  l’únic que va veure és que tenia uns ulls preciosos’       A partir d’aquest moment coneixerem la història de l’August des de diferents fronts  amb capítols narrat per la seva germana  Via i els companys de classe  Jack, Justin  i la Summer. Aquest fet ajuda a construir una visió molt més amplia de la història, que ens permetrà reflexionar sobre qüestions referents a l’amistat i la superació de les adversitats.
‘’Reconec que costa una mica acostumar-s’hi, a la cara de l’August. Ja fa dues setmanes que m’assec amb ell, i no es pot dir que sigui la persona més polida del món, menjant. Però a part d’això, és molt simpàtic. També puc dir que ja no em  fa gens de pena’ ‘
Tothom té dret a un moment  de glòria, o a una ovació com diu l’August a Wonder.
Donem tots plegats tambe una ovació  a una història molt humana i plena de sentiments que no ens deixarà indiferents.

Un lectura que hauria de ser obligatòria a les escoles.

dissabte, 11 d’octubre de 2014

EL IMPERIO

El Imperio 

de l'escriptor Ryszard Kapuscinski


Reportero, trotamundo, cronista, el polaco Ryszard Kapuscinski (1932-2007) fue y sigue siendo un referente del periodismo internacional. Habría cubierto un total de 27 situaciones del tipo de asonadas, revueltas y golpes de Estado. El Imperio, publicado por primera vez en 1993, es uno de sus trabajos más celebrados (anticipo que, en mi opinión, el libro no desmerece junto a la literatura de calidad). Híbrido de relato de viajes y de reportaje, el imperio al que alude el título es la Unión Soviética: el antiguo imperio de los zares-más o menos-, en clave comunista.
    Por sobrepujar el nivel de la obviedad (‘esta es crónica de viajes por la URSS’),vale apuntar que el libro es en gran medida el testimonio de un viajerosumergido en la Unión Soviética profunda. Pero también es, en otra importante medida, relación –que no ensayo ni estudio exhaustivo- de lo que un observador acucioso ha visto en el transcurso de un acontecimiento miliar en la historia contemporánea: el derrumbe del imperio soviético.
Sabida la índole del libro, se puede contar con una sucesión de anotaciones realizadas conforme progresa la andadura del autor –andaduras, en rigor, ya que los viajes de los que deja constancia son varios. La expectativa es felizmente sazonada con reflexiones pertinentes, propiciadas por lo que se ofrece al entendimiento del viajero. Y es que Kapuscinski es cronista de fuste, cultivado, consecuente con su predicamento de que los periodistas han de ser “cazadores furtivos de otros campos: filosofía, sociología, psicología, antropología, literatura… Y [su deber es] profundizar en los temas. Hacerse sabios. Todo ello con el afán de hacer ver al lector” (‘El periodismo como pasión, entendimiento y aprendizaje’, artículo de prensa).
El primer contacto de Kapuscinski con el leviatán soviético se produjo cuando nuestro autor apenas contaba siete años de edad, en los aciagos días de 1939, a poco de ser rebasado el flanco oriental de Polonia por el Ejército Rojo. Tras esta iniciación, amarga como se puede suponer, siguieron sendos viajes por territorios de la URSS en 1958 y 1967. De manera inevitable, la nota política sobrevuela las páginas correspondientes a tales viajes, que ocupan poco menos de un tercio de la extensión del libro. No obstante, en ellas dicha nota está subordinada al interés por las singularidades culturales de la periferia asiática del imperio.
El grueso de la obra se concentra en el período final de la URSS, entre 1987 y 1992. Aquí el interés ‘etnológico’ es desplazado por el político. No es sólo el desmoronamiento del coloso comunista lo que concita atención, sino también las tensiones étnicas y nacionalistas entre las repúblicas extra-rusas, cuyo distanciamiento de Moscú es cada vez más pronunciado. Uno de los pasajes álgidos del libro es aquel en que el periodista, bajo disfraz y en connivencia con una diputada armenia del Sóviet Supremo, viaja al Alto Karabaj, constante motivo de disputas entre Azerbaiyán y Armenia. Hay ocasión de constatar la presión a que es sometido este enclave cristiano -específicamente armenio- en territorio musulmán, pero también el orgullo de un pueblo que se considera el extremo oriental de la civilización europea.
Otro notable momento es el que tiene por centro la región de Kolymá, desierto helado de Siberia nororiental. Reverbera en el capítulo respectivo el horror del Gulag,la red soviética de campos de concentración, tormento y sepultura de una miríada de víctimas engullidas por el régimen.
Aparte de las muy oportunas citas que de vez en cuando nutren las páginas de la obra, el panorama es redondeado por medio de comprometidas observaciones personales. No posa Kapuscinski de observador neutral. Así, por ejemplo, cuando visita Bakú (capital de Azerbaiyán) en plena crisis del poder soviético, puede comparar el éxodo masivo de rusos de las provincias imperiales con el de la población blanca de África en décadas precedentes. “Son [los que huyen de África] los colonizadores de ayer, amos y señores de estas tierras. Hoy, por el contrario, su único deseo es salir de allí […]”; misma situación es la que involucra a multitud de rusos en torno de 1990: antaño señores, al presente unos parias compelidos a retornar a la patria natal (o la de sus ancestros). ¿Qué hay en uno y otro caso, que impulse a migrar a las antiguas castas dominantes? “Es en la conciencia del colonizador –comenta el autor- donde se ha dejado oír su infierno, el infierno interior. Se ha despertado y salido a la superficie su mala conciencia […]. Esta mala conciencia no necesariamente tiene que referirsea todos y cada uno de los individuos que forman el cuerpo de colonizadores. Muchos de estos hombres se sienten –y lo son- del todo inocentes. Pero son víctimas de una situación que ellos mismos han contribuido a crear, a saber, la situación colonial, que se basa en el principio de la asimetría y la subordinación del hombre colonizado al colonizador”. El observador ha tomado partido, ya se advierte; el único que cabe al ciudadano de un país que ha padecido hasta la saciedad el drama de la invasión y la conquista.
Más adelante, otro de sus posicionamientos:
“Al mundo lo amenazan tres plagas.
La primera es la plaga del nacionalismo.
La segunda es la plaga del racismo.
Y la tercera es la plaga del fundamentalismo religioso.
Las tres tienen un mismo rasgo, un denominador común. La irracionalidad, una irracionalidad agresiva, todopoderosa, total. No hay manera de llegar a una cabeza tocada por una de estas plagas. En una cabeza así arde constantemente una santa pira en espera de víctimas. Todo intento de entablar una conversación serena está condenado al fracaso. Aquí no se trata de una conversación sino de una declaración. Que asientas a lo que él te dice, que le concedas la razón,que firmes tu adhesión”.
En otro llamativo pasaje, reflexiona Kapuscinski acerca de cómo ha asistido al proceso de la perestroika y la caída de la URSS: a través de dos pantallas, la de la televisión –que mostraba el teatro de la gran política- y la de la vida cotidiana –que le rodeaba por doquier en sus viajes-.El contraste lo lleva a percibir una suerte de contrapunto disonante entre el mundo cotidiano y el de los acontecimientos políticos. Mientras éstos siguen un ritmo vertiginoso, la rutina del hombre de la calle prosigue parsimoniosa y tan sufrida como siempre. Además, la televisión contribuiría -por fin- a desacralizar el mundo de la política (verdadera revolución en Rusia, país cuya constante histórica ha sido la mitificación de un poder absoluto y distante del hombre común).
Mérito notable es que tales pasajes -a manera de interludios- sean lo suficientemente dosificados y puntuales como para no alterar la progresión de la lectura. ‘El Imperio’ se beneficia de unas equilibradas proporciones de amenidad e información (prenda, me parece, de las crónicas de calidad).Desplegada la trama, fluye y discurre armoniosamente, sin costuras ni remiendos aparentes. Ya esto se agradece.
Mi muy personal veredicto: lectura recomendable; sin reservas.
“El Imperio”, Ryszard Kapuscinski. Anagrama, Barcelona, 2007. Traducción de Agata Orzescek. 357 pp. 



dissabte, 6 de setembre de 2014

ERASMO DE ROTTERDAM

Erasmo de Rotterdam
Triunfo y tragedia de un humanista
     de l'escriptor Stefan Zweig   
                   
Erasmo de Rotterdam (en alemán Triumph und Tragik des Erasmus von Rotterdam) es un libro del autor austriaco Stefan Zweig en el que realiza una biografía sobre el ilustre humanista Erasmo de Rotterdam. Dividido en once capítulos, el autor recrea, desde su típica perspectiva emocional, el conflicto interno de Erasmo a medida que se generan las fuerzas creadoras de la Reforma Luterana y su posicionamiento equidistante en la lucha Reforma-Contrarreforma.1 En la obra parece verse el reflejo de la actitud de Erasmo en el propio Zweig, defensor de su neutralidad y en contra de los conflictos violentos que en sus días se materializaron con la ascensión al poder del nazismo y la II Guerra Mundial.
La obra comienza con una visión rápida de los rasgos más generales de la vida de Erasmo, a quién Zweig denomina «el primer europeo consciente de serlo» describiendo la personalidad de Erasmo manifestada en sus obras literarias, su carácter y sus ideales. A continuación, Zweig describe el contexto histórico en el que Erasmo se desarrolló como individuo y lo que, a juicio del autor, configuró su personalidad. Tras la narración de los detalles conocidos de su juventud, el autor se extiende en la labor de Erasmo como erudito y docente, desde su labor de escritor, traductor y difusor de la cultura humanista. A continuación se exponen las fronteras infranqueables que limitan la labor del humanismo frente a las tensiones que se crean en torno a la Reforma Protestante en Alemania, de la que la Dieta de Worms, será uno de los capítulos cruciales.
A medida que la biografía del sabio va terminando, la obra llega al clímax con el enfrentamiento entre Erasmo y Lutero, inevitable por las diferencias insalvables entre ambas personalidades. Zweig señala la Dieta de Augsburgo como la última oportunidad de Erasmo para actuar con valentía contra el final de su mundo idealizado, donde la cultura y el entendimiento triunfen. Pero su reiterado carácter neutral y moderado le impide dar el paso crucial, lo que derivará en su eliminación de la primera fila intelectual y le relegará a un lugar secundario en la historia de la Reforma. Su declive físico y vital da paso al legado tras su muerte, muy importante en el plano de las ideas, con influencias en filósofos de los siglos XVIII y XIX.  


Informació extreta de la wikipèdia, si cliqueu a sota enllaçareu amb la informació


Altres enllaços d'interès:






          

diumenge, 29 de juny de 2014

EL MUNDO DE AYER

El mundo de ayer
Memorias de un europeo
de l'escriptor Stefan Zweig



Propera trobada dilluns 15 de setembre a les 16.00 h a l'Escola Pia Santa Anna de Mataró

Stefan Zweig va ser un escriptor molt conegut durant la dècada dels 20 i els 30. Des de la seva mort el 1942 la seva obra esdevé menys coneguda per al públic en general.
Zweig va escriure novel·les, històries curtes, i diverses biografies, la més famosa de les quals és probablement la de Maria Stuard. Es va publicar en alemany amb el títol de Maria Stuart i en anglès amb el títol de (The) Queen of Scots o Mary, Queen of Scotland and the Isles. En algun moment, quan el sentiment antigermànic s'estava estenent, les seves obres es van publicar en anglès sota el pseudònim de "Stephen Branch" (una traducció del seu nom real). De la seva biografia de la reina Maria Antonieta d'Àustria se'n va arribar a fer una adaptació per una pel·lícula de la Metro Goldwin Mayer (MGM), amb l'actriu Norma Shearer en el paper protagonista.
Nat a Viena, Zweig era fill de Moritz Zweig, un adinerat fabricant tèxtil jueu, i d'Ida (Brettauer) Zweig, la filla d'una família de banquers italians. Va estudiar filosofia i història de la literatura, que li van permetre rodejar-se de l'avantguarda cultural vienesa de l'època.
Va ser en aquest ambient quan el 1901 va publicar els seus primers poemes, una col·lecció titulada Silberne Saiten ("Cordes de plata"), mostrant la influència d'Hugo von Hofmannsthal i Rainer Maria Rilke. El 1904 va aparèixer la seva primera novel·la, gènere que conrearia especialment durant la seva carrera.
Zweig va desenvolupar un estil literari molt particular, que unia una curosa construcció psicològica amb una brillant tècnica narrativa.
A més a més de les seves creacions en dramatúrgia, periodisme i assaig, Zweig va treballar en traduccions d'autors com Paul Verlaine, Charles Baudelaire i Émile Verhaeren.
El 1910 viatjà a l'Índia i el 1912 a Amèrica del Nord. El 1913 es va traslladar a Salzburg, on hi va viure gairebé vint anys.
Durant la Primera Guerra Mundial, i després d'haver servit en l'exèrcit austríac (com a empleat de l'Oficina de Guerra, ja que havia estat declarat no apte per al combat) es va haver d'exiliar a Zuric a causa de les seves conviccions antibel·licistes per la influència del seu amic, el pacifista francès Romain Rolland.
D'aquest període és Jeremiah, l'obra antibèl·lica que va escriure mentre estava enrolat a l'exèrcit i que va ser publicada durant el seu exili a Suïssa. Aquesta peça teatral bíblica inspirada en la guerra europea va ser exhibida a Nova York el 1939.
Immediatament després es va radicar a Suïssa, on va treballar com a corresponsal per la premsa lliure vienesa, i escrivint per a alguns diaris hongaresos. Gràcies a les seves amistats, entre les que podem trobar a Hermann Hesse i Pierre Jean Jouve va poder publicar visions apartidistes sobre la turbulenta realitat europea d'aquells dies.
La solvència econòmica de la seva família li va permetre seguir cultivant la seva gran passió: viatjar; i va ser així com va adquirir la gran consciència de tolerància que ha quedat plasmada en les seves obres, les primeres a protestar en contra de la intervenció d'Alemanya en la guerra.
Després de l'armistici de 1918 va poder tornar a Àustria: tornà a Salzburg, on es va casar, el 1920, amb Friderike Maria Burger von Winternitz, una admiradora de la seva obra, a qui havia conegut vuit anys abans.
Com a intel·lectual compromès, Zweig es va enfrontar amb vehemència amb les doctrines nacionalistes i l'esperit de revenja que es respirava en l'època. Va escriure sobre tot això en una llarga sèrie de novel·les i drames, en el període més productiu de la seva vida. Conegué a Thomas Mann i a Max Reinhardt.
El relat històric Grans moments de la humanitat, que va publicar el 1927 es manté, encara avui en dia, entre els seus llibres de major èxit. El 1928 Zweig viatjà a la Unió Soviètica. Dos anys després va visitar Albert Einstein al seu exili a Princeton. Al llarg de la seva vida, Zweig va cultivar l'amistat de personalitats com Maksim Gorki, Rainer Maria Rilke, Auguste Rodin, i Arturo Toscanini. El 1934 va publicar la seva triple biografia Mental Healers, i un assaig sobre els orígens de la Ciència Cristiana i la psicoanàlisi.
D'origen jueu, va ser defensat pel compositor Richard Strauss que es va negar a eliminar el nom de Zweig com a llibretista del cartell de l'òpera Die Schweigsame Frau (La dona silenciosa), estrenada a Dresden. Hitler va refusar anar a l'estrena tal com estava previst i l'obra es va prohibir poc temps després, havent-se representat tan sols tres cops.
La religió no va jugar un rol central en la seva educació. En una entrevista va dir:
"La meva mare i el meu pare eren jueus tan sols per un accident de naixement"
Tot i que els seus assaigs de política van ser publicats per l'editorial Neue Freie Presse, l'editor literari de la qual era el líder sionista Theodor Herzl, Zweig mai es va sentir atret per aquesta forma de nacionalisme.
Després de l'augment de la influència nacional socialista a Àustria, Zweig es traslladà temporalment a Londres; en aquest temps ja va tenir dificultats per a publicar les seves obres a Alemanya, amb tot va poder escriure el llibret per l'òpera de Strauss. El 1934 va iniciar una sèrie de viatges per Amèrica del Sud.
El 1936 els seus llibres van ser prohibits a Alemanya pel règimen nazi. El 1938 es va divorciar de la seva primera esposa. A l'any següent es va casar amb Charlotte Elisabeth Altmann i, a l'iniciar-se la Segona Guerra Mundial, Zweig es va traslladar a París. Poc temps després va viatjar a Regne Unit, on va obtenir-ne la ciutadania. Va viure a Bath i a Londres abans de viatjar als Estats Units, l'Argentina i el Paraguai, per fer-hi unes conferències. Després de la publicació de Novel·la d'escacs el 1941 s'instal·là al Brasil.
Allí hi va escriure Brasilien. Ein Land der Zukunft (Brasil. Una terra del futur) el 1941. En aquesta obra Zweig examina la història, l'economia i la cultura del país. Citant a Amerigo Vespucci, descriu com els primers navegants europeus van veure el Nou Món:
"Si el paradís existeix en algun lloc del planeta, no podria ser molt lluny d'aquí!"
A la ciutat de Petrópolis, el 22 de febrer de 1942 es va suïcidar juntament amb la seva esposa, desesperats pel futur d'Europa i la seva cultura (després de la caiguda de Singapur creien amb fermesa que el nazisme s'estendria pel planeta). Va escriure:
"Crec que és millor finalitzar en un bon moment i dempeus una vida en la qual la labor intel·lectual ha significat el gaudi més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra"
La seva autobiografia El món d'ahir es va publicar pòstumament el 1944. És un panegíric a la cultura europea que considerava perduda per sempre.
Hi ha importants col·leccions de l'obra de Zweig a la Biblioteca Britànica i a la Universitat Estatal de Nova York a Fredonia, Nova York. La primera és el resultat d'una donació dels seus apoderats el maig de 1986 i inclou una gran varietat d'elements de gran raresa, entre els quals destaca el catàleg de les obres mozartianes, escrit pel propi compositor (Verzeichnis).