El proper mes de desembre comentarem
el llibre
Dins el darrer blau de Carme Riera
La novel·la ‘Dins el darrer blau’, de Carme Riera,
25 anys d’una obra cabdal
0L’autora mallorquina
es va documentar durant cinc anys sobre aquells fets del segle XVII per
“impregnar-se d’aquella atmosfera”
L’escriptora mallorquina Carme Riera, ahir a Barcelona (Ana Jiménez)
MAGÍ CAMPS, BARCELONA
24/10/2019 14:27Actualizado a24/10/2019 15:00
L’expressió Dins el darrer blau fa referència a la ratlla
de l’horitzó, on un vaixell ja no es veu des de la costa. Allà és on volien
arribar en primera instància un grup de jueus que va noliejar un
vaixell perquè els dugués a terres de llibertat. Era l’any 1687 i se sentien
amenaçats. El mal temps no els va deixar salpar i van ser empresonats per la
Inquisició. D’aquests criptojueus –l’autora no fa servir xueta–, 37
van acabar cremant a la foguera.
PUBLICIDAD
L’autora és Carme Riera (Palma, 1948) i la novel·la que explica la
desventura d’aquests jueus conversos és la multipremiada Dins el
darrer blau (Edicions 62; i, en versió castellana de l’autora,
Alfaguara), una obra cabdal de la literatura catalana contemporània.
Amb motiu del quart de segle, les editorials han volgut fer una edició
d’aniversari –amb uns retocs mínims de Riera–, amb postfaci de Manuel
Forcano a l’edició catalana, i pròleg d’Antonio Muñoz Molina a la
castellana.
L’autora es mostra optimista perquè en
aquests 25 anys els joves ja no perceben aquest conflicte com l’han viscut les
generacions anteriors
Quan era petita, Riera veia que hi havia nens que insultaven uns altres
nens dient-los xuetes perquè tenien uns llinatges, uns cognoms
determinats. Li va demanar a la seva àvia el perquè, i ella li va explicar la
història dels conversos mallorquins i d’aquell vaixell. L’escriptora i
acadèmica confessa que va escriure aquesta novel·la per demanar
perdó en nom dels seus conciutadans.
El 1435 van ser expulsats de la Corona d’Aragó, però fins a finals del
segle XVII és de suposar que hi va haver una convivència interessada: “La
noblesa hi tenia una relació pels negocis del mar –apunta–, però eren sempre
les bèsties negres i quan venien mal dades eren els primers atacats”.
L’autora es va documentar durant cinc anys per impregnar-se d’aquella
atmosfera: “Volia saber com eren els carrers, si estaven empedrats o no. I vaig
consultar el Coromines per no fer servir cap paraula que no estigués
documentada al segle XVII”.
El 1994 la novel·la va ser rebuda amb una de freda i una de calenta, des
dels que li van retreure que “la roba bruta es renta a casa”, fins a la persona
que l’hi va agrair amb llàgrimes als ulls: “Vostè ens ha fet justícia”.
L’autora es mostra optimista perquè en aquests 25 anys els joves ja no
perceben aquest conflicte com l’han viscut les generacions anteriors i
considera que avui Dins el darrer blau “ens continua
interpel·lant, per les minories oprimides, la immigració i la mort a la
Mediterrània”. També recorda que la seva editorial alemanya no la va voler
publicar: “No ens agrada remenar aquestes coses”, li van dir, i va haver de
canviar d’editorial.
“Quan vaig fer el llibre, ho vaig passar molt malament, però no els vaig
poder salvar”, conclou.
Carme Riera Guilera Biografia reduida
|
Naixement
|
|
|
Formació
|
|
|
Camp de treball
|
|
|
Ocupació
|
|
|
Ocupador
|
|
|
Primeres obres
|
Carme
Riera i Guilera (Palma, Mallorca, 12
de gener de 1948)
és catedràtica de literatura espanyola i escriptora en llengua
catalana. Es donà a conèixer l'any 1975 amb
la publicació del llibre Te deix, amor, la mar com a penyora,
considerat un best-seller de la literatura catalana.[1] Va
ser escollida membre de la Real Academia
Española a l'abril de 2012.[2]
A
banda de la producció narrativa, la fecunda activitat literària de Carme Riera,
en paral·lel a l'activitat docent i investigadora a la UAB, comprèn obres en
gèneres tan diversos com l'assaig i la crítica literària. Riera va escriure
remarcables estudis sobre els poetes de l'escola de Barcelona Carlos
Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín
Goytisolo, guions de ràdio i televisió,
literatura infantil i juvenil i dietarisme.[3]
També
destaca com a traductora al castellà de les seves pròpies obres, tota una
mostra d'autoexigència i de rigor literari, que li permet convertir-se, alhora,
en lectora crítica de l'obra original, gràcies al distanciament del text de
partida.[3] "M'hauria
agradat ser periodista" diu l'autora en una entrevista a La
Vanguardia, diari en què s'incorpora com a articulista amb una
periodicitat quinzenal a partir del 2 de febrer de 2014.[4]
Va
néixer el 1948 a
la ciutat de Palma,
capital de les Illes
Balears. Té vincles familiars amb
l'enginyer mallorquí Eusebi
Estada i el general Valerià Weyler.[5] Des
dels vuit anys, va començar a escriure narracions que eren variants de les
històries que li contava l'àvia Caterina quan Carme era petita.[3]
Va
passar la seva infància i adolescència a la seva ciutat natal, i es traslladà
l'any 1965 a Barcelona per
estudiar filologia hispànica
a la Universitat
Autònoma de Barcelona (UAB),
on es llicencià el 1970 i
de la qual és catedràtica (i la seva especialitat és la literatura del segle d'or espanyol i
els tallers d'escriptura). Riera va participar en les mobilitzacions
estudiantils en contra del franquisme, de la guerra del Vietnam i en
l'incipient moviment feminista.[3] Tot
plegat va forjar la seva mirada sobre la realitat, una mirada que qüestionava
les normes, sota l'influx del maig del 68 francès, i que albirava una finestra
oberta a un món radicalment diferent.[3] Carme
Riera en els setanta.
El
seu primer llibre de contes, Te deix, amor, la mar com a penyora,
va tenir una gran repercussió, un gran èxit de públic. Riera aportava un estil
nou i fresc i utilitzava la parla mallorquina col·loquial per a suggerir i
crear una narrativa que posava sobre la taula temes que fins aleshores havien
estat tabús, com l'amor
entre les dones, i al mateix temps
era força crítica amb la societat del moment.[3] Amb
el següent recull de contes, Jo pos per testimoni les gavines, un
conjunt de narracions que segueixen els mateixos principis narratius de l'obra
anterior, es tanca aquesta primera etapa de la producció literària de l'autora.[3]
L'estrena
com a novel·lista amb la publicació l'any 1980 d'Una primavera per a
Domenico Guarini obre la segona etapa de l'obra de Riera, que comprèn
la producció literària de la dècada dels vuitanta. Aquesta primera novel·la no
sols representa un canvi de gènere sinó també d'objectiu, el de formular un
model de novel·la culta alternada amb elements col·loquials i el d'experimentar
amb la simbiosi de registres i de gèneres (la narrativa policíaca i l'assaig,
el llenguatge culte i el periodístic). Aquesta voluntat experimentadora i
investigadora de l'autora, i una actitud de joc, amb una mirada sovint lúdica i
irònica, són els eixos de les obres d'aquest període, com el recull de
narracions Epitelis tendríssims i les novel·les Qüestió
d'amor propi i Joc de miralls.[3]
