dijous, 21 de novembre de 2019


El proper mes de desembre comentarem el llibre
Dins el darrer blau de Carme Riera



La novel·la ‘Dins el darrer blau’, de Carme Riera,

25 anys d’una obra cabdal

 0L’autora mallorquina es va documentar durant cinc anys sobre aquells fets del segle XVII per “impregnar-se d’aquella atmosfera”

L’escriptora mallorquina Carme Riera, ahir a Barcelona (Ana Jiménez)
MAGÍ CAMPS, BARCELONA
24/10/2019 14:27Actualizado a24/10/2019 15:00
L’expressió Dins el darrer blau fa referència a la ratlla de l’horitzó, on un vaixell ja no es veu des de la costa. Allà és on volien arribar en primera instància un grup de jueus que va no­liejar un vaixell perquè els dugués a terres de llibertat. Era l’any 1687 i se sentien amenaçats. El mal temps no els va deixar salpar i van ser empresonats per la Inquisició. D’aquests criptojueus –l’autora no fa servir xueta–, 37 van acabar cremant a la foguera.
PUBLICIDAD
L’autora és Carme Riera (Palma, 1948) i la novel·la que explica la desventura d’aquests ­jueus conversos és la multipremiada Dins el darrer blau (Edicions 62; i, en versió castellana de l’autora, Alfaguara), una obra cabdal de la lite­ratura catalana contemporània.
Amb motiu del quart de segle, les editorials han volgut fer una edició d’aniversari –amb uns retocs mínims de Riera–, amb postfaci de Manuel Forcano a l’edició catalana, i pròleg d’Antonio Muñoz Molina a la castellana.
L’autora es mostra optimista perquè en aquests 25 anys els joves ja no perceben aquest conflicte com l’han viscut les generacions anteriors
Quan era petita, Riera veia que hi havia nens que insultaven uns altres nens dient-los xuetes perquè tenien uns llinatges, uns cognoms determinats. Li va demanar a la seva àvia el perquè, i ella li va explicar la història dels conversos mallorquins i d’aquell vaixell. L’escrip­tora i acadèmica confessa que va escriure aquesta novel·la per demanar perdó en nom dels seus conciutadans.
El 1435 van ser expulsats de la Corona d’Aragó, però fins a finals del segle XVII és de suposar que hi va haver una con­vivència interessada: “La noblesa hi tenia una relació pels negocis del mar –apunta–, però eren ­sempre les bèsties negres i quan venien mal dades eren els primers atacats”.
L’autora es va documentar durant cinc anys per impregnar-se d’aquella atmosfera: “Volia saber com eren els carrers, si estaven empedrats o no. I vaig consultar el Coromines per no fer servir cap paraula que no estigués documentada al segle XVII”.
El 1994 la novel·la va ser rebuda amb una de freda i una de calenta, des dels que li van retreure que “la roba bruta es renta a casa”, fins a la persona que l’hi va agrair amb llàgrimes als ulls: “Vostè ens ha fet justícia”.
L’autora es mostra optimista perquè en aquests 25 anys els joves ja no perceben aquest conflicte com l’han viscut les generacions anteriors i considera que avui Dins el darrer blau “ens continua interpel·lant, per les minories oprimides, la immigració i la mort a la Mediterrània”. També recorda que la seva editorial alemanya no la va voler publicar: “No ens agrada remenar aquestes coses”, li van dir, i va haver de canviar d’editorial.
“Quan vaig fer el llibre, ho vaig passar molt malament, però no els vaig poder salvar”, conclou.

Carme Riera Guilera   Biografia reduida

Naixement
12 gener 1948 (71 anys)
Palma
Formació
Camp de treball
Ocupació
Ocupador
Primeres obres
Carme Riera i Guilera (PalmaMallorca12 de gener de 1948) és catedràtica de literatura espanyola i escriptora en llengua catalana. Es donà a conèixer l'any 1975 amb la publicació del llibre Te deix, amor, la mar com a penyora, considerat un best-seller de la literatura catalana.[1] Va ser escollida membre de la Real Academia Española a l'abril de 2012.[2]
A banda de la producció narrativa, la fecunda activitat literària de Carme Riera, en paral·lel a l'activitat docent i investigadora a la UAB, comprèn obres en gèneres tan diversos com l'assaig i la crítica literària. Riera va escriure remarcables estudis sobre els poetes de l'escola de Barcelona Carlos BarralJaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo, guions de ràdio i televisió, literatura infantil i juvenil i dietarisme.[3]
També destaca com a traductora al castellà de les seves pròpies obres, tota una mostra d'autoexigència i de rigor literari, que li permet convertir-se, alhora, en lectora crítica de l'obra original, gràcies al distanciament del text de partida.[3] "M'hauria agradat ser periodista" diu l'autora en una entrevista a La Vanguardia, diari en què s'incorpora com a articulista amb una periodicitat quinzenal a partir del 2 de febrer de 2014.[4]
Infància i inicis[modifica]
Va néixer el 1948 a la ciutat de Palma, capital de les Illes Balears. Té vincles familiars amb l'enginyer mallorquí Eusebi Estada i el general Valerià Weyler.[5] Des dels vuit anys, va començar a escriure narracions que eren variants de les històries que li contava l'àvia Caterina quan Carme era petita.[3]
Va passar la seva infància i adolescència a la seva ciutat natal, i es traslladà l'any 1965 a Barcelona per estudiar filologia hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on es llicencià el 1970 i de la qual és catedràtica (i la seva especialitat és la literatura del segle d'or espanyol i els tallers d'escriptura). Riera va participar en les mobilitzacions estudiantils en contra del franquisme, de la guerra del Vietnam i en l'incipient moviment feminista.[3] Tot plegat va forjar la seva mirada sobre la realitat, una mirada que qüestionava les normes, sota l'influx del maig del 68 francès, i que albirava una finestra oberta a un món radicalment diferent.[3]                                       Carme Riera en els setanta.
El seu primer llibre de contes, Te deix, amor, la mar com a penyora, va tenir una gran repercussió, un gran èxit de públic. Riera aportava un estil nou i fresc i utilitzava la parla mallorquina col·loquial per a suggerir i crear una narrativa que posava sobre la taula temes que fins aleshores havien estat tabús, com l'amor entre les dones, i al mateix temps era força crítica amb la societat del moment.[3] Amb el següent recull de contes, Jo pos per testimoni les gavines, un conjunt de narracions que segueixen els mateixos principis narratius de l'obra anterior, es tanca aquesta primera etapa de la producció literària de l'autora.[3]
Segona etapa[modifica]
L'estrena com a novel·lista amb la publicació l'any 1980 d'Una primavera per a Domenico Guarini obre la segona etapa de l'obra de Riera, que comprèn la producció literària de la dècada dels vuitanta. Aquesta primera novel·la no sols representa un canvi de gènere sinó també d'objectiu, el de formular un model de novel·la culta alternada amb elements col·loquials i el d'experimentar amb la simbiosi de registres i de gèneres (la narrativa policíaca i l'assaig, el llenguatge culte i el periodístic). Aquesta voluntat experimentadora i investigadora de l'autora, i una actitud de joc, amb una mirada sovint lúdica i irònica, són els eixos de les obres d'aquest període, com el recull de narracions Epitelis tendríssims i les novel·les Qüestió d'amor propi i Joc de miralls.[3]