EL PROPER MES DE MAIG COMENTAREM EL
LLIBRE
LA NOBLEZA DEL ESPIRIRU DE ROB
RIEMEN
I L´INFORMACIÓ DE NOVA INFORMACIÓ
RADICAL
de Marina Garcés
Crónica: Nobleza de espíritu
“La enseñanza universitaria, el alma mater del cultivo
del espíritu, está ya politizada”: Rob Riemen
Alcanzando su segunda edición en México, el
libro Nobleza de espíritu. Una idea olvidada (Taurus, 2016),
del filósofo e intelectual holandés Rob Riemen, es un intento de mantener la
última llama de la cultura encendida; es una luz esperazandora ante el oscuro
esfuerzo politizado de borrar aquello que alguna vez se llamaba “alta cultura”,
accesible a todos aquellos que deseaban abrazar la formación para ennoblecer el
espíritu.
Fiel a la escritura ensayística, seguido por las ideas
de los grandes pensadores desde Sócrates a Dostoievski pero, en especial, de la
escritura de Thomas Mann, el autor nos propone un juego libre de ideas serias
que las teje entre el recuerdo y la fantasía, pero con lucidez, sobre la
situación de nuestro tiempo en relación al tema de la cultura, de la
civilización y de la educación, siendo una crítica sutil a nuestra sociedad y,
a la vez, una llamada a la recuperación de la “nobleza del espíritu” (del
humanismo).
El libro de Rob Riemen viene a recordarnos que los
jóvenes de hoy deberían ser educados no solo para ser unos buenos
profesionistas, sino para comprender que es imposible vivir sin cultura, sin
una educación humanista, con valores que hay que rescatar de entre tantas
marcas que nos seducen. Este mensaje no es al azar, sino que el autor es
consciente de que la enseñanza universitaria, que antes era el alma
mater del cultivo del espíritu, está ya politizada, transformándose en
una institución formativa de personal calificado.
Por lo que el mensaje de Riemen es una señal de
alarma dirigida a todos nosotros como sociedad, pero en especial al que tiene
en sus manos la enseñanza de las humanidades: la misión del verdadero
intelectual es la de recuperar la “nobleza del espíritu” pero para
esto, se necesita, como dice el autor: “ser valiente”. De nada sirve pretender
enseñar si la enseñanza no persigue este ideal; de nada sirve enseñar sin la
libertad de pensar. Afirma Riemen: “sin libertad de pensamiento y de expresión,
sin derecho a pensar de otra manera, a ser distinto y a discrepar, todos los
demás valores se hallan idefensos”.
Fundador y presidente del Nexus Instituut (Instituto
Nexus) en Tilburg, Países Bajos, Rob Riemen ha entregado su misión al
servicio de recordarnos el valor fundamental de la cultura para la formación de
nuestro carácter. Las aulas del Instituto han sido abiertas, desde el año 1992,
a varias personalidades de nuestros tiempos como: J. M. Coetzee, Jürgen
Habermas, Susan Sontag, Daniel Barenboim, Roger Scruton, George Steiner, Milan
Kundera, Mario Vargas Llosa y muchos más, todos ellos defensores del humanismo.
Fuera de dirigir el Instituto y organizar cada año foros en los cuales
participan personalidades como las ya mencionadas, Riemen se destaca también
como autor de varios artículos y de los libros: “Nobleza del espíritu. Una idea
olvidada”, traducido en varios idiomas, el “Eterno retorno del
fascismo” y “La universidad de la vida”.
Plantar cara al sistema: sobre “Nova il·lustració radical” de Marina Garcés
Marina
Garcés, néta del poeta Tomàs Garcés, comença a ser una referència ineludible
del pensament actual. Un pensament que es vol reflexió i acció, teoria i
pràctica alhora. Ara ha publicat Nova il·lustració radical,
en una col·lecció mítica que ha recuperat l’editorial Anagrama: “Quaderns
Anagrama”.
I què hi
defensa l’autora? Doncs, com proclama el títol, que reprenguem l’esperit de la
il·lustració. I açò vol dir, sobretot, més que defensar un determinat
paradigma, adoptar una actitud. Una actitud lligada a combatre el nihilisme
desesperançat que llança el sistema actual i que ens diu contínuament que no
podem fer res per canviar el món, per aturar el canvi climàtic, per millorar la
salut social i eliminar la pobresa de mig planeta…Una actitud que també ha de
lluitar contra els dogmatismes polítics, religiosos, econòmics que alimenten la
deriva autoritària, el despotisme i la violència dels estats actuals.
El punt de
partida de Garcés és el diagnòstic del nostre present que no pot oblidar els
tristos resultats postmoderns que constaten el descrèdit de la idea de progrés
en la nostra cultura i ens conviden a renovar l’edifici tot sabent que la casa
té l’aluminosi. Ella parla, per això, que vivim en un temps de “pròrroga”,
plagat de missatges apocalíptics i de promeses de salvació en la
tecnociència i en la robòtica. Ço és fora de l’home. Recuperar el llegat
il·lustrat passa per tornar a posar l’individu al centre de l’acció i reactivar
les humanitats (això sí amb el conjunt de sabers, no sols els de lletres) a
través de les quals buscar el sentit de l’experiència humana i, amb ell, la
dignitat.
El tercer
punt d’aquesta nova il·lustració esbossa un mapa per tal d’enrobustir l’humanisme.
Novament els punts de partida han de ser la conseqüència d’haver aprés que
l’eurocentrisme, l’absolutització de l’intel·lecte o la relació del saber amb
el poder, són focus infecciosos. Cal, per això, buscar uns nous punts de
partida a través del diàleg entre cultures, abandonar determinats pressupòsits
lligats a l’universalisme, i tornar a reelaborar la relació natura-cultura.
La imatge final del llibres és ben eloqüent: ”Imagino la nova
il·lustració radical com una tasca de teixidores insubmises, incrèdules i
confiades alhora. ‘No us creiem’, som capaces de dir, mentre des de molts llocs
refem els fils del temps i del món amb eines afinades i inesgotables”.
La fase del nou pensament més que cap proposta sobre el futur, passa per
contestar els discursos dominants i demana, en primer lloc, no creure’s els
relats del poder. La meua generació ho deia d’una altra manera: “plantar cara
al sistema”.
Marina Garcés Mascareñas (Barcelona, 1973) és
una filòsofa i assagista catalana. És
professora titular de filosofia de la Universitat
de Saragossa. Ha impulsat el projecte col·lectiu Espai
en Blanc [1] de
pensament crític i experimental.[1][2] Un
dels conceptes centrals del seu pensament és el comú en el
camí de desenvolupar alternatives per enfrontar-nos a les crisis actuals.
Defensa la filosofia com una forma de vida, un art que neix al carrer i que
continua sense interrupció a l'espai íntim i invisible.[1] Biografia[modifica]
Va estudiar filosofia a la Universitat
de Barcelona, on es va doctorar el 2001 amb una tesi
titulada Las prisiones de lo posible. Des del 2002 impulsa i
coordina el projecte Espai en Blanc, una aposta col·lectiva per una
relació compromesa, pràctica i experimental amb el pensament filosòfic.[2] Encara
que ha viscut sempre a Barcelona, actualment
treballa com a profesora titular de filosofia a la Universitat
de Saragossa. Ha col·laborat, amb altres universitats
com la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat
Pompeu Fabra o la Universitat de Girona a través de diversos màsters. Des de 2016 és membre
del claustre del professors del Programa d'Estudis Independents del MACBA i
dirigeix l'Aula Oberta de l'Institut d'Humanitats (CCCB).[2] El 2017 va ser pregonera de les Festes de la Mercè.[nota 1][3]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada