El proper mes de Juny comentarem
El llibre de Poeta a Poeta de Marius
Torres
De poeta a poeta
· 36 poetes comenten 36 poemes de Màrius Torres
Un diàleg polifònic entre Màrius Torres i altres
poetes dels diversos territoris de parla catalana i de totes les generacions i
estètiques, els quals, breument i des de la seva perspectiva personal,
interpreten un poema de Torres triat per ells mateixos. El resultat és la
lectura atenta de trenta-sis poemes que apunten als nuclis neuràlgics de
l’univers literari del poeta lleidatà, des de l’admiració i el reconeixement a
l’home i a la qualitat inestimable de la seva obra, però que també ens obren
les portes a la manera de sentir i de viure el fet
poètic dels seus autors.
La poesía
Fragment de
L´epíleg de Joan Margarit del llibre Un hivern fascinant
Una de les
dues forces principals de la poesía és la seva veritat, tant si es tracta d´un
poema realista, surreal, explicit, críptic o de qualsevol dels tipus en què els
estudiosos clasifiquen les nostres maneres d´escriure-ls. Però la realitat és
que un bon poema és tan difícil de fer, i és tan poc
probable assolir d´escriure´l, que aquestes classificacions són sempre a
posteriori, perquè el poema per moltes intencions i posicions prèvies que es tinguin, es contrueix més com
es pot que no pas com es vol, per dir-ho ras i curt. Sense erudicció
continuaría havent-hi poesía Sense
veritat, no.
L´altra
força important de la poesía és la bellesa
Veritat i bellesa poden superposar-se, però la veritat
moltes vegades és en llocs on la bellesa no hi té res a fer. El territorio de
l´art és només aquell on coincideixen. El poeta ha de saber que no hi ha cap
lloc on no calgui investigar, perquè la bellesa pot ser a tot arreu,encara que
oculta o gens evident en la major part de les ocasions.El pitjor error que pot
fer un poeta és pensar que, en trobar només bellesa o només veritat, ja té les
dues coses, que ja pot escriure el poema, perquè darrere d´una ha de seguir per
força l´altra. La inspiració és, precisament , aquesta acte tam rar i difícil
que consisteixa localitzar un lloc on és prou probable que hi puguin ser
juntes, inseparables , veritat i bellesa
Màrius Torres i Perenya
 |
|
|
Naixement
|
|
|
Mort
|
|
|
Sepultura
|
Cementiri de Sant Quirze Safaja, nínxol
81
|
|
Ocupació
|
Escriptor
|
|
Gènere
|
|
|
Moviment
|
|
|
Obres destacades
|
|
|
Pare
|
|
|
Germans
|
|
 |
|
Màrius
Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 – Sant Quirze Safaja, Moianès, 29 de desembre de 1942)
fou un poeta català,
en l'òrbita del simbolisme.
Màrius
Torres va nàixer al si d'una família lleidatana benestant, fill d'Humbert Torres i Barberà,
polític, diputat al Parlament de Catalunya i
de Maria Perenya Reixach, tots dos de famílies d'intel·lectuals, metges i
advocats d'ideologia republicana.[1] Era
el germà gran del polític Víctor Torres.
S'interessà
des de ben jove per la literatura. Va estudiar al Liceu Escolar i a l'Institut
General i Tècnic de Lleida, on va arribar a batxillerat. Actualment el centre
que es coneixia com "Institut General i Tècnic de Lleida" rebé més
tard el nom d'"Institut Màrius Torres"
(Lleida).
Més
endavant estudià medicina a la Universitat de Barcelona i
es va especialitzar en malalties de l'aparell digestiu; en aquest moment, de
1926 a 1933, visqué al carrer del Comte d'Urgell 116. Hi escrigué una comèdia
titulada "Un fantasma com n'hi ha pocs", que va ser presentada pels
seus cosins al certamen literari Ignasi Iglésias entre 1933 i 1936.[1] També
va col·laborar, al començament de la guerra civil al
diari L'ideal de Lleida amb
el pseudònim de Gregori Sastre.[1]
Als
vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi i
el desembre de 1935 ingressà al sanatori de Puigdolena,
ubicat a Sant Quirze Safaja.
Tenia vint-i-cinc anys i ja no en sortiria mai més, llevat d'algun viatge a
Barcelona i al Mas Blanc.
El
dia a dia al sanatori li permetia de cultivar les seves aficions: llegir,
escriure, tocar el piano i passejar. El seu repertori de lectures era força
extens, així, en el camp de la filosofia llegia autors del món clàssic
com Plató, Aristòtil i Lucreci,
i autors contemporanis com Bergson i Nietzsche;
pel que fa a les obres literàries, llegia narrativa i assaig i, sobretot,
poesia. El ventall d'obres poètiques és ampli i entre el poetes llegits hi
ha Baudelaire, Carner, Riba, García Lorca, Maragall, etc. Aquestes
lectures seran una clara formació i influència per a la seua poesia, que es mou
en l'òrbita del Simbolisme.
Al
sanatori conegué Mercè Figueres, malalta com ell, que esdevindria la seva
amistat més íntima i havia d'inspirar-li tota la sèrie Cançons a Mahalta,
poema escrit el 1937. Amb Mercè Figueras, amb qui es podien veure poc a causa
del règim estricte del sanatori i els períodes de repòs s'escrivien cartes, que
van ser publicades el 2017 amb el títol de Cartes a Mahalta.[2] El 6 de desembre de 1936,
Mercè li presentà Joan Sales i
la seva dona Núria Folch,
que havien vingut a visitar-la, establint-se a partir d'aquell moment una
relació amb un llarg epistolari i una influència en la trajectòria poètica de
Màrius.[3] Joan
Sales publicà part de les cartes que els enviava en el seu llibre Cartes
a Màrius Torres.
Fou
al llarg de l'etapa al sanatori de Puig d'Olena quan la trajectòria literària
de Torres, iniciada com a distracció mentre cursava els estudis de Medicina,
passà a ocupar el primer pla de la seva vida. En aquest període l'autor
s'autodefinia com “un metge que fa versos” i confessava que és “aquesta cosa
absurda: un poeta líric”.[4]
Morí
als trenta-dos anys i està enterrat al cementiri de Sant Quirze Safaja.
Entre molts d'altres, hi ha dos poemes que tradicionalment s'han destacat,
d'entre la breu obra de Màrius Torres: Dolç Àngel de la Mort... i La
ciutat llunyana. La primera d'aquestes dues sovint s'ha cregut que era la
darrera que va escriure,[3] però
en realitat ho fou la intitulada Cançó.[5]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada