dijous, 15 de setembre del 2016

LA CIENCIA Y LA VIDA

El proper mes de Octubre comentarem el llibre
La ciencia i la vida de Valenti Fuster i Jose Luis Sampedro

Valentí Fuster Carulla (Barcelona, el Barcelonès, 20 de gener de 1943), 1r marquès de Fuster,[1] és un metge català, especialitzat en cardiologia.
Biografia[modifica | modifica el codi]
Prové d'una nissaga de metges: Fill de Joaquim Fuster i Pomar, director del Sanatori de Pedralbes. Nét de Valentí Carulla i Margenat, doctor i rector de la Universitat de Barcelona i Josep Fuster i Pomar, doctor en medicina. I germà de Joaquim Fuster i de Carulla psiquiatre.
Després de llicenciar-se en medicina per la Universitat de Barcelona es traslladà fins als Estats Units per treballar com a docent a la Clínica Mayo de Minnesota i a l'Hospital Mont Sinaí de Nova York, per esdevenir catedràtic el 1991 de medicina a l'escola universitària mèdica de Harvard a Boston. Aquest càrrec l'ocupà fins al 1994, moment en el qual fou nomenat director de l'Institut de Cardiologia de l'Hospital Mount Sinaí, càrrec que ocupa en l'actualitat.
La seva tasca investigadora comprèn treballs sobre l'arteriosclerosi i el mecanisme molecular al voltant de les malalties coronàries: l'infart, l'infart de miocardi i l'angina de pit, així com la millora del tractament d'aquestes malalties.
El 1996 li fou concedit el Premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica per les seves aportacions a la biomedicina especialment en l'àrea cardiovascular que han cristal·litzat en l'aclariment de la patologia isquèmica aguda. El 2001 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2012 el Premi Nacional de Pensament i Cultura Científica.[2]
L'any 2014 el rei Joan Carles I li va atorgar el títol de marquès de Fuster en atenció a la seva tasca investigadora i docent.[1]
José Luis Sampedro   fragment de la biografia
José Luis Sampedro Sáez (Barcelona, 1 de febrero de 1917-Madrid, 8 de abril de 2013)1 2 3 fue un escritor, humanista y economista español que abogó por una economía «más humana, más solidaria, capaz de contribuir a desarrollar la dignidad de los pueblos». En 2010 el Consejo de Ministros le otorgó la Orden de las Artes y las Letras de España por «su sobresaliente trayectoria literaria y por su pensamiento comprometido con los problemas de su tiempo». En 2011 se le concedió el Premio Nacional de las Letras Españolas.4
Al año de nacer, su familia se trasladó a Tánger (Marruecos), donde vivió hasta los trece años.5 En 1936 fue movilizado por el ejército republicano en la Guerra Civil Española, combatiendo en un batallón anarquista. Pasa la guerra en Cataluña, Guadalajara y Huete (Cuenca). Acabada la guerra, fue de nuevo llamado a filas y sirvió en la guarnición de Melilla.6
Tras obtener una plaza de funcionario de aduanas en Santander se traslada a Madrid, donde, en 1944, contrae matrimonio con Isabel Pellicer y realiza sus estudios universitarios de Ciencias Económicas, que finaliza en 1947 con Premio Extraordinario.
Comienza a trabajar en el Banco Exterior de España, además de dar clases en la universidad. En 1955 se convierte en catedrático de Estructura Económica por la Universidad Complutense de Madrid, puesto que ocupará hasta 1969, compaginándolo con diversos puestos en el Banco Exterior de España, alcanzando el nivel de subdirector general. Por entonces escribe Un sitio para vivir (teatro). Publica Realidad económica y análisis estructural y El futuro europeo de España.
Entre 1965 y 1966, ante las destituciones de los catedráticos en la universidad española Aranguren y Tierno Galván, decide hacerse profesor visitante en las universidades de Salford y Liverpool. Unido a ellos, junto con otros profesores, crean el Centro de Estudios e Investigaciones (CEISA), que sería cerrado por el Gobierno tres años después. En 1968 fue designado Ann Howard Shaw Lecturer en la universidad norteamericana Bryn Mawr College.
A su vuelta a España pide la excedencia en la Universidad Complutense y publica El caballo desnudo, una sátira que le permitirá desahogar sus frustraciones ante la situación del país. En 1976 vuelve al Banco Exterior de España como economista asesor. En 1977 fue nombrado senador por designación real, en las primeras Cortes democráticas, puesto que ocuparía hasta 1979.
En paralelo a su actividad profesional como economista, publica diversas novelas y tras su jubilación continúa dedicado a escribir, consiguiendo grandes éxitos con obras como Octubre, octubre, La sonrisa etrusca oLa vieja sirena. Sus éxitos literarios coinciden con la trágica noticia de la muerte de su esposa, Isabel Pellicer, en 1986.
En 1990 fue nombrado miembro de la Real Academia Española, donde su heterodoxo discurso de ingreso, Desde la frontera,7 tiene mucho que ver con el tema de su obra La vieja sirena, publicada ese mismo año, considerada un canto a la vida, al amor y a la tolerancia.
Se casa en Alhama de Aragón (Zaragoza), en 2003, con la escritora, poetisa y traductora Olga Lucas. Desde hacía tiempo
La ciencia y la vida
Valentín Fuster y José Luis Sampedro

Encuentro entre dos grandes figuras de la cultura española: José Luis Sampedro, economista, escritor y académico de la Española, y Valentín Fuster, cardiólogo, premio Príncipe de Asturias, al que el primero debe la curación en un momento crítico para su salud. Se reúnen durante unos días en el parador de Cardona “para charlar”, y no de cualquier manera: van construyendo una especie de guión sobre temas de educación, cultura, transmisión del saber, sobre el que vuelcan sus opiniones respectivas, coincidentes muchas veces, ilustrativas las de uno para el otro, con diferencias de enfoque también, pero siempre respetuosas, como de dos hombres que han meditado largamente sus ideas y las contrastan ahora con exquisita finura y mutua admiración. Olga Lucas ha ejercido de secretaria levantando actas de aquellas conversaciones y elaborando así la redacción del libro. Quien lo lea va a encontrar un texto de alto nivel intelectual, verdadero modelo de “tertulia”, en la que dos sabios de diferente formación científica discuten desde su conocimientos temas centrales del hombre. El lector podrá disentir de uno u otro colocutor, como a veces lo hacen ellos entre sí, pero sin duda apreciará y agradecerá esa lección de claridad y elegancia.

De ese modo han respondido Fuster y Sampedro a la petición que les habían hecho amigos y admiradores para hablar de lo que sea, “de la salud, de la enfermedad, de la vida y de la muerte, del ser humano como ser biológico y como ser social, del mundo en que vivimos, de lo que quieran y sepan, pero que hablen”. Y hablan y no es fácil, pese a su bien organizada charla, ordenar y sintetizar sus comentarios; sólo espigar aquí y allá entre ellos. Defienden la libertad pero la libertad interior, no la siempre condicionada de hacer lo que a uno le dé la gana. Establecen las tres premisas de la felicidad, aunque este término no les gusta y prefieren el de satisfacción íntima o bienestar, que son, saber quién eres e invertir en tu talento, cumplir tu deber con dignidad y aportar algo a la sociedad. El médico dicta tres recomendaciones para el enfermo: relajación, ejercicio físico y reflexión. Y ambos señalan tres vicios que nacen de la soledad: egoísmo, egocentrismo y envidia. Esa soledad que se percibe acentuada hoy al encerrarse cada uno con su ordenador, con el cual no puede lograrse una sana comunicación.
Especial interés ponen en los aspectos cognitivos cerebrales que en general conocemos bastante pero hay uno que se nos escapa todavía, el relacionado con el arte, la espiritualidad, el orden moral, el humanismo, justamente lo que diferencia al hombre del animal. Incluso debaten si hay una finalidad en la vida: para Fuster sí, no para Sampedro.

Muy pobre es esta pequeña selección de lo que entre ellos tratan. Estas y otras cuestiones son desarrolladas con gran brillantez, con abundancia de ejemplos y anécdotas, casi siempre sacados de su experiencia profesional, dejando al lector paladear las fintas de un torneo entre dos personalidades distintas pero unidas por la amistad y el saber.



dissabte, 18 de juny del 2016

MOMENTS ESTEL·LARS DE LA HUMANITAT

El proper mes de setembre comentarem el llibre

Moments Estel-lars de la humanitat


d´Stefan Zweig  
 Moments estel·lars de la humanitat’, d’ Stefan Zweig
Recordar alguns dels moments més atractius i determinants de la història de la humanitat de la mà d’Stefan Zweig em semblava que podria resultar una mena de viatge en el temps; finalment ha resultat com una classe magistral d’avaluació de la història i de la humanitat. Zweig és un escriptor mesurat i subtil que et submergeix de forma veraç, en aquest cas, cap a capítols que ell considera estel·lars com les ressurreccions de Händel i Goetheper crear El Messies i Elegia de Marienbad respectivament, la caiguda de Bizanci a mans de l’hereu de l’imperi otomà, l’implacable sultà, Mehmet, o l’assassinat de Marc Tul·li Ciceró,fruit de l’aliança de tres covards ambiciosos com Marc Antoni, Octavi i Lèpid. La lectura d’aquest Moments Estel·lars de la Humanitat és tan enriquidor com divertit, tot i que les reflexions de Zweig posen a un en alerta permanent. Treure els colors als inútils, elogiar sense fer el ridícul, criticar sense proclames infantils, rememorar l’essència de l’art autèntic,…Sona atractiu; i què millor que fer-ho des de la mirada de Zweig, l’escriptor que va decidir suicidar-se (amb la seva dona) en el seu exili brasiler perquè creia que els nazis conquistarien el món.

A més dels tres capítols citats, trobem entre d’altres, els dedicats al capità Rouget de Lisle i la creació de la melodia eterna de La Marsellesa; a l’ambiciós Napoleó i la definitiva batalla de Waterloo; al perseguit descobriment de El Dorado; a la lluita absurda pel Pol Sud; a l’indult de Dostoievski poc abans de l’execució; al viatge per Rússia de Lenin l’any 1917, i al que fa referència al fracàs humà deWoodrow Wilson i el seu “Mai més guerra”. En tots ells, el punt de vista de Zweig és palpable i pròxim durant la lectura. El cant a la vida i a la llibertat, la crítica directa i lògica als egoismes i a les ànsies de poder, l’elogi objectiu i reflexiu a les honestes intencions d’individus utòpics pels lluitadors i impossibles i/o irreals pels conformistes, es desprenen de la sosegada i diàfana narració de Zweig. Ens aturarem al darrer capítol del llibre: el que fa referència a les Societat de les Nacions de Woodrow Wilson, l’intent de Pau Total després de la 1a GM. El seu crit a l’ humanitarisme provoca que el seu nom adquireixi connotacions messiàniques. El seu vaixell va per tota Europa cridant llibertat, drets humans, pau… creu en les millors paraules. Els altres mandataris frenen el seu primer anhel: fer públiques les reunions; hi ha masses interessos i draps bruts. Podrà fer-se realitat el Fata Morganadels projectes de Wilson? Us podeu fer una idea, però per més detalls, al llibre, o a l’esplèndid filmWilson, de Henry King.

La història es repeteix en la majoria de les vegades, tot i que el món ha canviat massa, que cadascú jutgi si anem a millor o a pitjor. Excepcions n’hi ha, casos que ja no es repeteixen, com el de Händel, que va donar-ho tot per crear El Messies (fins a 700 persones hi anaven a veure la funció, xifra que es considerava una multitud), a més de donar tots els diners de les recaudacions a causes benèfiques. Benvingudes excepcions, desobediències i rebel·lions, però són minoritàries; el que predomina són les repeticions dels errors, per la recurrent condició humana, que ve a dir que no donem per més, que som el que som i fan del món el que és. A Woodrow Wilson també va ser Premi Nobel de la Pau, tot i que ell sí va portar la pau gràcies a 14 punts que ell aportà per tancar el Tractat de Versalles.

diumenge, 8 de maig del 2016

VOCES DE CHERNÓBIL


El proper mes de Juny comentarem el llibre

Voces de Chernóbil  de  Svetlana Alexievich


Swetlana Alexijewitsch 2013 cropped.jpgSvetlana Aleksiévich
De maig 31 de 1948 (67 anys)
 Stanislav
Periodista, escriptora
Premi Nobel el 2015

Svetlana Aleksiévich durant un debat al Saló Vermell de Berlín 8 de febrer del 2011.
Svetlana Aleksándrovna Aleksiévich o Svetlana Alexandrovna Alexiévich (Aleksiévič, transliterat del rus Светлана Александровна Алексиевич, en bielorúsСвятлана Аляксандраўна Алексіевіч, transcripto com Sviatlana Aliaksándrauna Alieksiyévich); Stanislav , Ucraïna , Unió Soviètica , 31 de maig de 1948 ) és una escriptora i periodista bielorussa en llengua russa , guardonada amb el Premi Nobel de Literatura en 2015 .

Biografia [ editar ]

Infància [ editar ]

Filla de dos mestres, ell bielorús i ella ucraïnesa, Aleksiévich va néixer al poble de Stanislav -actual Ivano-Frankivsk - en la Ucraïna soviètica , però es va criar a larepública soviètica de Bielorússia . Va estudiar periodisme a la Universitat de Minskdes de 1967 i en graduar marxar a la ciutat de Biaroza , en l'óblast o província de Brest , per a treballar al diari ia l'escola locals com a professora d'història i d'alemany.Durant aquest temps es va debatre entre la tradició familiar de treballar en l'ensenyament i el periodisme.

Periodisme [ editar ]

Va ser reportera a la premsa de Narowla , en l'óblast o província de Gómel . Des dels seus dies d'escola havia escrit poesia i articles per a la premsa escolar i també a la revista literària Neman de Minsk , on va publicar els seus primers assajos, contes i reportatges.
L'escriptor bielorús Alés Adamovich la va inclinar a la literatura recolzant un nou gènere d'escriptura polifònica que va denominar «novel·la col·lectiva», «novel·la-oratori», «novel·la-evidència» o «cor èpic», entre d'altres fórmules. En els seus textos a mig camí entre la literatura i el periodisme fa servir la tècnica del collage que juxtaposa testimonis individuals, amb el que aconsegueix apropar-se més a la substància humana dels esdeveniments. Per això va haver de transformar-se en viatgera i visitar gairebé tota la Unió Soviètica. Va usar aquest estil en el seu primer llibre La guerra no té rostre femení (1983), en el qual, a partir d'entrevistes, va abordar el tema de les russes que van participar en la II Guerra Mundial . L'estrena de l'adaptació teatral a Moscou, el 1985, va suposar un gran antecedent en la glasnost o obertura del règim soviètic iniciada pel seu dirigent Mikhaïl Gorbatxov . Alés Adamovich i Vasil Bykaŭ són els més importants influxos que la pròpia escriptora ha reconegut en la seva obra .
En Tsínkovyie málchiki (Els nois de zinc, traduïda de vegades com Taüts de zinc), 1989, compila un mosaic de testimonis de mares de soldats soviètics que van participar en la Guerra d'Afganistan ; enZacharóvannye smertiu (Captius de la mort), 1993, ofereix la visió d'aquells que no van poder sobreviure a la idea de la caiguda del règim soviètic i es van suïcidar. Veus de Txernòbil (1997), un dels pocs llibres seus traduïts al castellà (2006), exposa l'heroisme i patiment dels qui es van sacrificar a la catàstrofe nuclear de Txernòbil . Llibre traduït a vint idiomes, encara segueix prohibit a Bielorússia. En la seva última obra, Època del desencant. El final de l'homo sovieticus, publicat alhora en alemany i en rus el 2014, procura fer un retrat generacional de tots els que van viure la dramàtica caiguda de l'utòpic estat comunista soviètic. També ha compost nombrosos guions per a documentals i diverses obres de teatre.
La seva obra és una crònica personal de la història dels homes i dones soviètics i postsoviètics, als quals va entrevistar per a les seves narracions durant els moments més dramàtics de la història del seu país, com ara la II Guerra Mundial , la Guerra d'Afganistan, la caiguda de la Unió Soviètica i el accident de Txernòbil . Enfrontada al règim autoritari i la censura del president de Bielorússia,Alexander Lukaixenko , va abandonar Bielorússia l'any 2000 i va estar vivint a París , Gotenburgo i Berlín . El 2011 Aleksiévich va tornar a Minsk . Diversos llibres seus van ser publicats a Europa, Estats Units, Xina, Vietnam i l'Índia i va rebre el premi Nobel de 2015 sent la primera escriptora de no ficció amb aquest premi en un segle.   ( fragment)
Voces de Chernóbil
Bielorrusia. Para el mundo somos una tierra incógnita, tierra ignorada, aún por descubrir. La Rusia Blanca, así suena más o menos el nombre de nuestro país en inglés. Todos conocen Chernóbil, pero en lo que atañe a Ucrania y Rusia. A los bielorrusos aún nos queda contar nuestra historia…
Todos sabemos, creo, qué pasó en Chernóbil (Ucrania, cerca de la frontera bielorrusa) aquel nefasto 26 de abril de 1986, a la 1 h 23' 58" cuando  una serie de explosiones destruyó el reactor y el edificio del 4º bloque energético de la Central Eléctrica Atómica. La catástrofe de Chernóbil se convirtió en el desastre tecnológico más grave del siglo XX.
En Bielorrusia nunca hubo una central nuclear, pero es sobre todo allí donde se están pagando, y muy caras, las consecuencias de la tragedia de Chernóbil. Ese pequeño país  de tan solo 10 millones de habitantes fue también uno de los que más sufrieron la II Guerra Mundial, durante la cual los alemanes destruyeron 619 aldeas bielorrusas con sus pobladores. Después de Chernóbil, se perdieron 485 aldeas y pueblos, 70 de los cuales fueron enterrados bajo tierra. Durante la guerra Bielorrusia perdió la cuarta parte de su población; hoy, el 20% de los bielorrusos vive en un territorio contaminado con todo lo que esto conlleva- enfermedades, el incremento de la mortalidad, el descenso demográfico, el sufrimiento de miles de personas.
El libro de la periodista bielorrusa Svetlana Alexiévich, publicado por primera vez en 1997, recoge testimonios de algunas de las personas afectadas por la tragedia. Fue traducido a varios idiomas y galardonado con numerosos premios. En 2006, para conmemorar el vigésimo aniversario de la catástrofe, se publicó una versión actualizada del libro, Voces de Chernóbil. Crónica del futuro, que este mes sale a la venta en España reeditada por DEBOLSILLO.
Cualquier comentario a un texto de Alexiévich es y siempre será tan sólo un intento de explicar su importancia. Cada lector debería enfrentarse cara a cara con las palabras de la periodista bielorrusa. Porque es muy difícil, casi imposible, reflejar en pocas frases su fuerza, grandeza y significado. La autora misma también está lejos de comentar los acontecimientos del 26 de abril de 1986. Como en La guerra no tiene rostro de mujer, da la voz a los protagonistas y testigos de aquellos momentos. Voces de Chernóbil es por tanto una colección de monólogos de personas afectadas por la tragedia. La autora permanece en la sombra, como Zofia Nałkowska enMedallones, dejando que los hechos hablen por sí mismos.
No es un libro sobre Chernóbil sino sobre el mundo de Chernóbil (…) Describo y colecciono la cotidianeidad de las emociones, los pensamientos, las palabras. Intento atrapar la vida del alma. (…) La noche del 26 de abril de 1986… En una noche nos trasladamos a otro lugar en la historia. Saltamos a una nueva realidad, fuera del alcance  no solo de nuestros conocimientos, sino también de nuestra imaginación. 
Voces de Chernóbil empieza con el relato de la mujer de uno de los bomberos que apagaron el incendio en la central.
Todo parecía iluminado. El cielo entero. Unas llamas altas. Y hollín. Un calor horroroso. Y él seguía sin regresar. El hollín era porque ardía el alquitrán; el techo de la central estaba cubierto de asfalto. Sobre el que la gente andaba, como él después recordaba, igual que sobre resina. Sofocaban las llamas, y mientras, él reptaba. Subía al reactor. Tiraban el grafito ardiendo con los pies. Se fueron sin los trajes de lona; se fueron para allá tal como iban, en camisa. Nadie les avisó; los llamaron a un incendio normal.
Un monólogo desgarrador, en el que el amor de una pareja joven se cae literalmente a trozos, como el cuerpo del bombero. Expuesto a la radiación moría en gran dolor:
Le salían por la boca pedacitos de pulmón, de hígado. Se ahogaba con sus propias vísceras. Me envolvía la mano con una gasa y la introducía en su boca para sacarle todo aquello de dentro. ¡Es imposible contar esto! ¡Es imposible contar esto! ¡Es imposible escribirlo! ¡Ni siquiera soportarlo!... Todo esto tan querido… Tan mío… Tan…  No le cabía ninguna talla de zapatos. Lo colocaron en el ataúd descalzo

  (es un  Fragment )